L'ALTER

Después de la verdad nada hay tan bello como la ficción

ANTONIO MACHADO

M’han arribat molts comentaris respecte un dels meus posts, pel que sembla, el més polèmic des que a principis de juliol em vaig enamorar d’aquest espai. No m’excusaré, ni donaré cap tipus d’explicacions sobre què volia dir, sobre què havia passat, sobre quina va ser la meva inspiració, la meva raó de ser..... només vull deixar una cosa clara, i es diu ALTER EGO. I això vol dir “l’altre jo”, una altra persona, una altra identitat, una altra personalitat, Lux Lisbon; i com a tal, una altra vida...i (tornem-hi), i com a tal, possibles, només en potència, experiències i vivències....

Ego pot anar passejant pel carrer, veure una pel·lícula, un anunci, llegir un article, o conversar amb un amic...i tot això li pot inspirar (menys en dies assolellats, jejejeje) donar idees i fantasiejar sobre determinats temes....potser no és l’experiència directa de l’Ego, però si, segur, que li dóna el material suficient per a què l’alter ego, Lux Lisbon, visqui intensament en aquest món imaginari, i l’analitzi, l’interpreti i en faci mil filigranes i palles mentals.....

Com en la literatura, moltes de les novel·les que s’han escrit en primera persona no eren reals. William Faulkner, en El Ruido y la Furia, es va desdoblar en quatre personatges diferents, en el que es va denominar un lliure fluir de la consciència, però, lògicament no era cap d’ells: ni un subnormal, ni un estudiant suïcida, ni un brètol (visca el vocabulari de TV3) amb futur com a petit delinqüent.... Potser Montaigne sí que explicava intimitats de veritat, però a part d’aquestes poques excepcions, Goethe no es va suïcidar, malgrat el jove Werther ho fes (i joves europeus de l’època l’imitessin amb una onada de suïcidis!) ni va vendre la seva ànima al diable, encara que Faust sí que es vengués; Jeffrey Eugenides no és hermafrodita, per molt que Cal a Middlesex ho fos i expliqués els seus traumes d’identitat sexual amb tots de detalls; ni Kafka es va convertir en un escarabat de la nit al dia; ni Edgar Allan Poe va matar a tantes persones ni va sofrir a la seva carn el terror, malgrat ho fessin els personatges immersos en l’horror de les seves experiències....I és veritat que, inevitablement, i a causa d’aquesta complexitat literària, hi hagut, de manera general, una tendència a identificar a qui escriu, l’escriptor, amb un passat, una vida, i un present propis, amb el jo narratiu, amb aquell que parla entre pàgines i pàgines, i viu una història pròpia que comença al capítol 1 i acaba en tombar la darrera pàgina.... i aquesta inèrcia ha portat, i encara porta, problemes d’interpretació i profundes confusions, de manera que, també, s’han hagut de donar milers d’explicacions i múltiples justificacions (aquí em teniu!).

Ja fa uns anys, vaig tenir un professor de periodisme en llengua castellana que, malgrat ideològicament mai podríem estar massa d’acord, si que em va ensenyar molt sobre com evitar fer literatura pornogràfica d’un fet periodístic. Ell sempre distingia entre versemblança i realitat, dos conceptes que, encara que en aparença semblessin la mateixa cosa, si els despullaves i els miraves atentament, si hi reflexionaves, te n’adonaves que tan sols era un miratge.....La versemblança era una realitat disfressada, una aproximació a la ficció des d'una base real....de manera que, dins d’aquests termes, podria dir perfectament que aquest blog pretén ser versemblant, però no real (per qui l’escriu), encara que és, perfectament, la realitat de Lux Lisbon, de l’altra meitat, del meu jo en la ficció, de la dona a la qual apel·lo i em transformo entre línies i línies de Times New Roman.....

I amb això, vull deixar ben clar, i ara no com a Lux Lisbon, sinó com a Ego real i personal, que aquest és un espai per deixar-se endur i crear fantasies sobre problemes, idees, sentiments, històries, records, i vivències......vida que és potencialment real i palpable, però potser (dic potser perquè mai es pot dir mai) no és real ni empíricament ni racionalment, no ha passat mai, o ni tan sols ha existit....I és que la línia entre la realitat i la ficció, és taaaant fina.......

EL OTRO, de J.L Borges

Entre la falta d'inspiració i el síndrome del geni boig

Quina setmana més bonica, no? Potser ve el fred, que ja toca, i potser molts trobem a faltar l’estiu, però està clar que els ànims s’inflen igualment gràcies a aquest cel blau i al sol lluminós que hem tingut i que tindrem els propers dies. I malgrat aquest temps sigui tan vivificador pel meu bon humor (i que aquesta entrada sembli una conversa d'ascensor, jejeje), amb un clima tant extasiant i estimulant per la dopamina i la serotonina, la meva inspiració creativa minva de manera pràcticament proporcional. De fet, quan fa mal temps, quan el cel està tapat per núvols i la pressió es llença sobre meu, la inspiració també sembla perseguir-me...em surten idees, temes, reflexions durant tot el dia, que també acostuma a ser de silenci i autisme, a indrets ben diversos i ben estranys: un lavabo, un super, al bell mig del carrer.....

I parlant de tot això, em fa pensar que el que no em passa en dies de sol, i sí en dies d’intensa boira, em recorda al mateix mecanisme que afectava a músics o a poetes del romanticisme. Els primers, sobretot en l’intensa dècada dels 70, sense les drogues i una mala vida no podien composar, no podien deixar fluir la seva energia cap a la creació. De fet, diuen que les millors cançons de la història no haguessin sigut tant intenses i immortals com ho han estat gràcies a opiacis, àcids, i estats mentals de dubtable equilibri, procedents en la majoria d’una mala experiència vital i de traumes infantils ben diversos. Així, pensem en la Velvet Underground, que fins i tot cantaven a la heroïna, en Chet Baker (que n’era un gran consumidor); en els Rolling, la Jannis Joplin, en Jimmy Hendrix, o el magnífic Jim Morrison, Kurt Cobain, Txaikovsky (i el seu tast d’aigua infectada pel còlera), Beethoven..... entre centenars i centenars d’ànimes perdudes tocats pel do de la música.

I els grans poetes? Els romàntics escrivien meravelles gràcies a l’spleen, al sentiment obscur de tristesa i malenconia, sovint procliu al desemparament i a un estat depressiu que tendia al suïcidi. Així, era ben normal que quan jo era un estudiant de lletres, m’hagués de familiaritzar amb tots els suïcidis que apareixen a l’obra de Goethe, hagués d’al·lucinar amb les idees que sorgien de Baudelaire, gairebé sempre sota els afectes de l’absenta, o Bukowski i la seva delirant poesia, o, en definitiva, el sofriment de qualsevol altre poète maudit de la història: incompresa ànima lliure, d’agitada i estrambòtica vida, que, tal i com mana el tòpic, morirà abans d’hora....

Amb aquesta reflexió, volia intentar explicar perquè en els dies assolellats, de llum càlida i cel blau, aire fresc i pur, la inspiració, la musa que hi ha en mi, desapareix, fuig. I encara que busco i rasco no hi ha manera de trobar-la......Per aquest motiu, és quan em ve al cap la història de la literatura, i la de la música, i també la de la pintura (Van Gogh? Munch?) històries que mostren a genis deprimits, traumatitzats, drogats; sí, i que potser composaven en dies grisos i plujosos per tal d’exercitar tant l’spleen com un simple estat de melangia; també abusaven de l’opi, de l’absenta, de LSD, i així es traslladaven a realitats paral·leles, contagiats d’una inspiració que els brollia per la boca.... quina sort, i quina enveja estar tocat pel do, per la inspiració, i anar de la mà de la musa cap a la perfecta creació...

La única cosa que no envejo, s’ha de dir, de tots aquests genis, és que en aquest estat creatiu hi ha també un Àurea autodestructiva de gran pes. Ningú d’ells, ni la Joplin, ni en Vicious, ni en Keruac i la seva cirrosis, ni l’Edgar Allan Poe (no se sap si va ser un suïcidi o un excés d’alcohol), ni el sifilític Rimbaud, van viure masses anys.....i no diguem els suïcidis de Virgina Woolf, Ernest Hemingway, Keats, Herman Hesse, Primo Levi, o el meu estimat Faulkner....ells engreixen una llarga llista d’un gremi amb tendència a la hipersensibilitat, a una creativitat destructiva, i a una fragilitat causada per la manca de mecanismes per superar el dolor...I és que no és fàcil estar dotat d’un món interior tant sensible, tant intens, tant frondós, i a la vegada tant fràgil, i tan infeliçment terrible......

No obstant, i per la part que em toca, em nego a acceptar aquesta idea associada de “geni i bogeria” o geni i eterna infelicitat. No pot ser que s’hagi de patir per tenir inspiració, que calgui enfonsar-se per erigir-se com a artífex de la creació artística....vull estar inspirada i poder escriure, pensar i fer grans coses asseguda en un prat verd, amb un sol espatarrant i amb un cel lluminós....no vull haver de tenir un món interior turmentat ni acomplexat pels patiments, ni envoltat de fades verdes o dames blanques...així que des d’aquí, i encara que em doni la sensació que vaig contra natura, reivindico l’ideal de la creació positiva i del geni feliç! Sí, sí, més propera als barrufets que als trolls, més procliu a la Mary Poppins que a l’Alicia de Lewis Carrol ......I és si no així, si això no pot ser, estic, per una banda avocada al fracàs creatiu, o per altra banda, avocada al suïcidi....i cap de les dues coses em fan gens ni mica de gràcia.....

Hacer versos malos depara más felicidad que leer los versos más bellos
Herman Hesse

TRIP

Tothom ha tingut alguna vegada a la vida un/una Trip Fontaine. Si més no, tothom n’ha tingut, en té o en tindrà en qualsevol moment....i el més apassionant de tot plegat és que, malgrat la seva tendència a mirar-se el melic, o el melic dels altres ( i que precisament no és el teu), sense res més a oferir-te, és innegablement el teu iman preferit, aquell animal bell i suau que et captiva, se t’arrapa a la cama i et posa els ullets d’en gat en botes, amagant urpes i armes diverses com la insensibilitat, autèntic càncer emocional d'una majoria silenciosa, o el immutabilitat per l'altre....

I és que hi ha homes i dones que han nascut per contemplar-se a si mateixos. Mireu sinó al bell Narcís, que enlluernat per la seva bellesa reflectida en l’aigua, va acabar per enfonsar-s’hi i ofegar-se. Quan penso en aquesta història, no en va és l’origen del concepte narcicisista, així com quan penso amb els i les Trip Fontaine, i ho faig més sovint del que hauria, divago sobre aquestes persones que no saben veure més enllà de si mateixos. Lliures, sí, i molt, perquè fan en tot moment tot allò que volen, perquè porten fins al final als seus desitjos, anhels, i ànsies, i perquè no els frena ni els torba el dolors, desgràcies i esforços dels altres.....I sí, també, egoistes, narcisistes, egocèntrics....una colla d’insulsos i ànimes pobres que, sota un discurs de “jo, mi, i meu” volen tot allò que no tenen, i desprecien tot allò que realment posseeixen...

Sí senyor, és la història de la Humanitat: volem l’impossible i rebutgem el possible, perseguim una espurna d’or quan a la mà ens regalima la plata a dojo.....una desgràcia del devenir de l’home i la dona, font de tots i totes les madames bovarys: lluitem per un somni, i quan l’aconseguim, quan tenim allò que desitgem, quan el sentim segur, calentet, i ben a prop sempre que ho volem, tot plegat comença a ser avorrit, es converteix una càrrega feixuga, ofega, apreta, i deixa de tenir la brillantor captivadora de l’inici. I és que potser, segurament, en un espai de comoditat i d’abundància, de canvis, de deshumanització, no estem fets pel dia a dia, per la repetició, per a no aconseguir el que volem, per no vibrar cada dia....i tot està muntat de manera que física i emocionalment, els egos més forts sobrevisquin vampiritzant a una víctima rere l’altre...

No obstant, i com sempre intentant mirar en positiu, sempre en positiu, Lux Lisbon, enamorada de molts Trips, però també de Brads, Johnnys, Pauls, Marlons i d’altres creacions divines, ha acabat per considerar que tots els Trips i els Narcisos d’aquest món finalitzen el seu regnat penedint-se de la seva vanitat i del seu egoïsme, enfonsats en la merda que, mentre jeien obsessionats amb la forma òvala del seu melic, han acumulat al seu voltant. No en va, en Las Virgenes Suicidas, Trip Fontaine, l’autèntic, “el terror de las nenas”, era, 20 anys més tard, un pobre desgraciat, ex politoxicòman, alcohòlic, brut, pudent, i abandonat fins i tot per la seva amant....i és que, atents tots i totes les Trips Fontaines d’aquest món, perquè, com diu la saviesa popular, a tot porc li arriba el seu Sant Martí....

Per tant, penso, comenceu (comencem?) a posar-vos les piles: valoreu el que teniu, deixeu de mirar al vostre melic i sigueu conscients que vosaltres no sou res d’especials, i potser sí, segur que sí, ho és aquell o aquella meravella humana que tens al davant... afluixa la teva ona expansiva, ja que arribarà un dia, i potser cada cop queda menys, en què ningú es giri a mirar-te, en que ja no et somriguin, ni per pena ni per altruisme, i en què els o les amants t’abandonin, els amics es cansin de la teva inèrcia , i que la única cosa que et quedi en aquest món sigui una samarreta blanca, suada i bruta feta un manyoc al terra fred d’un estrany habitacle .....

Lux Lisbon no vol posar-se bíblica, mai, però cal tenir en compte que veritablement, al final recollirem allò que haguem sembrat....en definitiva, potser millor respectar i tenir en consideració als altres (sense perdre, això sí, l’amor, equilibrat i mesurat, cap a un mateix).....ah, i no val estimar al teu melic i que ell et correspongui! Que te he pillao!
;)

L'aneguet lleig ha desaparegut!!!

A mesura que ens fem grans, les experiències, les idees i fins i tot els records van evolucionant al nostre costat, van viatjant en el mateix vagó; canviant, remodelant-se de nou, i prenent nous sentits, sense gairebé adonar-nos-en....Per algun motiu ben estrany, o millor diguem que per una transformació cerebral que podríem etiquetar de “maduresa causada irremediablement pel pas del temps i el creixement personal”, aquells records (alguns d'ells dolorosos, traumàtics i punyents) d’abans, perden tota la força, tot el sentit d’existència, i es dilueixen en un record vague, o fins i tot, alguns d’ells, arriben a caure en l’oblit.

En tot això, hi ha records, però també hi trobem experiències, rols, actituds, i sensacions d'accions executades o rebudes que, de cop i volta, amb el pas dels anys s’estrenyen i empetiteixen per acabar desapareixent en un pou negre i profund. I és que, tal i com diu la saviesa popular, el temps acaba per posar les coses al seu lloc i curar-ho tot. Això vol dir que fa perdre el valor de les coses, fa oblidar allò innecessari, augmenta o remet en funció de la remodelació del nostre caràcter, del nostre creixement vital.... En definitiva, i això també forma part del nostre imaginari col·lectiu, el que potser abans era blanc, ara es negre; els grassos s’aprimen; els guapos i les guapes s’enlletgen; els “reis” i dictadors varis esdevenen pobres desgraciats; i els infants que abans s’amagaven de tothom, esdevenen ara persones plenes de força i èxit personal.

És l’eterna història de l’ANEGUET LLEIG, l’ànec que se sent un estrany perque no pot entrar dins de la "normalitat" de la "majoria" del col·lectiu al qual forma part; que és diferent, marginat i turmentat pels altres, per la crueltat dels alienats, dels "normals". En definitiva, un ànec que no és ànec, i que, veritablement, amb el pas del temps es converteix en un cigne i deixa enrere tot allò que el feia infeliç per renéixer com a objecte nou i ben lluent, amb personalitat pròpia i amb destí per estrenar.

Em refereixo a tot això perquè quan, ara, recordes com era’ts abans i t'autoanalitzes en l'ara respecte l'abans, o et retrobes amb vells coneguts, amb vells móns que abans et pertanyien però dels quals ja te n'has lliurat, et ve al cap com et comportaves, com reaccionaves, com et senties vers aquest univers deu anys enrere....i d’aquesta manera, invadit per les sensacions del passat, te n’adones com de diferent n'ets ara, com l’edat, els anys de més i la nova vida t’ha donat, a part d'experiències i més seny, força i seguretat, reafirmació i poder.....

En definitiva, si et compares amb allò antic (millor dir antiquat?!jeje) t’envaeix una sensació dolça i agradable de triomf. Somrius i et sents lliure i feliç de veure en què t'has convertit, i de percebre com aquells elements pertorbadors del passat, ara, vistos amb perspectiva i relativitzats, han arribat a convertir-se en el Res. I això és el que et sorprèn gratament, el que et fa sentir poderosa i especial: el món (metafòricament) en el que ara vius, és molt millor que el d’abans; les cordes, repletes de complexos, rols, i debilitats, ja no et lliguen a res, perque tot allò d'abans, ara t'importa un pitu, et rellisca......somrius perque, sense gairebé adonar-te'n, allò distorssionador ja no forma, ni formarà mai més, part del teu món....t'has curat de la malatia adolescent, de les pors, inseguretats, i varis monstres del passat....ets una altra persona......

Finalment ( i amb ganes de continuar recreant-me i somniar amb aquest estrany plaer que m'ha ofert aquesta consciència del pas del temps) he d'afegir que, quan et retrobes amb el passat, quan el temps ha passat sense gairebé percebre-ho i t'ha canviat positivament, i l’oblit ha fet la seva feina, i la força que t’ha donat l’experiència et fa sentir tant poderosa; te n’adones que has deixat, definitivament, de ser l’aneguet lleig, i t’has convertit en un bell CIGNE, nedant en aigües cristalines, movent les plumes lliurement, i brillant en un món que t'és propi, i completament nou......

Les coses no canvien; els que canviem som nosaltres

Henry David Thoreau