Absurditat número 66: quan les coses fàcils es tornen difícils....

A veces, un puro es un puro

Sigmund Freud

Incomprensible, no? Mmm..més que incomprensible, quina idiotesa!

Coses senzilles, sense secret, ni truc, ni motius, ni necessitat d’habilitats ocultes per batallar-hi....tot tant espontani i planer...i malgrat tot, acaben de manera absurda esdevenint en rareses, prenent sentits estranys i il·lògics....resultats estrambòtics només pel fet que massa sovint (com es compliquen les persones, no?) s’arriben a tergiversar, a desdoblar-se en sentits, i finalment, es veu com es deforma la realitat en una espècie de voràgine surrealista...

És veritat que els éssers humans, com a éssers pensants, amb llenguatge, amb sentits figurats, ironia, i altres figures metalingüístiques, tenen dificultats vers a la simplicitat....però, no obstant, considero que és un sacrilegi que les coses senzilles i fàcils, que s’han de desenvolupar de manera natural, inclús de manera ingenua, acabin enrarint-se i distorsionant-se en elements complicats...buuuuffff....perquè, de fet, i realment, malgrat estar immers en la complexitat i paradoxes de la vida, hi ha elements que són d’una facilitat aclaparadors...doncs així han de ser, lluny de l’absurditat i el sense sentit de quan es desvien del camí innat, predeterminat pel sentit general, global...

Vull senzillesa, lògica, i facilitats...de manera que tot arriba a perdre el sentit, l’interès, i el valor quan malgrat la simplicitat i claredat dels fets s’acaben tenyint amb un incòmode tel de dificultats.... Anda ya!

Quan les coses són fàcils no hi ha lloc per les confusions, embolics i ambivalències....

Elemental, querido Watson, elemental.....

El teu cap es colapsa i et preguntes a tu mateix.....

Esperant l'adveniment de la tabula rasa....

No heu tingut mai la sensació que el temps s’ha aturat? Et dóna la impressió que flotes i no avances ...i no és pas aquella mala experiència de sentir-se atrapat o asfixiat, més aviat és que et notes sostingut en l’aire per una mà invisible; perplex, atònit, però agradablement perdut en el res.....ui, el res, el buit...que agradable (i perillós) sembla ser la inconsistència de la buidor, la seva falta de sentit, olor, i sabor....

De vegades, estar aturat en el temps és una sensació captivadora, procliu a l’excitació que suposa no saber on cauràs, com avançaràs, amb què et trobaràs...Quan et pares en el temps penses en què has renascut de nou, posseïdor d’aquella tabula rasa de la qual parlava ara no recordo quin coi d’empirista. Com si fos un bebè, sento la meva ment “buida”, de manera que tots els coneixements que arribaran a mi, les noves experiències, les percepcions, les imatges, els processos.....tot plegat, em conformarà de nou i anirà “tacant” la meva tabula, i em farà gaudir una vegada més del plaer que suposa descobrir i conèixer de nou.

I davant unes perspectives tant àmplies i obertes (hi ha múltiples, infinites infinitats de coses que poden dibuixar-se sobre el meu paperet blanc) la dolça paranoia t’envaeix: i si caus al paradís, replet de plaers inimaginables, de luxúria eterna, de calma extasiant.....??? sí, sí, sí, que sigui així....

Però arribats a aquest punt (uf, que complicat, dual i relatiu que resulta tot plegat) aquí arriba la confusió: més enllà d’aquesta agradable sensació de sosteniment en el temps (o millor dit, de flotació en un estat atemporal, nou i verge), doncs mentre m’espero, m’avorreixo terriblement....ja oloro, ja, la tempesta que ha de venir per fer que tot reneixi, purificat, nou, verge, però mentrestant, la inactivitat em mata, em destrossa, em deixa KO ...necessito moviment, corredisses (de córrer, jeje), una mica d’acció...i no és que sigui incapaç de gaudir de la tranquil·litat (m’encanta somniar desperta sense fer res!) sinó que en estats tedi em costa valorar la calma i serenor....haig de moure’m....

No obstant, mentre m'aburreixo i espero reomplir la meva tabula rasa...visc moments increibles...són petites coses que dia a dia em fan somriure, m'omplen, em fan respirar profundament, omplint els pulmons d'aire, gaudint de la llum, dels colors...i ni que sigui per segons, per milèsimes de segons, són moments que em fan vibrar....

Tinc fe que aixo és veritat, es real, més enllà dels somnis i la fantasia (que benvinguts siguin!)....visca aquests instants!!!!!


Al cabo de los años he observado que la belleza, como la felicidad, es frecuente. No pasa un día en que no estemos, un instante, en el paraíso.

J.L.Borges

Selenites.....

La lluna. Els llunàtics. La bilis negra....buuuufff, el món n’està ple de persones afectades per la lluna, posseïdores de diverses cares, volubles i canviants com una moneda, de somriure diürn i morros nocturns, de dies blaus i dies vermells......ser llunàtic és la més gran de les transformacions, l’esquizofrènia social més corrent, i un “mal” present a la majoria de grups.

Odio els llunàtics, em posen la pell de gallina, em cansen, em desorienten, em repulsen. Però, no obstant, sempre he pensat que m’agradaria ser llunàtica. Seria com ser una boja intermitentment i sense complexos, amb un humor rebosant de sang i bilis negre, entre boja i més boja.... de manera que, com si fos l’influx de la lluna que em guiés, la meva ànima es deixaria endur en un somni infinit de vides infinites, i sense oferir resistència, gaudiria del plaer d’abandonar-me, sense voluntat, ni dolor, ni remordiments, ni dubtes, ni consciència ni mala sort.....

No m’agraden els llunàtics, i de fet estic encantada de no ser-ho...penso que les persones guanyen molt, humanament parlant, quan el seu humor té una lògica, raona, evoluciona, i canvia en funció dels contextos, no per una qüestió química desequilibrada i desorientada....la gent llunàtica és terrible, insuportable....

Però quina enveja em fan.....

Qüestió de mala sort....

Nunca convencerás a un ratón de que un gato negro trae buena suerte.

Graham Greene

L’altre dia em van explicar un acudit que em va fer molta gracia: dos depressius que estan a les últimes i un li diu a l’altre: “no nos quitaran lo bailao, verdad?!”. I això, més enllà de trobar-ho divertit em va fer pensar en la sort. O millor dit, en la mala sort, en la MEVA mala sort.

Aquests dies m’he trobat representant els següents adjectius: gafe, mala sombra, desafortunada....en definitiva, m’he trobat envoltada per circumstàncies que et planteges si a nivell metafísic vol dir alguna cosa. Els astres em volen putejar? Quina alienació rara, casuntot, han fet? El meu destí em diu que m’equivoco de camí? Que corro massa? Que necessito altres coses?....la veritat és que no m’havia passat mai estar immersa en una espècie de llei de Murphy, que m’atrapa, que em controla, que no em deixa veure de les novetats i em frena en tot moment....i em deriva a situacions surrealistes en les quals sempre perdo. Aix.

Quan era petita ma mare em deia que “les coses passen quan han de passar, el què no ha passat és que no havia de ésser, i si ha de ser, serà”. I suposo que en part és una idea lògica,, i en part és una bona manera de pensar que no sempre tens control sobre el que passa a la teva vida. És a dir, de vegades, com a mi m’ha passat aquests dies, les coses no les pots controlar, i a sobre tens la mala sort que se’t giren del revés, t’ennueguen, i veus com, a part de no ser del tot afortunada, a sobre, les coses et vénen de cul. Serà genètic? Es neix amb predisposició? Té a veure amb la teoria aquella de Match Point de la pilota que toca la xarxa? Era qüestió de gafisme? Snif, snif....vull sort, sort, i més sort!

Però bé, malgrat tots aquests impediments, i totes les pedres del camí que (merda, m’he entrebancat altre cop!) dificulten el meu pas, començo a olorar el canvi ...ben de lluny, però, i a l’horitzó ja veig com les noves circumstàncies, perspectives i demés roses de la vida se m’acosten....i espero que quan arribin a mi ja hagi abandonat (porfi, porfi!) el gafisme de les últimes setmanes, la mala sort que ha aconseguit confondre’m tant, fins i tot per arribar a plantejar-me que el destí em parla i que en cada nou pas que faig, haig de mirar atentament el terra per no caure.....

En fi, vaig a buscar a les pàgines grogues una bruixa per a què aconsegueixi treure’m tota la mala sort....o hauria de buscar un chaman? O una caribenya experta en voodoo.....no sé, alguna cosa que permeti que la meva vida aprofiti les ocasions aprofitables......i que no em quedi al llindar de tot plegat....perquè després, quan me n’adono que hauria arribat a viure si les circumstancies haguessin estat de la meva banda, acabo fent forats a la paret amb cops de cap......és mala vida, que deia Mano Negra.....

Miiiiiiiiiiiiiiiiil

Iré, cuando la tarde cante, azul, en verano, herido por el trigo, a pisar la pradera;

soñador, sentiré su frescor en mis plantas y dejaré que el viento me bañe la cabeza.

Sin hablar, sin pensar, iré por los senderos: pero el amor sin límites me crecerá en el alma.

Me iré lejos, dichoso, como con una chica, por los campos, tan lejos como el gitano vaga

Athur Rimbaud

;) feliç i panxacontenta, joiosa d'haver creat alguna cosa metafísica, més enllà de mi mateixa, més profunda que els pensamente........

Amb la creativitat estèril

Hubo una vez

En que fuimos jóvenes

Dentro de esta máquina

Bebíamos, Fumábamos, Tecleábamos

Fue un tiempo de Esplendor

Un milagro

Aún lo es

Solo que ahora

En vez de Ir hacia el tiempo
Es el tiempo el que viene hacia nosotros

Y hace que cada palabra taladre el papel

Charles Bukowski

Falta d’inspiració, en diuen recurrentment. Falta d’inspiració, o creativitat estèril, malalta, rovellada....o potser és que ja no hi és, m’ha abandonat i m’ha deixat en un estat catatònic en el qual no tinc res dir. No tinc res a dir!!! Va, és impossible, quan em poso a escriure no tinc fre, puc donar i donar voltes, i més voltes, fins i tot sobre coses absolutament absurdes, com la defensa dels mugs vers les tasses de te, l’absurditat de fer-se el llit, o analitzar detalls més profunds, per detectar els tipus de somriure, saber què pensa i sent la gent, o analitzar qualsevol racó complex sobre les relacions socials i personals... en definitiva, excepte de futbol i economia, tinc rotllo per a qualsevol cosa....però ara, no. Gens ni mica. Estic perdent facultats,: ja no sé desxifrar les coses amb la mateixa nitidesa....perquè no estic gens lúcida ni desperta. Fins i tot, ara, quan intentava posar exemples de coses sobre les quals puc arribar a parlar he hagut de parar el teclejar dels dits, que sempre sol ser ràpid i enèrgic (per alguna cosa em diuen que trencaré el teclat), i posar-me a pensar les paraules. Socors.....què em passa?

No és que hagi deixat de sentir (déu me’n guard, això és impossible!!!) però si que sento adormidament, suaument, laxament...i no sé perquè...és per supervivència? Significa canvis interns?vol dir que m’he convertit en una superheroïna de veritat? O com a bona Lux Lisbon em passo les nits calmant l’ansietat i follant-me a repartidors de pizzes i carters a la teulada...vaaaa!

La veritat? No tinc ni idea...no sé massa bé res de res...el limbe no dóna respostes...vull dir, que amb un pensament estèril, sense ànsia ni capacitat per comunicar, a l’espera (una mica impacient, això si) que les coses tornin al seu lloc natural, que els elements vells i gastats m’abandonin, tal i com els hi toca fer, i que els nous i excitants factors es llencin als meus braços, seguint el curs natural de la vida, tal i com també ha de passar. I no, això no és tenir masses expectatives, ni esperar l’impossible, ni somniar massa (que tot i així defenso ferventment aquesta tendència vibrant, eh?!). Ara no, ara no demano, sinó que espero que tot vingui de manera innata...i en funció de com vingui, ja actuaré en conseqüència. I és que vitalment, esperar no vol dir estar estàtic, sinó esperar els moments idonis per conduir i reconduir allò tal i com vols que succeeixi a la teva vida, anar modelant el teu món al teu gust.

De fet, ara mateix no vull pensar ni donar voltes a res. Simplement, em fa mandra i no em ve de gust. Ja em vindrà, ja, tard o d’hora la inspiració, ja em tornarà a néixer la necessitat de crear, d’expressar, d’explotar..... Però, ara per ara no vull res ni tinc res de tot això... ni una mica. Només vull que la vida circuli, segueixi el seu curs, i suposo que en aquest trànsit natural, em trobaré amb elements, bons, dolents, camaleònics...em trobaré, en definitiva, amb la sal de la vida....i aleshores tornaré a inspirar-me, a crear i a elucubrar palles mentals sobre sentiments i pensaments, emocions i vibracions... i la llum tornarà a brillar.... (ale, toma frase bíblica!)

De moment, només us desitjo que sigueu feliços...i que no deixeu de somriure! ;)...ara que el cel torna a ser blau i el sol ja escalfa....


PD. Per un moment, he pensat que era absurd escriure un post tant cutre, tant buit, tant “obvi”....però he pensat que mentre sovint la inspiració i les ganes de crear t’envaeixen i acabes despullant l’ànima de manera catàrtica i magnífica...què coi has de fer quan et quedes sense elles? Plegar? Abandonar? no hi ha resposta bona, però he pensat que si ho deixava, si esperava que la musa tornés a mi....potser, Lux Lisbon mai més tornaria, i la trobaríem ofegada per diòxid de carboni dins d’un garatge.....mentre pugui, Lux viurà, com a fantasma o com a individu de carn i ossos.....