El destino (music)
Estic somniant amb un món més enllà del meu, somniant amb una vida que no té que veure amb la meva....i el què més inquietud, alhora que excitació, il·lusió, em provoca és que algun dia arribaré a trepitjar aquests somnis i els renovaré per uns de nous...perquè aleshores ja hauré aconseguit el què volia, per molta basarda que faci.....
A punt...la marea torna a retirar-se per poder creuar a l'altra banda....com un somni que es repeteix, com un cicle que ho posa tot al seu lloc....papallones inunden prats de flors, la brisa del mar acarona suaument els cabells, el sol transforma la terra en un ventall de colors.....
No te quedes inmóvil al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca.
No te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer lo párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo.
Pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el jubilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo
I welcome the sun
The clouds and rain
The wind that sweeps the sky clean and lets the sun shine again
This is the most magnificent life has ever been
Here is heaven and earth and the brilliant sky inbetween
Blessed is this life and i'm going to celebrate being alive
I'd well in the darkness
I let in the light
I sleep in the afternoon and become the noise in the night
I trespass in temptation suffer in sacrifice
But I awake each day with the new sunrise.
Blessed is this life oh, and I'm gonna celebrate being alive
Quan ets petit vols correr per fer-te gran.....
Perduda i no trobada.....coses que passen, etapes que s’empassen...la vida és així d’estranya i hem d’aconseguir sobreviure en aquestes conjuntures....
De vegades no és res concret, ni tangible ni intel·ligible...de vegades és Selene, la lluna canviant, la poderosa llunàtica que decideix pels altres què sents, què es mou per dins...
De vegades és que la teva incredulitat creix a ritmes galopants sense possibilitat de fre....de baixada i sense fi visible...
Potser és en aquests moments quan cal intentar parar la ment....així que provaré de tancar els ulls i deixar que les meves orelles viatgin ben lluny amb el repic d’aquests dits....
Projecto....estic en completa projecció....en el moment en què ja no sé ben bé a qui resar, més ben dit, no en sé pas....és temps en què la fe i la força ha de sortir de l'estomac, cal projectar....tothom em diu projecta i no t'anticipis...I jo projecto....però costa, costa molt....és un esforç mental impressionant.....
Sempre escollim una data per a nous propòsits, per a noves idees, per a fer allò que no hem fet.....és necessari per a poder continuar creixent, canviant, evolucionant....per tal d’aconseguir aquelles coses que tanta mandra ens fan, que tant feixuges semblen (uix, pobre força de voluntat, com pateix aquests dies).... Però tot això que dic és obvi i no té cap secret, cada any és igual, cada cicle comencem amb la mateixa cançó...la veritat, però, és que a mesura que passa el temps es va deixant de cantar aquesta melodia i ballem al son d’altres compassos...i quin problema hi ha? No hem de ser tan exigents ni estrictes amb nosaltres mateixos..ho hem d’intentar, es clar, però també hem de deixar que entrin a les nostres vides les novetats que ens anem trobant pel camí...per què no gaudim de desviar-nos dels propòsits?...no cal perdre’s en un batibull tampoc, però no viuríem amb tanta intensitat ni vibraríem tant si no deixéssim de tant en tant que aquelles coses que ens creuem pel camí ens omplin, ens desestabilitzin....gràcies a obrir-te a les aventures de la vida, aconseguim ser una mica més plens, aconseguim despertar-nos cada matí i recordar, amb un somriure extasiant, que hem aconseguit viure, viure realment, una micona més.....
És com aquell acudit que circulava per Internet, en què una dona deia com volia arribar al dia de la seva mort....no recordo massa bé, però deia alguna cosa com que arribava amb una copa de vi a la mà, amb un tros de pastís de xocolata a l’altra, a tota pastilla, derrapant, escabellada, satisfeta i somrient pels dies i nits passades....un bon viatge, vaja ;)
