L’altre dia, arran d’una fantàstica sortida a la platja, una amiga va comentar que “amb les bones companyies s’arriben a viure moments únics”. I aleshores vaig pensar amb l’alegria i amb la certesa d’haver aprofitat el moment al màxim (“extreure tot el suc de la vida, perque en el moment de la mort no m’adonés que no havia viscut”....Carpe Diem!) que amagava aquesta afirmació.
La companyia, la gent que t’envolta, que s’asseu al teu costat i es comunica amb tu, que et parla, que t’escolta, que et somriu, que et reconforta amb un simple toc al braç, que et fa riure, que canta amb tu.....és tot allò que, veritablement, t’omple. I és allò que et fa vibrar i et fa dir, (amb una mica de vergonya, també cal dir-ho) que t’ho has passat molt bé, que has gaudit tant que has sentit un petit nuset a l’estomac, d’emoció, èxtasi i de joia.....en definitiva: que has sigut per uns instants, minuts, hores, o dies el més proper a ser feliç. I no importa on estiguis, ni què estiguis fent...importa qui està al teu costat i qui et fa feliç.
Les bones companyies et fan viure moments únics i et fan guardar records únics també. Tots tenim aquells moments que no oblidarem i que ens acompanyaran, si no al llarg de la vida, sí durant un bon tros del camí. Tothom recorda festes, viatges, amors.... grans esdeveniments, està clar. Però també rememorem petites escenes, que semblen ser, en principi, sense importància, però que quan ens passen pel cap, quan alguna cosa ens remet a elles, ens trasllada a aquell moment, a aquella sensació agradable. I la tornem a saborejar per uns instants, i acabem, irremediablement, amb un somriure “bobo” a la cara i unes formiguetes a l’estomac ( no, no, no m’he equivocat: és un mite que calgui estar enamorat per sentir papallones i altres vertebrats a l’estomac, pur mite!).
I és que els bon records, poblats de bones companyies, d’actes i escenes memorables, no deixen de portar-nos a reviure un tipus d’amor sincer, una estimació a l’amistat; un plaer per sentir-se segur i acompanyat.......un existir “per amor a la vida”.
El viure pel viure, el plaer de les sensacions i les experiències vibrants, la necessitat de saborejar allò que és nou de forma constat...això és el que ens omple l’esperit, i això és el que ens aplaca la set i ens fa sentir completament vius, importants, necessaris; amb totes les sensacions a flor de pell, amb la idea que de vegades passem èpoques sense “viure” en absolut, i que de cop, la vida es concentra en un instant d’absoluta felicitat.
Per aquest motiu, només em queda dir (a part de disculpar-me per donar voltes i voltes sense parar) que ara, a partir d’ara, només ens queda que continuar vivint.
Perquè, si vivim, si podem continuar amb bones companyies per viure moment únics, sabem del cert que aquests instants de felicitat finalment es convertiran en bons records..... i en somriures “bobalicons” i formigues a l’estomac..........
La companyia, la gent que t’envolta, que s’asseu al teu costat i es comunica amb tu, que et parla, que t’escolta, que et somriu, que et reconforta amb un simple toc al braç, que et fa riure, que canta amb tu.....és tot allò que, veritablement, t’omple. I és allò que et fa vibrar i et fa dir, (amb una mica de vergonya, també cal dir-ho) que t’ho has passat molt bé, que has gaudit tant que has sentit un petit nuset a l’estomac, d’emoció, èxtasi i de joia.....en definitiva: que has sigut per uns instants, minuts, hores, o dies el més proper a ser feliç. I no importa on estiguis, ni què estiguis fent...importa qui està al teu costat i qui et fa feliç.
Les bones companyies et fan viure moments únics i et fan guardar records únics també. Tots tenim aquells moments que no oblidarem i que ens acompanyaran, si no al llarg de la vida, sí durant un bon tros del camí. Tothom recorda festes, viatges, amors.... grans esdeveniments, està clar. Però també rememorem petites escenes, que semblen ser, en principi, sense importància, però que quan ens passen pel cap, quan alguna cosa ens remet a elles, ens trasllada a aquell moment, a aquella sensació agradable. I la tornem a saborejar per uns instants, i acabem, irremediablement, amb un somriure “bobo” a la cara i unes formiguetes a l’estomac ( no, no, no m’he equivocat: és un mite que calgui estar enamorat per sentir papallones i altres vertebrats a l’estomac, pur mite!).
I és que els bon records, poblats de bones companyies, d’actes i escenes memorables, no deixen de portar-nos a reviure un tipus d’amor sincer, una estimació a l’amistat; un plaer per sentir-se segur i acompanyat.......un existir “per amor a la vida”.
El viure pel viure, el plaer de les sensacions i les experiències vibrants, la necessitat de saborejar allò que és nou de forma constat...això és el que ens omple l’esperit, i això és el que ens aplaca la set i ens fa sentir completament vius, importants, necessaris; amb totes les sensacions a flor de pell, amb la idea que de vegades passem èpoques sense “viure” en absolut, i que de cop, la vida es concentra en un instant d’absoluta felicitat.
Per aquest motiu, només em queda dir (a part de disculpar-me per donar voltes i voltes sense parar) que ara, a partir d’ara, només ens queda que continuar vivint.
Perquè, si vivim, si podem continuar amb bones companyies per viure moment únics, sabem del cert que aquests instants de felicitat finalment es convertiran en bons records..... i en somriures “bobalicons” i formigues a l’estomac..........
Els homes sempre obliden que la felicitat humana és una disposició de la ment i no una condició de les circumstàncies
John Locke (el filòsof, no el de Lost!!!jeje)
John Locke (el filòsof, no el de Lost!!!jeje)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada