divendres, 13 d’agost del 2010

El per què de la nostàlgia....

Quanta nostàlgia. Quanta bipolaritat. Viure a cavall de la felicitat i del desig de l’absoluta felicitat. Imagino on era fa just un any i em sorprèn la pena per allò que ja ha passat, pels records capturats en fotos, impostats a la retina, rememorats ens somnis. I si ahir tenia nostàlgia pel després, avui és l’abans qui s’ha apoderat del meu estomac.

Recordo la felicitat absoluta banyada per un sol únic, de tons i intensitat diferents, emmirallada per un cel blau, per olors noves, per colors intensos....qui no ha desitjat tornar enrere alguna vegada per reviure de nou allò que ha marcat qui ara ets? Qui no anhela reviure els plaers que han fet que la vida valgui veritablement la pena.

No obstant, i baixant dels núvols, no és nou el fet que les experiències són úniques i irrepetibles i mai, per molt que poguéssim tornar enrere i reviure el passat, mai seria igual....potser ens banyaríem al mateix riu, potser tastaríem la mateixa mel, potser ballaríem la mateixa dansa enmig del llac, i miraríem el mateix cel estrellat, però mai, absolutament mai, ho viuríem de la mateixa manera......

Així és, que potser la nostàlgia serveix per això, per recordar-nos la unicitat de la vida, de les experiències, dels sentits, de manera que només podem reviure allò que hem sentit i viscut a través dels records,somniant, i anhelant que, sense dubte, noves vivències futures es transformaran en records únics, en racons especials de la ment, en experiències que determinaran qui som i ens marcaran per sempre, obrint el nostre camí....

La nostra pell mai viurà amb la mateixa intensitat una carícia....però totes les carícies tindran una intensitat única que mai més podrem oblidar.....

dijous, 12 d’agost del 2010

Endinsant-se als boscos

És difícil frenar la voràgine malgrat portes esperant amb ànsia que allò passi. Esperes, impacientment, amb excitació, amb ardor que arribi per fi tot allò que has desitjat. Arriba i ets incapaç de retenir el sabor, de parar el temps per assaborir eternament del aquell delit.

Se suposa doncs que s’ha d’apreciar l’espera, que el camí cap a l’objectiu ha de ser també part d’aquesta finalitat? Doncs si, perquè no podem desestimar l’espera quan conforma la major part del temps. No hem d’esperar, doncs, simplement viure, assaborir el temps, sigui d’espera, sigui de vigília, sigui de ressaca. Sigui quin sigui el seu lloc entorn l’objecte, hem d’assaborir, viure al màxim, somniar lliure i eternament.


Així que començo a viure aquest temps d’espera amb tota la seva esplendor. Visc, revisc, com si ara fos el després, i com si visqués el després en cada minut. L’ara és meu, únic, indiscutible. I en aquest viure, cal viure al màxim, a cada minut, extraient la medul·la a la vida, que deia Thoreau, endisant-me als boscos, olorar les flors, perquè quan estigui a punt de morir no descobrir que no ho he viscut. El pitjor de tot és penedir-se d'allò que no has fet......


Assaboriré l’espera, somniaré amb aquest camí...el resseguiré olorant, observant la llum....queda menys per a què el cor em doni un tomb, per a què la màgia m’envaeixi....ha arribat el meu temps....està del meu costat....


TIME IS ON MY SIDE


dilluns, 2 d’agost del 2010

the sea

Tot arriba, tot passa, tot succeeix inevitablement...i entre somriures, riures, i llàgrimes, vivim, sobrevivim i saboregem...val la pena viure les oportunitats que ens brinda la vida, val la pena deixar-nos endur per allò que ens envaeix....res comença ni s'acaba, tot flueix en un cercle infinit de fets, sentits, experiències....i és que tot ha de fluir en un immens mar que ens gronxa i ens embolcalla, ens arrossega i ens acaricia....tota moneda té dues cares, tota onada també....val la pena descobrir-les totes.....