Quantitat no és qualitat, malgrat fonèticament i ortotipogràficament s’hi assemblin....
No hi ha res, i de fet, molts pocs casos, en què la quantitat sigui proporcional a la qualitat. De vegades “menos es más”, i més sovint del què ens pensem....però no vull embolicar-me amb tot això, i donar voltes, ni fer piruetes, ni donar-hi més importància que per mostrar la paradoxa: malgrat “menos es más”, en el meu cas, “más es más”. I és que jo, Lux, Luxis, i Luxilel, tinc molts amics i amigues, moltíssims, i em sento una persona tant afortunada, tant feliç de tots aquells que m’envolten, de totes les persones que es preocupen per mi, que tinc sempre que les necessito, i del món que dia a dia he aconseguit crear amb cura, amb amor, i que tant tendrament m’abraça....i es que davant de tot això, d’aquest cas particular meu de “más es más”, em costa defensar aquesta idea del “menos és más”.......de fet, em costa defensar la frase, la idea, i el concepte, des de l’experiència, doncs aquesta m’ha demostrat, en tot moment, que en el meu cas la quantitat i la qualitat van agafadetes de la mà.....
No obstant, si que puc parlar-ne des de la perspectiva de l’ull que mira. I és que penso que, com a bona observadora de la realitat, com a persona amant de mirades profundes, analítiques, i capaç del distanciament cap a aquells elements aliens a qualsevol implicació emocional, sóc ben capaç d’observar aquelles petites coses, les mínimes, les semi ocultes. Imagineu-me com a una investigadora naturalista del segle XIX (amb barret, mocador i ulleres incloses), com a una pionera antropòloga a qui li agrada observar les abelles, als ocells, i a tots els petits animalons que viuen en societats naturals. I com tal, com a bona estudiosa, imagineu que em fascina observar una tipologia, una característica d’aquests animals: aquell tret de l’abella, la formiga, o l’ocell que fa que sempre estigui envoltat dels seus semblants, emborratxat per una sensació de protecció, però, paradoxalment, malgrat estar sempre envoltat, malgrat estar cobert per una aparença de comunió social, no és més que un animaló autoanganyat per una la falsa il·lusió de la companyia (és una metàfora, no una reflexió amb base científica....que ningú se’m tiri a la jugular ;)).
De vegades, aquesta visió, aquesta interpretació de les societats animals, dels animals que viuen en comunitats sense crear llaços més enllà que aquells que els hi ha atorgat la seva espècie, m’ha fet pensar que estar més envoltat de gent, de persones, d’individus no vol dir ni ser més estimat, ni estar més protegit, ni ser més feliç, ni sentir-se més recolzat....
En aquest sentit, sovint, i més sovint del que a mi m’agradaria, veig, observo reflexiva aquest animaló, sempre acompanyat, sempre socialment actiu, constantment envoltat, comunicant-se, i somrient...i malgrat, en un primer moment se’m contagi la seva alegria, i em faci gracia (i no parlo amb condescendència, de veritat, realment em fa somriure quan observo que els altres riuen, no ho puc evitar, jejeje), doncs malgrat aquesta quantitat d’embolcall que l’abriga, que l’estreny, que li dóna sensació de protecció, sento veritable tristesa aliena, profunda pena de percebre, de sentir profundament, que en molts d’aquests casos la quantitat, la quantitat d’abelles i mosques que envolten al subjecte, no comporta qualitat en les seves relacions, en l’intercanvi emocional, realitat palpable de sentiments verídics.....i és que, definitivament, el subjecte està vivint el “más es más” en un miratge que, tard o d’hora, pot desaparèixer....ai, pobret meu....
I dit i fet, tot això, gràcies a aquesta visió privilegiada que em permet la distància, també em fa adonar de l’afortunada que sóc, de tot l’amor que les meves amistats, les meves personetes especials em doneu cada dia, de setmana en setmana, minut a minut, hora a hora....i tant els que us tinc al costat cada dia com alguns que us veig només de tant en tant, sé que sóc afortunada igualment, perquè em feu sentir estimada, especial....en definitiva, em feu feliç!!!!! (uiii, quina por aquesta paraula!)
I ja que m’oferiu tant, espero que jo també us en faci de feliç...aiiiixxxxx....ehem, ehem....deu ser l’arribada del Nadal que em fa ser tant empalagosa, i és estrany, perquè malgrat estigui en contagiada per una petita faceta vital, tota convulsa i turmentosa, malgrat em senti amb alguns aspectes a la corda fluixa, les meves altres ones vitals, el meu sentir general és d’alegria, d’emoció, d’excitació, i de vibració total...I en aquest sentit, sembla mentida com la ment humana, les vides que vivim, tenen unes oscil·lacions, unes corbes, i uns alts i baixos vertiginosos.....i ara estic, i em sento plenament, a dalt de la carena, davant d’un paisatge verd, amb un cel blau, un sol lluminós, un aire fresc, els peus embolcallats per la gespa olorosa, i amb molt bona companyia....
Bon Nadal i Feliç Any Nou...que aquest 2009 promeeeeeeeeeeeeeeeet!!!!!!
