Ritme intern

No puc deixar de ballar, cantussejar, moure rítmicament la cama, saltar per casa.... I això que no és primavera....però tinc la mateixa sensació....serà que com un bon cicle torna a acostar-se....és el meu moment....

Retorn a l'origen

Si tanco els ulls i escolto aquesta cançó, em trasllado a l'origen, a la primitivitat de la meva ànima, al costat dels meus ancestres, amb olor a fum, cendra, rosada nit, humit matí.... I aquesta al·legoria és per mi una metàfora d'un altre retorn a l'origen...a l'origen d'aquest blog, a una de les persones que més em van inspirar, que quan escribia no podia esperar a llegir-lo, perquè m'atrapava, perquè em feia somniar i tranquilitzava la meva ànima...sofria, reia, somreia, plorava i gaudia amb mi.... Ara, anys més tard, ell ha pensat en mi i jo en ell....jo tinc això mig despenjat, oblidat, potser per una desmotivació inevitable de no poder contagiar a altres ànimes....però ell vol tornar, i no dubto que ho farà en força....ja ho trobava a faltar... La reine est morte, vive le roi!

....i tot allò que ens queda per fer....

I després de retornar al passat....què ens queda??? caminar cap el futur....el què ens consola és precisament totes les petjades que encara queden per fer...i el millor que pots fer és posar-hi tota l'ànima, perquè s'impregni d'aquest present que es convertirà en records del passat a la teva motxilleta particular..

Retorn al passat

Una relectura casual d'antics papers oblidats en una caixa m'ha portat a la melanconia. Retornar a qui era'ts fa poc més de 10 anys, com vivies d'intensament, passionalment, dolorosament, allò què et va passar, aquelles experiencies dures i traumàtiques, o fins i tot les més boniques, s'ha convertit en un puny dins l'estomac. D'aquesta manera me n'he adonat que no superem el passat, mai se supera, sinó que l'arrosseguem amagat en una motxilla, i malgrat tot sembla aparentment que hagi passat, que ja està superat, te n'adones que si obres la caixa de Pandora algun dia et pots trobar amb la sorpresa que allò menys imaginable esdevingui el centre de la teva melanconia... També hi ha l'afegit del pas del temps. Qui no tem el pas del temps? com els anys passen i ja no ets la persona que havies sigut, no conserves més que alguns trets, algunes reaccions.... quan mires enrere i veus aquella noieta despreocupada (de responsabilitats, perquè de drames amorosos, d'amistats i discussions paternes, un munt!)amb tota una dècada d'aprenentatge per endavant, d'experiencies, de viatges, d'amics, amors i luxúria, de rialles i algunes llàgrimes.... Ara ja no hi ha tant d'aquesta noieta, però hi ha altres coses, moltes d'elles noves, la majoria positives i igualment estimulants...però el què més costa precisament, de la consciència del pas del temps és que ja no podràs reviure allò que vas viure anys enrere, ni canviar-ho, ni oblidar-te'n...de tant en tant reapareixerà per posar-te nostàlgic, i trist perquè la vida no és més llarga, perquè no podem parar el temps, ni podem canviar algunes coses al nostre gust....el temps, aquest element que ens remou per dins i ens fa envellir per fora...el temps, que obsessiona, però que de vegades també cura....o amaga allò que portes dins....