Lucidesa, bogeria, i química hormonal

La regla. Quan una dona té la menstruació, tot se li fa estrany, com si veiés i percebés les coses amb una lupa que distorsiona però aclareix a la vegada . Sembla mentida, que parli d’això, però en vull parlar i sense abusar en absolut d’aquells tòpics masclistes tan idiotes de la mala llet o de la insuportable lleugeresa de l’ésser. No. Jo em refereixo a la sensació estranya que ens envaeix, als sentiments volàtils que aterren al nostre cap i tornen a alçar el vol en menys de 30 segons. Són sentiments contradictoris, sensacions vagues, rareses incorpòries que ens empapen durant uns dies......I només son tres o quatre dies, però tres o quatre dies en què les hormones t’obren a una altra dimensió, et projecten en un miratge, ja que tot plegat sembla ser que aquesta percepció no és res més que l’engany de la química hormonal, un realitat distorsionada i d’intensitat desviada transitòria i desfassada.

No obstant, quan reflexiono sobre això, em ve al cap aquella idea de la falsa realitat i la vertadera ficció. És a dir, quan una persona es troba en un estat d’absoluta “claredat” intel·lectual però s’hi troba fora de la seva realitat més quotidiana, no és estrany plantejar-se si aquesta presumpte realitat, aquesta “veritat”, no és, en el fons, més que un miratge, i allò que sembla ser mentida, la ficció, és una mentida tan versemblant que s’erigeix com a realitat absoluta (la “vida es sueño”?). És a dir, que potser en aquest estat estrany que t’empenyen a percebre les hormones és quan et troben un estat de més lucidesa.

I amb tot això no vull dir que el “boig” sigui en totes les accepcions una persona assenyada, o que els bojos ho perden tot menys la raó, com deia Chesterton, però si que hi ha determinats estats de “bogeria” transitòria, d’una dolça alienació, que ens fa veure les coses amb una clarividència i amb una nitidesa que espanta. I és en aquests moments lúcids de boig quan tant pots arribar a percebre la brutícia interna de les altres persones, o entreveure quins són els interessos que les mouen i les fan actuar com a tal, com veure’t i retrobar-te a tu mateixa i conèixer quin és el teu poder interior i com es distribueix la força a les teves entranyes....perquè en aquests estats d’aparent feblesa i de sentiments suspesos en el limbe, és quan més profundament t’arribes a conèixer a tu mateix, és quan més fort et pots arribar a sentir, i és com millor et pots redescobrir........

Como todos los soñadores, confundí el desencanto con la verdad.
Jean Paul Sartre