dilluns, 16 de juliol del 2018

Offred (The handmaid's tale)

Em vaig llegir el llibre. Em va agradar molt. Margaret Atwood va aconseguir posar-me a la pell (de gallina) d'Offred, la protagonista absoluta. Millor dit, sentir el seu monòleg interior, viure la seva manera d'abstreure's d'una realitat terrible, sense escapatòria. No podia deixar de llegir.

Però ara han fet la versió televisiva, una serie, amb dues temporades que precisament ahir vaig acabar i que han superat totes les meves expectatives. A l'alçada de novel·la d'Atwood, magníficament interpretada, amb una fotografia i un joc del simbolisme, els colors i les ombres que posen la pell de gallina. I la narració ben engranada, estirant aquells fils, les incògnites, que Atwood va anar deixant al llibre, com a bocins de pa, i unes llicències que han donat emoció a la història. Total i gratament sorprenent. I la banda sonora. Aquí la deixo;


divendres, 5 de gener del 2018

No me les puc treure del cap



L'altre dia, d'aquells que el sofà t'atrapa, dus mitjons foradats i no et treus el pijama ni per dinar, em vaig rendir a una pel·liculeta que va resultar que volia ser el que no era.

Passa molt. Dius ai mira, m'explicaran una historia diferent. Però una vegada més, analitzem el pas a l'edat madura, l'amor secret perpetu, el conformisme en la vida quotidiana, un noi guapíssim, la noia de les ganyotes de Dawson Creek.....en fi, un culebrot per a joves adults amb intencions de Keruac.  No obstant, va resultar que tenia una meravellosa banda sonora. Tant que porto totes les vacances de Nadal escoltant-la (hi ha qui neix una mica obsessiva).







The romantics BSO

dijous, 10 de novembre del 2016

Si fos un cantant....

Seria també un poeta com Leonard Cohen....



dimarts, 27 de setembre del 2016

Espera...o torna a començar






Espera, potser tot canvia...i sinó, tornar a començar de nou de vegades és la millor opció....mai és tard per ser feliç...

I si, mentre deixeu passar l'abisme, voleu passar una bona estona sense pretensions (al Rob Fleming d'High Fidelity li hagués encantat) us recomano fer-ho amb Begin Again (John Carney, 2013)

Després veureu la vida des d'una altra perspectiva :) perquè el què semblava obvi us sorprendrà!




dilluns, 1 d’agost del 2016

Desig de vacances, desig de volar



Ganes boges de vacances, de volar, de tornar a tenir 20 anys, ganes de no pensar, de deixar-se endur, de vibrar com la primera vegada, ganes de ser un altre, i fugir, córrer, perdre's.....


dilluns, 27 de juny del 2016

I'm your man



Ens relacionem, també, en diagonal. Fem equilibris sobre la línia que separa el món real del que alimentem en les nostres pantalles. Tenim mil vides a l’abast, totes despullades en xarxa, som voyeurs i exhibicionistes a parts iguals i, malgrat tot, no aprofundim en les nostres relacions. Compartim àpats sense assaborir-los, fotografiem paisatges que ni hem mirat, sentim música canviant frenèticament de cançó, parlem sense ser-hi mai del tot, i sempre, sempre, estem pendents del que vindrà després. Ni girem rodons, ni ens aguantem drets ni gaudim dels moments d’horitzontalitat. No descansem. No parem. Mai....
Josep M Cortina (llegir-ne més...)

dijous, 14 de gener del 2016

Bye bye sheriff de Nottingam

Ostres tu, comencem molt malament l'any (i misteriosament amb el número 69 com a constant...)

El millor rival de Robin Hood....Llefiscós i fastigós (histèric, histriònic, desquiciat i pervers) governador de Nottingham, amb la seva estimada bruixa d’ulls entelats a l’ombra, intentant tenir un fill (intentant violar) a Marian mentre un capellà aturadet els casava...qui prometia que li treuria el cor a Robin Hood amb una cullera perquè com que no era afilada li faria més mal....o que atemoritzava a les donzelles manant-les anar a l’alcova: tu a les deu i mitja, tu a les deu i quaranta-cinc...i porta’t una amiga.






I per molt mític que fos com a professor Severus Snape, per mi també era en Harry (un altre Harry, no el Potter), el marit infidel de l’Emma Thompson a Love Actually (que és ja una tradició nadalenca més).....mai el regal d’un CD de la Joni Mitchell havia tingut un sabor tant amarg....