dimecres, 17 de desembre del 2008

Quantitat no és qualitat

Quantitat no és qualitat, malgrat fonèticament i ortotipogràficament s’hi assemblin....


No hi ha res, i de fet, molts pocs casos, en què la quantitat sigui proporcional a la qualitat. De vegades “menos es más”, i més sovint del què ens pensem....però no vull embolicar-me amb tot això, i donar voltes, ni fer piruetes, ni donar-hi més importància que per mostrar la paradoxa: malgrat “menos es más”, en el meu cas, “más es más”. I és que jo, Lux, Luxis, i Luxilel, tinc molts amics i amigues, moltíssims, i em sento una persona tant afortunada, tant feliç de tots aquells que m’envolten, de totes les persones que es preocupen per mi, que tinc sempre que les necessito, i del món que dia a dia he aconseguit crear amb cura, amb amor, i que tant tendrament m’abraça....i es que davant de tot això, d’aquest cas particular meu de “más es más”, em costa defensar aquesta idea del “menos és más”.......de fet, em costa defensar la frase, la idea, i el concepte, des de l’experiència, doncs aquesta m’ha demostrat, en tot moment, que en el meu cas la quantitat i la qualitat van agafadetes de la mà.....

No obstant, si que puc parlar-ne des de la perspectiva de l’ull que mira. I és que penso que, com a bona observadora de la realitat, com a persona amant de mirades profundes, analítiques, i capaç del distanciament cap a aquells elements aliens a qualsevol implicació emocional, sóc ben capaç d’observar aquelles petites coses, les mínimes, les semi ocultes. Imagineu-me com a una investigadora naturalista del segle XIX (amb barret, mocador i ulleres incloses), com a una pionera antropòloga a qui li agrada observar les abelles, als ocells, i a tots els petits animalons que viuen en societats naturals. I com tal, com a bona estudiosa, imagineu que em fascina observar una tipologia, una característica d’aquests animals: aquell tret de l’abella, la formiga, o l’ocell que fa que sempre estigui envoltat dels seus semblants, emborratxat per una sensació de protecció, però, paradoxalment, malgrat estar sempre envoltat, malgrat estar cobert per una aparença de comunió social, no és més que un animaló autoanganyat per una la falsa il·lusió de la companyia (és una metàfora, no una reflexió amb base científica....que ningú se’m tiri a la jugular ;)).

De vegades, aquesta visió, aquesta interpretació de les societats animals, dels animals que viuen en comunitats sense crear llaços més enllà que aquells que els hi ha atorgat la seva espècie, m’ha fet pensar que estar més envoltat de gent, de persones, d’individus no vol dir ni ser més estimat, ni estar més protegit, ni ser més feliç, ni sentir-se més recolzat....

En aquest sentit, sovint, i més sovint del que a mi m’agradaria, veig, observo reflexiva aquest animaló, sempre acompanyat, sempre socialment actiu, constantment envoltat, comunicant-se, i somrient...i malgrat, en un primer moment se’m contagi la seva alegria, i em faci gracia (i no parlo amb condescendència, de veritat, realment em fa somriure quan observo que els altres riuen, no ho puc evitar, jejeje), doncs malgrat aquesta quantitat d’embolcall que l’abriga, que l’estreny, que li dóna sensació de protecció, sento veritable tristesa aliena, profunda pena de percebre, de sentir profundament, que en molts d’aquests casos la quantitat, la quantitat d’abelles i mosques que envolten al subjecte, no comporta qualitat en les seves relacions, en l’intercanvi emocional, realitat palpable de sentiments verídics.....i és que, definitivament, el subjecte està vivint el “más es más” en un miratge que, tard o d’hora, pot desaparèixer....ai, pobret meu....

I dit i fet, tot això, gràcies a aquesta visió privilegiada que em permet la distància, també em fa adonar de l’afortunada que sóc, de tot l’amor que les meves amistats, les meves personetes especials em doneu cada dia, de setmana en setmana, minut a minut, hora a hora....i tant els que us tinc al costat cada dia com alguns que us veig només de tant en tant, sé que sóc afortunada igualment, perquè em feu sentir estimada, especial....en definitiva, em feu feliç!!!!! (uiii, quina por aquesta paraula!)

I ja que m’oferiu tant, espero que jo també us en faci de feliç...aiiiixxxxx....ehem, ehem....deu ser l’arribada del Nadal que em fa ser tant empalagosa, i és estrany, perquè malgrat estigui en contagiada per una petita faceta vital, tota convulsa i turmentosa, malgrat em senti amb alguns aspectes a la corda fluixa, les meves altres ones vitals, el meu sentir general és d’alegria, d’emoció, d’excitació, i de vibració total...I en aquest sentit, sembla mentida com la ment humana, les vides que vivim, tenen unes oscil·lacions, unes corbes, i uns alts i baixos vertiginosos.....i ara estic, i em sento plenament, a dalt de la carena, davant d’un paisatge verd, amb un cel blau, un sol lluminós, un aire fresc, els peus embolcallats per la gespa olorosa, i amb molt bona companyia....

Bon Nadal i Feliç Any Nou...que aquest 2009 promeeeeeeeeeeeeeeeet!!!!!!

dimarts, 2 de desembre del 2008

Amb complex d’au Fènix

Fa dies que no escric. Buuufff. I podria dir: Silenci....sssshhhht....tot és per culpa del silenci. Molt de silenci...calma....pau. Però no. No és que m’hagi deixat engolir agradablement per un període de reflexió, recolliment, i energia zen. No. Més aviat el contrari. La veritat és que la voràgine, l’ huracà dels canvis; un remoli d’accions, reaccions, friccions, reactivacions i diferents “cions” han caigut sobre meu, m’han atrapat en la seva brusca corrent, i ara encara no he pogut sortir a la superfície, surar suaument, nedar plàcidament, i gaudir de la inconsistència i fragilitat del silenci....

Però tot arribarà, està clar......perquè a més, n’estic convençuda, positivament convençuda, que després de la tempesta arriba la calma (com també que abans del temporal hi ha calma absoluta.....eternament, devenir de món cíclic...). I com a tal, finalment, el més probable és que acomiadi el 2008 encara immersa en la tempesta, palpitant així la naturalesa que ha predominat aquest any 2008, 12 mesos que han estat convulsos i espasmòdics , replets de canvis, de transformacions i d’experiències marcadores.... quin any!

I amb tot això, recordo encara quan em vaig acomiadar del 2007 ( un any esplèndid, per cert, dels millors). Només havia caminat dues setmanes pel 2008 i em vaig fer meva la frase d’una amiga molt sàvia: “els anys parells no són bons, no brillen de la mateixa manera que els senars”. I de fet, en aquell moment ho vaig sentir com a real, i en part, encara ara ho percebo; m’ho crec. I ho sé, és totalment irracional, sense base científica i més propi de filosofies esotèriques....però és que, repassant la meva vida, els meus anys de consciència en aquest món, puc afirmar que els anys parells han estat, en la seva majoria, regits per abrupteses descol·locants, per transformacions, i per bruscos canvis substancials; mentre que els senars, han estat, malgrat excepcions (“tot el que puja, ha de baixar tard o d’hora”) mesos d’explosions, de victòries, de vibració absoluta i clímax constant.

I està claríssim que, com en tot, hi ha excepcions, i aquest postulat només té una constància pròpia dels cicles: o sigui, que va i ve. Doncs està clar que les crisis, al igual que els períodes de lucidesa i de joia absoluta, són cíclics, i van apareixent i desapareixent a mesura que evolucionem...no és matemàtic, ni lògic, ni res similar.....encara que hi recorda.

No obstant, una vegada més, em deixaré endur, rendida, per la dolça bogeria de l’esperança i les expectatives; actuaré com em mana la meva naturalesa vital i confiada....i per aquest motiu, obriré els meus braços a un 2009 (senar, senar, senar!!!) tot ell llest per estrenar. I és que és un any senar!!!!! (ole!ole!), territori verge i desconegut per a mi, per a tu, per a ell...ple de sorpreses, per a mi, per a tu, per a ell. I en canvi, pel contrari, m’acomiadaré d’un final del 2008 que, malgrat hagi aportat canvis naturals i hagi ajudat a regenerar el teixit vital, tal i com pertoca a tot pas del temps, també estarà prou gastat, prou suat i llefiscós, com per acomiadar-se d’ell definitivament i deixar-lo al vast apartat dels records.

En definitiva, en aquest tombar d’any, vull deixar-me endur per l’esperit de les festes paganes, de l’ànima ancestral del solstici. Purificació i regeneració. Saltar el foc, cremar allò vell per començar de nou, morir per tornar a néixer.....amb cada any que passa, amb el pas inevitable del temps, amb el canvi de cicle, no vull portar la mateixa roba...vull desputllar-me de tot per renéixer de les pròpies cendres, i començar camins nous, olorar nous aromes, i viure noves vides.....

La nit és la meitat de la vida....i la millor meitat!
GOETHE

dimecres, 26 de novembre del 2008

L'ALTER

Después de la verdad nada hay tan bello como la ficción

ANTONIO MACHADO

M’han arribat molts comentaris respecte un dels meus posts, pel que sembla, el més polèmic des que a principis de juliol em vaig enamorar d’aquest espai. No m’excusaré, ni donaré cap tipus d’explicacions sobre què volia dir, sobre què havia passat, sobre quina va ser la meva inspiració, la meva raó de ser..... només vull deixar una cosa clara, i es diu ALTER EGO. I això vol dir “l’altre jo”, una altra persona, una altra identitat, una altra personalitat, Lux Lisbon; i com a tal, una altra vida...i (tornem-hi), i com a tal, possibles, només en potència, experiències i vivències....

Ego pot anar passejant pel carrer, veure una pel·lícula, un anunci, llegir un article, o conversar amb un amic...i tot això li pot inspirar (menys en dies assolellats, jejejeje) donar idees i fantasiejar sobre determinats temes....potser no és l’experiència directa de l’Ego, però si, segur, que li dóna el material suficient per a què l’alter ego, Lux Lisbon, visqui intensament en aquest món imaginari, i l’analitzi, l’interpreti i en faci mil filigranes i palles mentals.....

Com en la literatura, moltes de les novel·les que s’han escrit en primera persona no eren reals. William Faulkner, en El Ruido y la Furia, es va desdoblar en quatre personatges diferents, en el que es va denominar un lliure fluir de la consciència, però, lògicament no era cap d’ells: ni un subnormal, ni un estudiant suïcida, ni un brètol (visca el vocabulari de TV3) amb futur com a petit delinqüent.... Potser Montaigne sí que explicava intimitats de veritat, però a part d’aquestes poques excepcions, Goethe no es va suïcidar, malgrat el jove Werther ho fes (i joves europeus de l’època l’imitessin amb una onada de suïcidis!) ni va vendre la seva ànima al diable, encara que Faust sí que es vengués; Jeffrey Eugenides no és hermafrodita, per molt que Cal a Middlesex ho fos i expliqués els seus traumes d’identitat sexual amb tots de detalls; ni Kafka es va convertir en un escarabat de la nit al dia; ni Edgar Allan Poe va matar a tantes persones ni va sofrir a la seva carn el terror, malgrat ho fessin els personatges immersos en l’horror de les seves experiències....I és veritat que, inevitablement, i a causa d’aquesta complexitat literària, hi hagut, de manera general, una tendència a identificar a qui escriu, l’escriptor, amb un passat, una vida, i un present propis, amb el jo narratiu, amb aquell que parla entre pàgines i pàgines, i viu una història pròpia que comença al capítol 1 i acaba en tombar la darrera pàgina.... i aquesta inèrcia ha portat, i encara porta, problemes d’interpretació i profundes confusions, de manera que, també, s’han hagut de donar milers d’explicacions i múltiples justificacions (aquí em teniu!).

Ja fa uns anys, vaig tenir un professor de periodisme en llengua castellana que, malgrat ideològicament mai podríem estar massa d’acord, si que em va ensenyar molt sobre com evitar fer literatura pornogràfica d’un fet periodístic. Ell sempre distingia entre versemblança i realitat, dos conceptes que, encara que en aparença semblessin la mateixa cosa, si els despullaves i els miraves atentament, si hi reflexionaves, te n’adonaves que tan sols era un miratge.....La versemblança era una realitat disfressada, una aproximació a la ficció des d'una base real....de manera que, dins d’aquests termes, podria dir perfectament que aquest blog pretén ser versemblant, però no real (per qui l’escriu), encara que és, perfectament, la realitat de Lux Lisbon, de l’altra meitat, del meu jo en la ficció, de la dona a la qual apel·lo i em transformo entre línies i línies de Times New Roman.....

I amb això, vull deixar ben clar, i ara no com a Lux Lisbon, sinó com a Ego real i personal, que aquest és un espai per deixar-se endur i crear fantasies sobre problemes, idees, sentiments, històries, records, i vivències......vida que és potencialment real i palpable, però potser (dic potser perquè mai es pot dir mai) no és real ni empíricament ni racionalment, no ha passat mai, o ni tan sols ha existit....I és que la línia entre la realitat i la ficció, és taaaant fina.......

EL OTRO, de J.L Borges

dimecres, 19 de novembre del 2008

Entre la falta d'inspiració i el síndrome del geni boig

Quina setmana més bonica, no? Potser ve el fred, que ja toca, i potser molts trobem a faltar l’estiu, però està clar que els ànims s’inflen igualment gràcies a aquest cel blau i al sol lluminós que hem tingut i que tindrem els propers dies. I malgrat aquest temps sigui tan vivificador pel meu bon humor (i que aquesta entrada sembli una conversa d'ascensor, jejeje), amb un clima tant extasiant i estimulant per la dopamina i la serotonina, la meva inspiració creativa minva de manera pràcticament proporcional. De fet, quan fa mal temps, quan el cel està tapat per núvols i la pressió es llença sobre meu, la inspiració també sembla perseguir-me...em surten idees, temes, reflexions durant tot el dia, que també acostuma a ser de silenci i autisme, a indrets ben diversos i ben estranys: un lavabo, un super, al bell mig del carrer.....

I parlant de tot això, em fa pensar que el que no em passa en dies de sol, i sí en dies d’intensa boira, em recorda al mateix mecanisme que afectava a músics o a poetes del romanticisme. Els primers, sobretot en l’intensa dècada dels 70, sense les drogues i una mala vida no podien composar, no podien deixar fluir la seva energia cap a la creació. De fet, diuen que les millors cançons de la història no haguessin sigut tant intenses i immortals com ho han estat gràcies a opiacis, àcids, i estats mentals de dubtable equilibri, procedents en la majoria d’una mala experiència vital i de traumes infantils ben diversos. Així, pensem en la Velvet Underground, que fins i tot cantaven a la heroïna, en Chet Baker (que n’era un gran consumidor); en els Rolling, la Jannis Joplin, en Jimmy Hendrix, o el magnífic Jim Morrison, Kurt Cobain, Txaikovsky (i el seu tast d’aigua infectada pel còlera), Beethoven..... entre centenars i centenars d’ànimes perdudes tocats pel do de la música.

I els grans poetes? Els romàntics escrivien meravelles gràcies a l’spleen, al sentiment obscur de tristesa i malenconia, sovint procliu al desemparament i a un estat depressiu que tendia al suïcidi. Així, era ben normal que quan jo era un estudiant de lletres, m’hagués de familiaritzar amb tots els suïcidis que apareixen a l’obra de Goethe, hagués d’al·lucinar amb les idees que sorgien de Baudelaire, gairebé sempre sota els afectes de l’absenta, o Bukowski i la seva delirant poesia, o, en definitiva, el sofriment de qualsevol altre poète maudit de la història: incompresa ànima lliure, d’agitada i estrambòtica vida, que, tal i com mana el tòpic, morirà abans d’hora....

Amb aquesta reflexió, volia intentar explicar perquè en els dies assolellats, de llum càlida i cel blau, aire fresc i pur, la inspiració, la musa que hi ha en mi, desapareix, fuig. I encara que busco i rasco no hi ha manera de trobar-la......Per aquest motiu, és quan em ve al cap la història de la literatura, i la de la música, i també la de la pintura (Van Gogh? Munch?) històries que mostren a genis deprimits, traumatitzats, drogats; sí, i que potser composaven en dies grisos i plujosos per tal d’exercitar tant l’spleen com un simple estat de melangia; també abusaven de l’opi, de l’absenta, de LSD, i així es traslladaven a realitats paral·leles, contagiats d’una inspiració que els brollia per la boca.... quina sort, i quina enveja estar tocat pel do, per la inspiració, i anar de la mà de la musa cap a la perfecta creació...


La única cosa que no envejo, s’ha de dir, de tots aquests genis, és que en aquest estat creatiu hi ha també un Àurea autodestructiva de gran pes. Ningú d’ells, ni la Joplin, ni en Vicious, ni en Keruac i la seva cirrosis, ni l’Edgar Allan Poe (no se sap si va ser un suïcidi o un excés d’alcohol), ni el sifilític Rimbaud, van viure masses anys.....i no diguem els suïcidis de Virgina Woolf, Ernest Hemingway, Keats, Herman Hesse, Primo Levi, o el meu estimat Faulkner....ells engreixen una llarga llista d’un gremi amb tendència a la hipersensibilitat, a una creativitat destructiva, i a una fragilitat causada per la manca de mecanismes per superar el dolor...I és que no és fàcil estar dotat d’un món interior tant sensible, tant intens, tant frondós, i a la vegada tant fràgil, i tan infeliçment terrible......

No obstant, i per la part que em toca, em nego a acceptar aquesta idea associada de “geni i bogeria” o geni i eterna infelicitat. No pot ser que s’hagi de patir per tenir inspiració, que calgui enfonsar-se per erigir-se com a artífex de la creació artística....vull estar inspirada i poder escriure, pensar i fer grans coses asseguda en un prat verd, amb un sol espatarrant i amb un cel lluminós....no vull haver de tenir un món interior turmentat ni acomplexat pels patiments, ni envoltat de fades verdes o dames blanques...així que des d’aquí, i encara que em doni la sensació que vaig contra natura, reivindico l’ideal de la creació positiva i del geni feliç! Sí, sí, més propera als barrufets que als trolls, més procliu a la Mary Poppins que a l’Alicia de Lewis Carrol ......I és si no així, si això no pot ser, estic, per una banda avocada al fracàs creatiu, o per altra banda, avocada al suïcidi....i cap de les dues coses em fan gens ni mica de gràcia.....

Hacer versos malos depara más felicidad que leer los versos más bellos
Herman Hesse

dilluns, 17 de novembre del 2008

TRIP

Tothom ha tingut alguna vegada a la vida un/una Trip Fontaine. Si més no, tothom n’ha tingut, en té o en tindrà en qualsevol moment....i el més apassionant de tot plegat és que, malgrat la seva tendència a mirar-se el melic, o el melic dels altres ( i que precisament no és el teu), sense res més a oferir-te, és innegablement el teu iman preferit, aquell animal bell i suau que et captiva, se t’arrapa a la cama i et posa els ullets d’en gat en botes, amagant urpes i armes diverses com la insensibilitat, autèntic càncer emocional d'una majoria silenciosa, o el immutabilitat per l'altre....

I és que hi ha homes i dones que han nascut per contemplar-se a si mateixos. Mireu sinó al bell Narcís, que enlluernat per la seva bellesa reflectida en l’aigua, va acabar per enfonsar-s’hi i ofegar-se. Quan penso en aquesta història, no en va és l’origen del concepte narcicisista, així com quan penso amb els i les Trip Fontaine, i ho faig més sovint del que hauria, divago sobre aquestes persones que no saben veure més enllà de si mateixos. Lliures, sí, i molt, perquè fan en tot moment tot allò que volen, perquè porten fins al final als seus desitjos, anhels, i ànsies, i perquè no els frena ni els torba el dolors, desgràcies i esforços dels altres.....I sí, també, egoistes, narcisistes, egocèntrics....una colla d’insulsos i ànimes pobres que, sota un discurs de “jo, mi, i meu” volen tot allò que no tenen, i desprecien tot allò que realment posseeixen...

Sí senyor, és la història de la Humanitat: volem l’impossible i rebutgem el possible, perseguim una espurna d’or quan a la mà ens regalima la plata a dojo.....una desgràcia del devenir de l’home i la dona, font de tots i totes les madames bovarys: lluitem per un somni, i quan l’aconseguim, quan tenim allò que desitgem, quan el sentim segur, calentet, i ben a prop sempre que ho volem, tot plegat comença a ser avorrit, es converteix una càrrega feixuga, ofega, apreta, i deixa de tenir la brillantor captivadora de l’inici. I és que potser, segurament, en un espai de comoditat i d’abundància, de canvis, de deshumanització, no estem fets pel dia a dia, per la repetició, per a no aconseguir el que volem, per no vibrar cada dia....i tot està muntat de manera que física i emocionalment, els egos més forts sobrevisquin vampiritzant a una víctima rere l’altre...

No obstant, i com sempre intentant mirar en positiu, sempre en positiu, Lux Lisbon, enamorada de molts Trips, però també de Brads, Johnnys, Pauls, Marlons i d’altres creacions divines, ha acabat per considerar que tots els Trips i els Narcisos d’aquest món finalitzen el seu regnat penedint-se de la seva vanitat i del seu egoïsme, enfonsats en la merda que, mentre jeien obsessionats amb la forma òvala del seu melic, han acumulat al seu voltant. No en va, en Las Virgenes Suicidas, Trip Fontaine, l’autèntic, “el terror de las nenas”, era, 20 anys més tard, un pobre desgraciat, ex politoxicòman, alcohòlic, brut, pudent, i abandonat fins i tot per la seva amant....i és que, atents tots i totes les Trips Fontaines d’aquest món, perquè, com diu la saviesa popular, a tot porc li arriba el seu Sant Martí....

Per tant, penso, comenceu (comencem?) a posar-vos les piles: valoreu el que teniu, deixeu de mirar al vostre melic i sigueu conscients que vosaltres no sou res d’especials, i potser sí, segur que sí, ho és aquell o aquella meravella humana que tens al davant... afluixa la teva ona expansiva, ja que arribarà un dia, i potser cada cop queda menys, en què ningú es giri a mirar-te, en que ja no et somriguin, ni per pena ni per altruisme, i en què els o les amants t’abandonin, els amics es cansin de la teva inèrcia , i que la única cosa que et quedi en aquest món sigui una samarreta blanca, suada i bruta feta un manyoc al terra fred d’un estrany habitacle .....

Lux Lisbon no vol posar-se bíblica, mai, però cal tenir en compte que veritablement, al final recollirem allò que haguem sembrat....en definitiva, potser millor respectar i tenir en consideració als altres (sense perdre, això sí, l’amor, equilibrat i mesurat, cap a un mateix).....ah, i no val estimar al teu melic i que ell et correspongui! Que te he pillao!
;)

dilluns, 10 de novembre del 2008

L'aneguet lleig ha desaparegut!!!

A mesura que ens fem grans, les experiències, les idees i fins i tot els records van evolucionant al nostre costat, van viatjant en el mateix vagó; canviant, remodelant-se de nou, i prenent nous sentits, sense gairebé adonar-nos-en....Per algun motiu ben estrany, o millor diguem que per una transformació cerebral que podríem etiquetar de “maduresa causada irremediablement pel pas del temps i el creixement personal”, aquells records (alguns d'ells dolorosos, traumàtics i punyents) d’abans, perden tota la força, tot el sentit d’existència, i es dilueixen en un record vague, o fins i tot, alguns d’ells, arriben a caure en l’oblit.

En tot això, hi ha records, però també hi trobem experiències, rols, actituds, i sensacions d'accions executades o rebudes que, de cop i volta, amb el pas dels anys s’estrenyen i empetiteixen per acabar desapareixent en un pou negre i profund. I és que, tal i com diu la saviesa popular, el temps acaba per posar les coses al seu lloc i curar-ho tot. Això vol dir que fa perdre el valor de les coses, fa oblidar allò innecessari, augmenta o remet en funció de la remodelació del nostre caràcter, del nostre creixement vital.... En definitiva, i això també forma part del nostre imaginari col·lectiu, el que potser abans era blanc, ara es negre; els grassos s’aprimen; els guapos i les guapes s’enlletgen; els “reis” i dictadors varis esdevenen pobres desgraciats; i els infants que abans s’amagaven de tothom, esdevenen ara persones plenes de força i èxit personal.

És l’eterna història de l’ANEGUET LLEIG, l’ànec que se sent un estrany perque no pot entrar dins de la "normalitat" de la "majoria" del col·lectiu al qual forma part; que és diferent, marginat i turmentat pels altres, per la crueltat dels alienats, dels "normals". En definitiva, un ànec que no és ànec, i que, veritablement, amb el pas del temps es converteix en un cigne i deixa enrere tot allò que el feia infeliç per renéixer com a objecte nou i ben lluent, amb personalitat pròpia i amb destí per estrenar.

Em refereixo a tot això perquè quan, ara, recordes com era’ts abans i t'autoanalitzes en l'ara respecte l'abans, o et retrobes amb vells coneguts, amb vells móns que abans et pertanyien però dels quals ja te n'has lliurat, et ve al cap com et comportaves, com reaccionaves, com et senties vers aquest univers deu anys enrere....i d’aquesta manera, invadit per les sensacions del passat, te n’adones com de diferent n'ets ara, com l’edat, els anys de més i la nova vida t’ha donat, a part d'experiències i més seny, força i seguretat, reafirmació i poder.....

En definitiva, si et compares amb allò antic (millor dir antiquat?!jeje) t’envaeix una sensació dolça i agradable de triomf. Somrius i et sents lliure i feliç de veure en què t'has convertit, i de percebre com aquells elements pertorbadors del passat, ara, vistos amb perspectiva i relativitzats, han arribat a convertir-se en el Res. I això és el que et sorprèn gratament, el que et fa sentir poderosa i especial: el món (metafòricament) en el que ara vius, és molt millor que el d’abans; les cordes, repletes de complexos, rols, i debilitats, ja no et lliguen a res, perque tot allò d'abans, ara t'importa un pitu, et rellisca......somrius perque, sense gairebé adonar-te'n, allò distorssionador ja no forma, ni formarà mai més, part del teu món....t'has curat de la malatia adolescent, de les pors, inseguretats, i varis monstres del passat....ets una altra persona......
Finalment ( i amb ganes de continuar recreant-me i somniar amb aquest estrany plaer que m'ha ofert aquesta consciència del pas del temps) he d'afegir que, quan et retrobes amb el passat, quan el temps ha passat sense gairebé percebre-ho i t'ha canviat positivament, i l’oblit ha fet la seva feina, i la força que t’ha donat l’experiència et fa sentir tant poderosa; te n’adones que has deixat, definitivament, de ser l’aneguet lleig, i t’has convertit en un bell CIGNE, nedant en aigües cristalines, movent les plumes lliurement, i brillant en un món que t'és propi, i completament nou......
Les coses no canvien; els que canviem som nosaltres
Henry David Thoreau

dilluns, 27 d’octubre del 2008

La granota i l'escorpí

Una granota es troba un escorpí a la vorera del riu Níger. Es sorprenen un a l’altre i resten mirant-se en una tensió silenciosa. L’escorpí trenca el gel i diu: “Bon dia granoteta. M’agradaria creuar el riu, però jo sol no puc, doncs no sé nedar i segurament m’enfonsaria...”. La granota, incòmode i desconfiada, li contesta” Home, la veritat és que no sé si puc fiar-me massa de tu. Com sé que no em picaràs mentre estem creuant el riu?”. “Doncs perquè si et pico ens enfonsarem tots dos, i jo no vull morir”- va respondre l’escorpí. Així va ser que la granota, va pujar l’escorpí a les seves espatlles i va començar a nedar fins a l’altre banda del riu. Quan estaven enmig del riu, l’escorpí va fer “zas!”, i va clavar l’agulló a la pobre granota. En aquell precís moments, tots dos van començar a enfonsar-se; i mentre l’aigua se’ls emportava cap a una mort segura, la granota li va preguntar a l’escorpí: “Perquè ho has fet?”. I l’escorpí, amb llàgrimes als ulls va contestar” perquè aquesta és la meva naturalesa”.


Lluny de teories deterministes que excusen l’agressivitat, la violència i el sadisme de l’home, aquesta faula africana m’ha fet pensar molt. Formava part d’una obra de teatre experimental que reflexionava sobre el temps cíclic, la resurrecció, i l’eternitat. Però a mi, la faula, em va fer pensar en els depredadors i les seves víctimes, en els manipuladors i els estafats, en els monstres i les seves princeses.....i en la lluita constant, internes i externes, entre faccions, i fins i tot, amb un mateix.

I amb tot això, amb granotes i escorpins voltant per somnis com ovelletes delirants, la senyoreta Lux Lisbon s’ha cansat de ser una granota. Lux Lisbon, és llum i vol continuar essent-ho, lluny de la distorsió dels manipuladors, lluny de la ferocitat de l’escorpí, i llum de la foscor de la paranoia i la por....així, que ja ho saps....oi, Trip? Hera no descansa.....


PD:
Com saps que la Terra no és l'infern d'un altre planeta? (Aldous Huxley)

Aquesta frase m'encanta! quan la llegeixo penso amb Lost i amb en Dave i en Hurley...buuuffff, pànic que fa....
I és que hi ha coses que no sabem si són reals...o més ben dit, hi ha coses que millor no saber si són reals...

dilluns, 13 d’octubre del 2008

La Intimitat


Durant segles i segles, la intimitat ha estat objecte de la literatura, l’art, la filosofia, o la psicologia. Des de Montaigne, que explicava en ple segle XVIII coses tan íntimes com la masturbació o altres pensaments escatològics sense cap tipus d’ordre; o a Toulouse –Lautrec despullant psicològicament a prostitutes i borratxes en les seves pintures; fins a un inacabable número de pel·lícules sobre els pitjors draps bruts, sobre la vida dels voyeurs, o fins als directors que conceben el film en si com un acte sublim de voyeurisme de l’espectador....

No obstant, i en els propers segles, molt probablement la intimitat continuarà essent un centre neuràlgic del pensament i preocupació de la nostre societat. O diria que fins i tot, l’imaginari d’aquest concepte pot arribar a expandir-se amb més força que mai s’hauria concebut abans en la Història. En l’era de les tecnologies de la comunicació i dels realitys shows, de les revistes del cor i la telescombraria, d’Internet, i dels Facebooks, els youtubes, i d’altres móns paral·lels, és molt fàcil traspassar barreres invisibles, generar confusions, i que les persones arribin a rendir-se a la paranoia i a la por a una usurpació de la intimitat. I el pitjor de tot, és quan a un l’acusen d’usurpador injustament, pel simple fet de participar de manera natural en aquests espais de trobada. Perquè, com els falsos culpables o els presumptes innocents, encara que, amb la consciència ben neta i l’esperit ben pur, es provi de fugir, sempre hi haurà una lletra escarlata cosideta al pit.

Potser, en definitiva, la solució final a les intromissions de la nostra privacitat és tornar a l’estat originari d’espais íntims i amagats, el millor lloc on evitar les confusions, gaudir de la tranquil·litat i de l’anonimat. Jo em pregunto com seria tornar enrere, com millorarien les relacions humanes preservant la nostra intimitat, com s’evitarien confusions, malentesos, i demés . No existirien els acosadors/es? Viuríem més tranquils? O per contra, els voyeurs veurien créixer les seves ànsies i les Alex Forrester d’aquest món augmentarien?

Segurament ni una cosa ni l’altre, o ambdues alhora. Segurament, la intimitat, privacitat i anonimat podria tornar a regnar en tots nosaltres si fugim d’aquests mitjans de difusió, si evitem inscriure’ns en qualsevol espai públic, blog, votació.... si evitem empadronar-nos, si deixem de cotitzar a la seguretat social, a sanitat...en definitiva, si fugim al bell mig del bosc, a viure dels nostres recursos, i amb els medis naturals....això si que seria una manera autèntica de resguardar-te dels altres, de tenir la teva imatge impoluta.

No obstant, i malgrat poder fugir com a resposta a la fòbia del control social, sempre hi haurà una cosa latent en la societat que ens perseguirà, un quelcom present en el fer i desfer humà. I és que l’home, sempre, sempre, ha tingut la necessitat d’explicar i escoltar històries, sempre ha tingut una set de saber insaciable i inacabable....presocràtics, rapsodes, poetes, filòsofs, científics, espies.....divulgadors i investigadors en furgat fins al fons en la necessitat d’un coneixement ben profund; han remenat sense límit en les intimitats, vergonyes, i secrets d’homes i dones de tots els temps.

Escoltem doncs, a qui parla dels perills del coneixement, com Mary Wollstonecraft i el seu Frankenstein, o als que veuen en el control del coneixement i la intromissió de la privacitat, com Ray Bradbury i Aldous Huxley, com al futur probable al qual estem abocats.

Mai ho sabrem, suposo, fins que no ens hi trobem....qui sap del cert si tots aquests pensaments i idees, totes les teories sobre les usurpacions i catpastrofes entorn la intimitat, la privacitat i en definitiva, la mà negre que ens controla i ens estudia, acabaran realment per materialitzar-se..... ups! Quina por!

La persona que pierde su intimidad lo pierde todo

Milan Kundera

Lady of Shalott

And down the river's dim expanse Like some bold seer in a trance, Seeing all his own mischance -- With a glassy countenance Did she look to Camelot. And at the closing of the day She loosed the chain, and down she lay; The broad stream bore her far away, The Lady of Shalott.

Lying, robed in snowy white That loosely flew to left and right -- The leaves upon her falling light -- Thro' the noises of the night, She floated down to Camelot: And as the boat-head wound along The willowy hills and fields among, They heard her singing her last song, The Lady of Shalott.

Heard a carol, mournful, holy, Chanted loudly, chanted lowly, Till her blood was frozen slowly, And her eyes were darkened wholly, Turn'd to tower'd Camelot. For ere she reach'd upon the tide The first house by the water-side, Singing in her song she died, The Lady of Shalott.


( -Como un audaz vidente en trance, contemplando su infortunio, con turbado semblante, miró hacia Camelot. Y al final del día la amarra soltó, dejándose llevar; la corriente arrastró lejos a la Dama de Shalott. Yaciendo, vestida con níveas telas ondeando sueltas a los lados -cayendo sobre ella las ligeras hojas- a través de los susurros nocturnos navegó río abajo hacia Camelot. Y yendo su proa a la deriva, entre campos y colinas de sauces, oyeron cantar su última canción, a la Dama de Shalott. Escucharon una tuna, lastimera, implorante, tanto en voz alta voz como en voz baja, hasta que su sangre se fue helando lentamente, y sus ojos se oscurecieron por completo, vueltos hacia las torres de Camelot; Y es que antes de que fuera llevada por la corriente hacia la primera casa junto a la orilla, murió cantando su canción, la Dama de Shalott.)

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Tot abraçant les tempestes

Mentre les tempestes deixen la terra humida i els arbres despentinats, els llamps s'enfilen cel enllà creant un petit mosaic amb un regust a canvi. Potser les coses no són com voldrien que fossin i sovint lluitem per canviar la realitat més enllà de les nostres possibilitats. I potser també, al llarg de la quotidianitat, adoptem estats de consciència latents que s'esquerden amb cada petita dosi de conflicte. I tant és així, que els núvols retronen amb intensitat al ritme dels nostres batecs. Però és en aquests instants quan hom pot veure com les tempestes són al cap i a la fi, els heralds del futur. Quan el cel tremola nosaltres ens arraulim i és llavors que ens n'adonem que quelcom ha de canviar. I sovint dels canvis és on s'arrelen amb més intensitat la seguretat, l'emoció i la confiança amb la vida. I són peces indispensables per encaixar el trencaclosques de la vida. Un trencaclosques on tots aportem una petita peça que la resta també utilitzarà. I al final, les tempestes són un assaig de confiança i sinceritat que podem compartir amb aquells amb qui confiem. Perquè si el cel no clama i els trons no espeteguen, qui ho farà en una món on la hipocresia és la moneda de canvi en voga?

D'enjustipads...i altres tonteries

Continuo aquí, al peu del canó, traient el pit enfora, i arrasant amb tot, com un remolí huracanat. Jejeje. No. La veritat és que això és mentida. Si que estic al peu del canó, com sempre intento, amb més o menys força, però aquests dies, com la meitat de la població que m’envolta, m’introdueixo a la tardor i al fred moooolt enjustipada, i per ser sincers, amb el nas regalimant, la tos, els mocadors acompanyant-me a tot arreu, i la veu afònica....tand ez azxi, donz que no tinc maza forza ped re.

Snij, snij.....

I tot i que el cicle natural de la terra avança, i nosaltres al seu costat, el planeta, la realitat, tal i com deia la Mafalda, continua essent un “manicomi rodó” sense fi ni destí.

Però, mentre espero que els virus i els canvis de temperatura no guanyin la batalla, també espero que tot torni a brillar i vibrar d’una manera màgica, tant si és a través de tempestes com amb un sol enlluernador acompanyat d’una brisa purificadora.....doncs no hi ha res millor que un manicomi rodó, ple de bojos entranyables, d’esperits lliures, i buit de psicòpates detestables. Un espai ple de papallones que canvien constantment els colors de fons de l'escenografia: cada dia tot té un nou color, i cada hora, tot està aromatitzat amb una nova fragància....llàstima que, de moment, el meu nas tapat no em deixi gaudir de les olors...catxis!

Atxxxxíiiis....salut!

Mentrestant, la roda continua en moviment. El nostre estimat poeta continua fent-nos gaudir d'una clarividència màgica, única....la seva consciència, les seves paraules, ja sabeu, són com “tempestes” reveladores, que netegen l'atmosfera, alimenten les plantes i, segons com, quan tanques els ulls, t'imagines enmig d'un prat verd, empapant-he d'aigua fresca, mirant cap al cel amb la boca oberta....i sí, en aquest somni no hi ha perill de refredats!!!!







dimecres, 1 d’octubre del 2008

A la corda fluixa

Potser seran els meus últims dies en aquest espai. Snif, snif. Ara mateix estic a la corda fluixa, i la possibilitat de perdre’m en l’oblit m’aboca a un abisme de característiques inexplicables, a un buit desolador i terrorífic que espero que el gran rei d’aquest espai tingui en compte, i es comporti com aquells magnànims reis de conte de fades, que després de la seva fúria irracional, rebaixen l’agressivitat i es tornen justos, comprensius, i conscients de l’abast de la seva set de destrucció i poder. Doncs això és el que vull. Vull que aquest blog sigui, com a mínim, la única cosa de la qual no em desposseeixi, la única cosa que no utilitzi ni com a venjança, ni com a boicot, ni com a eina de destrucció massiva. Perquè ara que tot s’ha acabat i els canvis es precipiten cap a nosaltres, no vull perdre aquest espai, un espai ja que s’ha modelat tant a mi, que sense ell moriria. Un espai que em sento com a propi.

Hi ha coses que no tenen volta enrere i fils que es trenquen, i un cop trencats, mai més es poden tornar a unir. Milers de vegades ens hem aturat de cop, en l’esdevenir de la nostra vida, i hem vist per la nostra sorpresa com tot havia canviat. Hem vist com els actes emesos per nosaltres i les accions rebudes havien canviat tant les coses que no hi havia volta enrere. És com aquelles pel·lícules dolentes (algunes), en que un rebel i jove protagonista, un grup d’adolescents, o un pobre desgraciat que es troba al límit, veuen com accidentalment es troben entre l’espasa i la paret, i al intentar caminar, se n’adonen que ja no hi ha manera de retornar a l’estat original, i que ja no els queda més remeu que fugir, tirar endavant amb el seu nou estatus i amb el cap ben alt, o morir. En aquesta frase, morir és una metàfora, eh?!, jejejjejejeje

Però tot i la trencadissa, tot i la destrucció, sempre hi ha aquells tros de vidre, o peça, que es manté intacta i a la qual acabes aferrant-hi com un clau ardent. Perquè allò, com aquest blog, representa aquell estat originari dolç, fresc, i reconfortant, que t’aixopluga i et fa sentir bé.

Perquè, aquest, de fet, és l’origen, la vida, i la filosofia de Visc@ en positiu!

"Al final, no us preguntaran què heu sigut, sinó què heu fet......"
Jean de Gerson

dimarts, 23 de setembre del 2008

El poder (i plaer) de la sensibilitat

Sempre m’he preguntat perquè hi ha gent que és completament segura de si mateixa, que el seu patiment és mínim, que no hi ha res extern que la distorsioni, i sempre se sent que rellueix per sobre de tot. I la veritat és que brilla, i la gent percep la seva brillantor. Sempre m’ho he preguntat, però alhora, sempre ho he admirat. Qui tingués aquesta hiperseguretat, qui fos emocionalment invencible, encisadorament captivadora!!!....quina enveja aquelles virtuts que veus en els altres i que tu també vols per tu, per ser una líder, per viure despreocupadament un món ple de facilitats, ple d’èxits, replet de persones que t’acompanyen, que volen estar amb tu...i tu satisfet de com ets.....Això si que és viure en positiu, això si que és xisclar a tothom amb la teva actitud que, al teu costat, tot és meravellós, únic i captivador.

No obstant, això també és una “arma de doble filo” (i ara vull fer una crida i defensa a les humils ànimes sensibles que sobreviuen amb el seus propis poders). Com tot, ser un líder té la seva part negativa, i en aquest cas, és, col·loquialment, una putada incrustada a l’exit. Aquestes persones triomfadores, en la seva cuirassa superlativa, es perden una de les millors coses que ofereix la vida: no són capaços de sentir la meitat de sensacions que si es deixessin enfonsar amb el vulgo, obrissin la seva ànima, i es deixessin endur per la catarsi d’emocions, sensacions, i debilitats del vassall.

La veritat és que Lux Lisbon, com a bon personatge novel·lesc, tendeix més a l’ànima torturada per viure en estat constant d’hipersensibilitat, que a la triomfadora despreocupada i feliç . Potser per aquest motiu, vol defensar el seu estatus i els motius pels quals el sentir, les emocions pures i dures, són un pilar de la seva existència. Però, per molt que sigui un model de sensibilitat que neix en Madame Bovary, s’alimenta amb Emma Woodhouse, i pica de la Kate Austen, no vol ser un llast, sinó una manera d’aprendre a dominar i a controlar el poder d’aquesta sensibilitat.

I és que la persona hipersensible que vull defensar, és un concepte buit de negativitats i spleens, ni altres derivats de la malenconia....De veritat. De fet, tenia una professora que, molt oportunament, em va ensenyar a valorar positivament una característica destinada, o almenys tòpicament, a provocar dolors irreversibles a qui la patia. Però ella li atorgava poders. Sempre em deia : “Lux, tens un gran do, la teva hipersensibilitat és un do, però l’has de saber fer servir, i quan així sigui, aquesta serà la teva arma, d’aquí sorgirà el teu poder”.... sabeu? com a les pel·lícules de bruixes i altres fantasies de màgia.... Doncs igual. De fet, després va afegir un exemple molt cinèfil. Afegia: “saps la peli del Sexto Sentido? El nen, que la seva sensibilitat li fa percebre coses horripilants, i després de bloquejar-se per la por, aprèn finalment que pot utilitzar les seves percepcions per ajudar als fantasmes i sentir-se realitzat i acostar-se a la llum?” doncs això, em deia...aquesta ha de ser la meva arma....


I és que ser sensible, empàtic, i tenir emocions intenses no ens ha de fer por.....està clar que si vius al límit, sense por als sentiments, sense bloquejos ni frens a les rodes de la vida i a les emocions, pot ser que quan caiguis et facis més mal. I fins i tot, pot ser que arribis a fer-te tant mal que estiguis en perill de mort..... No obstant, aquest és el risc que comporta aquesta virtut. Perquè també, per contra, viuràs les experiències amb tal intensitat, amb tal vivacitat i energia, que tindràs l’oportunitat de sentir coses que d’altres persones mai arribaran a sentir...i això, serà el què enriquirà la teva vida, la teva ment,et farà valorar els moments feliços, i et farà, en definitiva, vibrar....

Conec a persones que no senten, persones buides, persones “planes”, sense cap tipus d’accent ni sabor....i ara, sense voler sentir-me superior (ja sabeu que admiro la força i despreocupació d’aquests líders, que triomfaran i viuran sense masses preocupacions, i pujaran la muntanya amb més facilitat), qui no arribi a sentir, ni desenvolupar la seva sensibilitat, potser viurà més tranquil, però també em fa una mica de llàstima....
I és que no puc evitar de sentir-me afortunada de poder desenvolupar la meva ànima d’una manera única i irrepetible, i de viure les coses vibrant, i de sentir papallones a l’estomac constantment i davant milers d’estímuls.....emocions irrepetibles, plaers inconfessables...és com estar en un ball de conte de fades, en un somni d’aquests extasiants, i que mai s’acabi.....la sensibilitat, és tot un plaer!

"La manera más profunda de sentir una cosa es sufrir por ella"
Gustave Flaubert

divendres, 5 de setembre del 2008

Ulls plens de destí

El camí misteriós va cap a l’interior. És en nosaltres, i no en cap altre part, on es trova l’eternitat dels móns, el passat i el futur
NOVALIS


L’altre dia, estirada en un dels sofàs de consulta d’en Woody Allen (si, si, un psicoanalista raquític, en una habitació a la penombra, amb llibreta, ulleres enormes, caigudes, i boli amb la punta mossegada) vaig començar a somniar desperta i amb veu alta. Explicava que volia volar i volar, eternament, i mantenir-me a la deriva en un estat contagiós d’alegria, somrient a tothom, còmplice també de la seva joia i bon humor. Els pulmons se m’omplien de ganes de cridar, de xisclar, per una gran necessitat de canalitzar la meva gran emoció i no explotar en mil bocins. L’estomac, oprimit per un nerviosisme excitant, estava ple de papallones, formigues i d’altres espècimens als quals se’ls atribueix simptomàtiques de l’amor i sentiments a flor de pell. Flotava en un estat d’absoluta pau i comunió amb el món. Amb sentia com Novalis, envoltat d’un tot aclaparador, en un prat envoltada de flors, gespa fresca i esponjosa, i de gran aroma.....un tot ideal del qual no volia fugir mai més, on tot era possible i on, mirant el cel blau, podia veure i olorar un munt d’experiències vibrants que cíclicament recorreria el meu cos i eriçaria tots els pèls del meu cos...allí no era possible la frustració, ni el dolor, ni la por.....

I tot just semblava que arribava a un clímax sense fi, que ja contreia tots els músculs del cos i frisava d’emoció......vaig despertar....No hi havia sofà de pell, ni en Woody Allen conduint-me cap al cel, ni estava en la penombra..... i és que no vivia en cap lloc de cinema, ni de poesia ni d’art....estava on sempre havia estat....a la meva realitat, en mi mateixa, amb els meus ulls plens de destí, somniant....
Havia confós els meus desitjos amb una realitat palpitant....i és que realment volia a en Woody Allen, perquè amb la seva manera de relativitzar-ho tot i de sobreviure còmodament a les galledes d’aigua freda d’aquest món, em contagiés i em fes enriure’m-en de tota la realitat!!!!! Ja ho deia ell, ja, “La meva manera de bromejar és dir la veritat. És la broma més divertida”.....catxis els bromistes!

dimarts, 2 de setembre del 2008

Boires fosques...si estàs deprimit, avui millor no llegir-nos!!!


Avui no és de dia de positivitzar lo negatiu. O millor dit, es dia de refregar-se o remullar-se en la melanconia, com li agrada (i realment li agrada!, vaya tela...) fer a un bon amic meu. I és que és pràcticament impossible respirar aquella alegria de papallonetes estomacals, que durant mesos t’ha acompanyat a tot arreu, quan les branques de la tardor ja comencen a fregar-te amb les puntes dels dits, i mica en mica, veus com van guanyant terreny.

Acabat l’estiu, tot té un regust amarg a vida ja coneguda, a rols repetitius, i cada cop més esgotadors, que tallen d’arrel qualsevol ànim pel canvi i la novetat. I malgrat davant teu, alguns projectes futurs et posen al bord d’un abisme que et remou les entranyes, i et transporta a una agradable sensació que es balanceja entre el pànic i l’excitació, hi ha coses que, per desgracia, no canvien mai. I de veritat, no vull enfonsar l’esperit originari del “visc@ en positiu” (seria "el acabóse", que deia la Mafalda); tot i que després dels esforços per veure i mostrar el millor de la bella vitta (que idealment ens ha d’envoltar i inundar de llum, i fer assaborir al màxim l’existència) un té dret a mirar de refiló la ronya que s’amaga darrera....no?!!!

En fi, que la tardor no porta canvis (o si més no, de poc profit), sinó que molt sovint et fa tornar enrere i iniciar de nou el tortuós camí; repeteix esquemes fins a la sacietat, i sol acabar per enfonsar-te en la més vulgar de les misèries (i la tardor no té res d’spleen romàntic, no, sinó més aviat d'angoixa postmoderna...).

No obstant, després de tot plegat, i només per qüestions de supervivència emocional, quan la melanconia pesa tant sempre em ronda pel cap algunes idees positives. És una sensació encoratjadora el fantasejar que a partir d'ara ( aquest any si!) a la meva existència li passaran milers de coses emocionants; que noves experiències em faran vibrar i sentir allò mai experimentat; que la meva vida serà un constant riure i xisclar de plaer, i que sentiré, constantment, com el meu estomac es remou en un vertigen excitant..... I continuo sommiant, encara més: en aquesta nova etapa, la seguretat i el coratge m’acompanyaran dia a dia per fer fora tot els dimonis (que ells, també, després de les seves vacances, tornen de nou per turmentar-nos!), dimonis disposats a recordar-me totes les meves debilitats, defectes, i en definitiva, totes aquelles coses que hi ha en mi i que fan que retrocedeixi en el créixer vital.

Mmmmmmm....No tinc res més a dir...i més ara que acaben de trucar-me, o millor dit, m’han fet una “perdida” (coses modernes de la vida, buides de significat, que l'única raó de ser és economitzar....putes rates!), que encara m’han tocat més els .......ehem, i m'han retornat a una espècie de rutina sense sentit....millor deixem-ho aquí, que qualsevol cosa que avui digués seria massa "destroyer"!
Bon vent i barca nova!


Compte amb la tristesa....és un vici

Gustave Flaubert

dijous, 28 d’agost del 2008

Bonne rentrée, sense depressions ni stress


La tornada (aiiiiix) aquesta lenta, palpitant, i estranya tornada. Un retornar que ens trasbalsa i ens recorda que l’estiu, les vacances, només han estat petites pauses d’un tot confús i caòtic. Ha estat el clímax d’un cicle que any rere any dóna voltes i passa pels mateixos camins però en direccions diferents.

Ara l’estiu s’està acabant i amb ell es cremen els darrers cartutxos de sol, despreocupació, calors, cerveses tardaneres, i nits a la fresca. Però, malgrat l’estiu s’acaba, no vull estar sentint tota l’estona paraules com “depressió o stress postvacacional”..... xorrades! La veritat és que crec que més aviat l’estiu sol comportar només la culminació d’una etapa, i en acabar-se, simplement es tracta d’un ritual de renovació: saltes el foc, et purifiques i tornes a iniciar una nova etapa, un cicle que apareix ben pulcre per encetar i gastar, per viure i reviure, allunyat ( com si ben bé es tractés només d’un somni) de les etiquetes, classificacions, i perjudicis que durant l’etapa anterior hem anat acumulant.

En fi, sense voler donar més voltes, i a causa de la manca d’inspiració que em provoca la meva depressió postvacacional (JAJAJAJAJA), em limito a donar la benvinguda a la nova etapa que ara encetarem. Un període que sempre va acompanyat per alguns canvis (per alguns més, per alguns menys), de trencaments, de continuïtats agradables i de continuïtats absolutament asqueroses (és un espai positiu, no idiota ;P); de retrobaments; d’amors i desamors; d’alegries i tristors....en definitiva, un espai complex i variat que, si més no, torna replet d’experiències llestes per ser viscudes i saborejades, tragades o escupides. Però, en qualsevol cas, experiències que et fan sentir cada dia més una mica més viu. I com a visió positiva limitada que es sol tenir en acabar-se les vacances, ara per ara, vibrar a la vida i sentir-se viu és el projecte més agradable i excitant d’aquesta nova etapa. Si això no existís, ni positivisme ni hòsties.


Bonne rentrée!!!!!


Odio la realitat, pero és el únic lloc on es pot menjar un bon bistec.
Woody Allen

dimecres, 30 de juliol del 2008

De viatges i metamorfosis

Un viatge és una nova vida, amb un naixement, un creixement, i una mort, que se’ns ofereix en l’interior de l’altre. Aprofitem-ho!
Paul Morand


Me’n vaig de viatge, en busca de paradisos i cels promesos, buscant somriure, riures, i complicitats. Vaig de vacances a purificar-me, a netejar el meu interior, a sentir-me viva, perquè a la tornada em senti més realitzada i amb forces per afrontar nous reptes que em facin créixer i evolucionar cap a estats de felicitat i satisfacció personal cada cop més intensos i plaents.

Me’n vaig de vacances, i ja abans de marxar, ja somnio amb la brisa marina acariciant-me i fent volar els meus cabells, amb el tacte de la sorra als peus (i a dins del banyador, també), la fredor de l’Atlàntic, i l’emoció de mirar embobada els paisatges exuberants del nord.

Me’n vaig de viatge i així oblidaré els mals moments (sempre s’acaben oblidant) i només recordaré aquelles coses genials que han passejat al meu costat i m’han fet vibrar durant aquest darrer any.

Marxo de vacances ...i com en qualsevol viatge, es tracta d’un trànsit en què marxo essent una persona i potser torno convertida en un altre.....

Bones vacances! que gaudiu plenament i que les ninetes no parin de bellugar-se en busca d’allò nou i esplendorós que ens depara la vida......

Lux

divendres, 25 de juliol del 2008

Lucidesa, bogeria, i química hormonal

La regla. Quan una dona té la menstruació, tot se li fa estrany, com si veiés i percebés les coses amb una lupa que distorsiona però aclareix a la vegada . Sembla mentida, que parli d’això, però en vull parlar i sense abusar en absolut d’aquells tòpics masclistes tan idiotes de la mala llet o de la insuportable lleugeresa de l’ésser. No. Jo em refereixo a la sensació estranya que ens envaeix, als sentiments volàtils que aterren al nostre cap i tornen a alçar el vol en menys de 30 segons. Són sentiments contradictoris, sensacions vagues, rareses incorpòries que ens empapen durant uns dies......I només son tres o quatre dies, però tres o quatre dies en què les hormones t’obren a una altra dimensió, et projecten en un miratge, ja que tot plegat sembla ser que aquesta percepció no és res més que l’engany de la química hormonal, un realitat distorsionada i d’intensitat desviada transitòria i desfassada.

No obstant, quan reflexiono sobre això, em ve al cap aquella idea de la falsa realitat i la vertadera ficció. És a dir, quan una persona es troba en un estat d’absoluta “claredat” intel·lectual però s’hi troba fora de la seva realitat més quotidiana, no és estrany plantejar-se si aquesta presumpte realitat, aquesta “veritat”, no és, en el fons, més que un miratge, i allò que sembla ser mentida, la ficció, és una mentida tan versemblant que s’erigeix com a realitat absoluta (la “vida es sueño”?). És a dir, que potser en aquest estat estrany que t’empenyen a percebre les hormones és quan et troben un estat de més lucidesa.

I amb tot això no vull dir que el “boig” sigui en totes les accepcions una persona assenyada, o que els bojos ho perden tot menys la raó, com deia Chesterton, però si que hi ha determinats estats de “bogeria” transitòria, d’una dolça alienació, que ens fa veure les coses amb una clarividència i amb una nitidesa que espanta. I és en aquests moments lúcids de boig quan tant pots arribar a percebre la brutícia interna de les altres persones, o entreveure quins són els interessos que les mouen i les fan actuar com a tal, com veure’t i retrobar-te a tu mateixa i conèixer quin és el teu poder interior i com es distribueix la força a les teves entranyes....perquè en aquests estats d’aparent feblesa i de sentiments suspesos en el limbe, és quan més profundament t’arribes a conèixer a tu mateix, és quan més fort et pots arribar a sentir, i és com millor et pots redescobrir........

Como todos los soñadores, confundí el desencanto con la verdad.
Jean Paul Sartre

dilluns, 21 de juliol del 2008

La vida és un arc d’iris que inclou el negre....

Els dies grisos posen a qualsevol una mica melancòlic....Estiguis en un gran moment, en un de mediocre, o en un d’agre, els dies sense sol no són proclius a l’alegria i la despreocupació, sinó tot el contrari. Un dia tapat com avui enfonsa tots els ànims, i ens fa adonar de com el clima ens determini tant l’estat d’ànim, i arribi a marcar-nos de tal manera que, sense sentit ni cap explicació, tingui el poder de modelar els ànims i els pensaments que ens envaeixen.....

I la malenconia, personalment, crec que no és del tot dolenta, doncs remena i troba els pensaments més profunds i insòlits que ajuden a l'autoconeixença. Això si, aquesta melancolia no és nociva mentre no ens desviï del nostre camí i ens faci caure en la tristor, el desencís més absolut, i ens els records més desagradables; o mentre no et faci accelerar el batec del cor i t’estrenyi el coll de l’estomac amb aquella sensació d’ànsia que ens produeix el sentir-nos perduts i desviats d'aquell camí que tant bé ens guiava. Quan el cel està gris, i t’envaeix aquest abatiment d'anyorança, un calfred et ressegueix la columna vertebral, i una suor freda t’eriça els pèls de tot el cos.

Avui és un dia d’aquests, de melangia, desencís i confusió, de sensacions estranyes que et fan pensar que potser t’has equivocat de camí, o has agafat la bifurcació errònia. Avui, els projectes, els somriures, i les sensacions càlides i agradables que residien en el teu esperit s’han perdut en la boira blanca. Quina sensació més horrible, no?

No obstant, aquest ÉS un espai de POSITIVITAT, de força afirmativa, i de poder reparador, així que, amb aquesta reflexió ombrívola, no volem pas desviar-nos del camí il·luminador. Sinó que, de fet, posar de relleu l’efecte que té sobre molts de nosaltres els dies grisos com avui, té com a finalitat adonar-nos-en de lo meravellosos que són els dies de sol, aquells dies de ment clara, idees prodigioses, i força interior...és a dir, que si no coneixem el negre, tampoc sabrem distingir el blanc....

La bilis negra no podrà amb nosaltres......

divendres, 18 de juliol del 2008

Bones companyies / moments únics


L’altre dia, arran d’una fantàstica sortida a la platja, una amiga va comentar que “amb les bones companyies s’arriben a viure moments únics”. I aleshores vaig pensar amb l’alegria i amb la certesa d’haver aprofitat el moment al màxim (“extreure tot el suc de la vida, perque en el moment de la mort no m’adonés que no havia viscut”....Carpe Diem!) que amagava aquesta afirmació.

La companyia, la gent que t’envolta, que s’asseu al teu costat i es comunica amb tu, que et parla, que t’escolta, que et somriu, que et reconforta amb un simple toc al braç, que et fa riure, que canta amb tu.....és tot allò que, veritablement, t’omple. I és allò que et fa vibrar i et fa dir, (amb una mica de vergonya, també cal dir-ho) que t’ho has passat molt bé, que has gaudit tant que has sentit un petit nuset a l’estomac, d’emoció, èxtasi i de joia.....en definitiva: que has sigut per uns instants, minuts, hores, o dies el més proper a ser feliç. I no importa on estiguis, ni què estiguis fent...importa qui està al teu costat i qui et fa feliç.

Les bones companyies et fan viure moments únics i et fan guardar records únics també. Tots tenim aquells moments que no oblidarem i que ens acompanyaran, si no al llarg de la vida, sí durant un bon tros del camí. Tothom recorda festes, viatges, amors.... grans esdeveniments, està clar. Però també rememorem petites escenes, que semblen ser, en principi, sense importància, però que quan ens passen pel cap, quan alguna cosa ens remet a elles, ens trasllada a aquell moment, a aquella sensació agradable. I la tornem a saborejar per uns instants, i acabem, irremediablement, amb un somriure “bobo” a la cara i unes formiguetes a l’estomac ( no, no, no m’he equivocat: és un mite que calgui estar enamorat per sentir papallones i altres vertebrats a l’estomac, pur mite!).

I és que els bon records, poblats de bones companyies, d’actes i escenes memorables, no deixen de portar-nos a reviure un tipus d’amor sincer, una estimació a l’amistat; un plaer per sentir-se segur i acompanyat.......un existir “per amor a la vida”.

El viure pel viure, el plaer de les sensacions i les experiències vibrants, la necessitat de saborejar allò que és nou de forma constat...això és el que ens omple l’esperit, i això és el que ens aplaca la set i ens fa sentir completament vius, importants, necessaris; amb totes les sensacions a flor de pell, amb la idea que de vegades passem èpoques sense “viure” en absolut, i que de cop, la vida es concentra en un instant d’absoluta felicitat.

Per aquest motiu, només em queda dir (a part de disculpar-me per donar voltes i voltes sense parar) que ara, a partir d’ara, només ens queda que continuar vivint.
Perquè, si vivim, si podem continuar amb bones companyies per viure moment únics, sabem del cert que aquests instants de felicitat finalment es convertiran en bons records..... i en somriures “bobalicons” i formigues a l’estomac..........

Els homes sempre obliden que la felicitat humana és una disposició de la ment i no una condició de les circumstàncies

John Locke (el filòsof, no el de Lost!!!jeje)

dijous, 17 de juliol del 2008

Esperits lliures, esperits incontenibles!

El telèfon ha sonat varies vegades i el correu electrònic no ha deixat d'engolir missatges que anaven arribant, alguns amb to amenaçador, altres amb un to d'exigència divina. Diuen que equivocar-se és un tram dins l'escala natural de la maduresa a nivell personal o professional. Equivocar-se i reconèixer-ho, és un altre tram de la mateixa. I segurament un dels més difícils és exprimir-ho tot fins a assaborir-ho com una experiència personal. Però no ens enganyem, el món que anem construint cada dia li hem dotat un escàs marge d'error. Almenys quan a errors conscients i assumits amb responsabilitat. I el menú de molts no inclou un assortit de maduresa i empatia.

Avui he viscut com un error laboral, no enviar correctament un arxiu adjunt en un correu electrònic, no de vital importància - no s'ha mort ningú almenys de moment-, ha desbocat un remolí d'acusacions i violència verbal inimaginables. Estic viu, he sobreviscut. I ho he fet, sobrepassant moments de surrealisme humà on se m'ha acusat fins i tot, de ser el causant de l'esfondrament del glaciar del Perito Moreno -ho haig de reconèixer el vaig esquerdar a base d'escopinades amb uns amics després de beure massa cervesa- i sobretot de l'escalfament global: els que avui s'han sulfurat crec que deixaven anar tant CO2 que els americans ja els han convocat oficialment a la propera trobada per carregar-se el Protocol de Kyoto. En fi, ho comento per tots aquells que puguin ser acusats de quelcom queden advertits: el glaciar i l'escalfament de l'atmosfera són meus. Busqueu-vos la vida amb el que queda: conflictes bèl·lics variats, criminalitat, brutícia, etc.

Però és fantàstic! Sóc feliç! Avui he viscut una d'aquelles situacions que com se sol dir forgen el caràcter i enforteixen l'esperit. Però per ser sincer crec que l'ànima ja la tinc de vacances i l'afany de ser millor mai a cotitzat a l'alça en el meu propi mercat de valors. Més aviat la felicitat és l'única empresa que funciona dins del lobby del meu ésser i ara, fins i tot, amb la crisi la tinc baixa de moral. En fi, una ocasió fantàstica per conèixer a l'estil d'etnògraf les reaccions i emocions humanes, i una altra bona ocasió per fer els honors a la famosa inscripció del Temple d'Apol·lo, oracle de Delfos, "Coneix-te a tu mateix".

I malgrat tot, quina lliçó haig d'extreure de tot plegat? Perquè ara que hi penso no sé si vull aprendre una lliçó de gent com aquesta, que es ven per aquests sous, menyspreen els demés i et volen fer creure que has de desconfiar de tothom. Si no recordo malament, els contes no acaben així. I si, tranquils sóc conscient que no visc en un conte de fades, aquests me'ls guardó solament per ocasions i persones especials. Però em sembla que avui em declaro anàrquicament deslligat de cap lliçó de moralitat induïda per energumens. Almenys avui, salto d'oca en oca, torno a tirar i si algú m'ha d'alliçonar que sigui el meu ego.

"He disfrutado mucho con esta obra de teatro, especialmente en el descanso." Groucho Marx

dimarts, 15 de juliol del 2008

Ulls de complicitats

Quantes vegades hem mirat al nostre voltant i veiem un munt d'excuses, por, inseguretats i sobretot crítiques plenes de verí i prejudicis que s'arremolinen com una bèstia ferotge? És tant fàcil emetre conjectures a la mida de les nostres pròpies limitacions que fan que el producte estrella de la humanitat siguin un munt de mentides i suposicions sobre coses que majoritàriament ni coneixem ni fem l'esforç d'entendre.

Com podem creure que després de milions d'anys d'història el món s'ha aturat precisament en l'instant oportú per fer-nos la vida impossible? I ens queixem d'aquells que ens envolten i no ens adonem que com petites caricatures idèntiques compartim exactament els mateixos vicis i inseguretats. Potser és per això que al final creem espais on tot literalment és una recreació: del que desitgem i no tenim, del que volem i ens fa por, del que voldríem ser i no som, etc.

Certament hi ha tantes coses per les quals queixar-se en el món que ens envolta. Llistes interminables de paraules ben dures que de tant pronunciar oblidem el terror i la tristesa que amaguen darrere de cada traç: guerres, violacions, fam, tortures, mentides i manipulacions, entre tantes altres paraules.

"Una persona neix lliure, responsable i sense excuses", i mentre Jean Paul Sartre elucubrava sobre l'existencialitat el món girava i tants morien mentre d'altres naixien. Tots per cercar saber qui som, què hem de fer en la vida? Perquè ens fan mal tantes coses? I potser també perquè n'estimem tantes altres que ens tallen la respiració? Potser les excuses en semblen oportunes per no afrontar tot allò que ens toca viure. Potser també ens serveixen per buscar culpables quan som incapaços d'acceptar les nostres responsabilitats, o fins i tot d'acceptar que hi ha coses que no depenen de nosaltres mateixos. Les coses són. I nosaltres també som.

I fins i tot m'atreviria a dir, que seguim sent especials, capaços d'emocionar-nos pels detalls d'una vida i naturalesa que tants altres milions d'humans han viscut al llarg dels anys. I tants milions d'humans han vist florir una flor, néixer una criatura, compartir una aventura o una relació amorosa passional, i tantes altres coses que dia a dia encara ara, ens emocionen. Som els testimonis vius, els reporters de segles d'evolució, i fins i tot heralds de la curiositat i l'afany de superació... Val la pena preguntar-nos per què al llarg de cada dia oblidem què som. I perquè necessitem que algú ens ho recordi. Potser perquè és més difícil viure en positiu que en negatiu. Per què en negatiu tot ens fa por i és dolent, però en positiu mai sabrem què ens prepara la vida. I la grandesa és que tants milions d'anys, i encara ens fa la por l'obscuritat i la llum ens dóna escalfor. Doncs volem cap a la llum, perquè el camí de la foscor l'hem recorregut massa vegades.

Positivitzant o il·luminant l'existència


La veritat és que estrenar una coseta blanca, pol·lïda i verge com aquest blog és una mica difícil. La por a començar malament, a no estar a l'altura, bloqueja qualsevol bon pensament.... Primer de tot perquè no tens res anterior en què comparar-te, i segon, perquè no saps amb certesa què dir, i ni si val la pena dir-ho.....


Però, en definitiva aquest blog vol ser un espai per expressar-se en positiu, constructivament, i que vol aportar una mica d'alegria i bon rotllo, una mica de llum a la nostra petita existència...... Per aquest motiu, jo, Lux Lisbon, m'atreviré a ajudar al Mr. d'aquest espai convertint-me en una llumeta alegre, boja, i salvatge que vol fer de la vida una aventura....com una lleona petitona i juganera de la sabana que corre lliurament i jau a l'ombra esperant el moment propici per jugar....


I malgrat Lux Lisbon, el personatge, acabés els seus dies sobre una teulada devorant homes i expirant l'últim alè en un garatge ple de fum, paradoxalment, aquesta Lux viurà al màxim...potser també devorarà algun que altre home, jeje, però la seva intenció és no deixar-se perdre en l'avorriment, el fàstic, el dolor i l'apatia.....


Tots ens enfonsem alguna vegada a la vida, tots sentim buidor, dolor.....però, a la llarga, també tots comprenem que no val la pena deixar-se endur massa lluny per aquests pensaments....I és que viure en positiu sempre és una pujada d'adrenalina, una alegria, una joia que ens compensa, ens vivifica i ens porta a una existència que ens fa sentir que val la pena viure, amb una vida emocionant que ens treu de la monotonia......i és que a mi ja m'ha passat l'edat de l'spleen romàntic, l'època de la postura d'adolescent conflictiva i farta de la vida.....


Val la pena viure en positiu, pensar en positiu, sentir en positiu....i això no és un anunci de refresc ni de roba esportiva....és una nova perspectiva de vida, una nova manera de veure el món, de percebre i sentir la realitat....val la pena fer un canvi de xip, abans que sigui massa tard.


"hay cosas peores que estar solo pero a menudo toma décadas darse cuenta de ello y más a menudo cuando esto ocurre es demasiado tarde y no hay nada peor que un demasiado tarde" CH. Bukowski