Ulls de complicitats

Quantes vegades hem mirat al nostre voltant i veiem un munt d'excuses, por, inseguretats i sobretot crítiques plenes de verí i prejudicis que s'arremolinen com una bèstia ferotge? És tant fàcil emetre conjectures a la mida de les nostres pròpies limitacions que fan que el producte estrella de la humanitat siguin un munt de mentides i suposicions sobre coses que majoritàriament ni coneixem ni fem l'esforç d'entendre.

Com podem creure que després de milions d'anys d'història el món s'ha aturat precisament en l'instant oportú per fer-nos la vida impossible? I ens queixem d'aquells que ens envolten i no ens adonem que com petites caricatures idèntiques compartim exactament els mateixos vicis i inseguretats. Potser és per això que al final creem espais on tot literalment és una recreació: del que desitgem i no tenim, del que volem i ens fa por, del que voldríem ser i no som, etc.

Certament hi ha tantes coses per les quals queixar-se en el món que ens envolta. Llistes interminables de paraules ben dures que de tant pronunciar oblidem el terror i la tristesa que amaguen darrere de cada traç: guerres, violacions, fam, tortures, mentides i manipulacions, entre tantes altres paraules.

"Una persona neix lliure, responsable i sense excuses", i mentre Jean Paul Sartre elucubrava sobre l'existencialitat el món girava i tants morien mentre d'altres naixien. Tots per cercar saber qui som, què hem de fer en la vida? Perquè ens fan mal tantes coses? I potser també perquè n'estimem tantes altres que ens tallen la respiració? Potser les excuses en semblen oportunes per no afrontar tot allò que ens toca viure. Potser també ens serveixen per buscar culpables quan som incapaços d'acceptar les nostres responsabilitats, o fins i tot d'acceptar que hi ha coses que no depenen de nosaltres mateixos. Les coses són. I nosaltres també som.

I fins i tot m'atreviria a dir, que seguim sent especials, capaços d'emocionar-nos pels detalls d'una vida i naturalesa que tants altres milions d'humans han viscut al llarg dels anys. I tants milions d'humans han vist florir una flor, néixer una criatura, compartir una aventura o una relació amorosa passional, i tantes altres coses que dia a dia encara ara, ens emocionen. Som els testimonis vius, els reporters de segles d'evolució, i fins i tot heralds de la curiositat i l'afany de superació... Val la pena preguntar-nos per què al llarg de cada dia oblidem què som. I perquè necessitem que algú ens ho recordi. Potser perquè és més difícil viure en positiu que en negatiu. Per què en negatiu tot ens fa por i és dolent, però en positiu mai sabrem què ens prepara la vida. I la grandesa és que tants milions d'anys, i encara ens fa la por l'obscuritat i la llum ens dóna escalfor. Doncs volem cap a la llum, perquè el camí de la foscor l'hem recorregut massa vegades.