dimarts, 23 de setembre del 2008

El poder (i plaer) de la sensibilitat

Sempre m’he preguntat perquè hi ha gent que és completament segura de si mateixa, que el seu patiment és mínim, que no hi ha res extern que la distorsioni, i sempre se sent que rellueix per sobre de tot. I la veritat és que brilla, i la gent percep la seva brillantor. Sempre m’ho he preguntat, però alhora, sempre ho he admirat. Qui tingués aquesta hiperseguretat, qui fos emocionalment invencible, encisadorament captivadora!!!....quina enveja aquelles virtuts que veus en els altres i que tu també vols per tu, per ser una líder, per viure despreocupadament un món ple de facilitats, ple d’èxits, replet de persones que t’acompanyen, que volen estar amb tu...i tu satisfet de com ets.....Això si que és viure en positiu, això si que és xisclar a tothom amb la teva actitud que, al teu costat, tot és meravellós, únic i captivador.

No obstant, això també és una “arma de doble filo” (i ara vull fer una crida i defensa a les humils ànimes sensibles que sobreviuen amb el seus propis poders). Com tot, ser un líder té la seva part negativa, i en aquest cas, és, col·loquialment, una putada incrustada a l’exit. Aquestes persones triomfadores, en la seva cuirassa superlativa, es perden una de les millors coses que ofereix la vida: no són capaços de sentir la meitat de sensacions que si es deixessin enfonsar amb el vulgo, obrissin la seva ànima, i es deixessin endur per la catarsi d’emocions, sensacions, i debilitats del vassall.

La veritat és que Lux Lisbon, com a bon personatge novel·lesc, tendeix més a l’ànima torturada per viure en estat constant d’hipersensibilitat, que a la triomfadora despreocupada i feliç . Potser per aquest motiu, vol defensar el seu estatus i els motius pels quals el sentir, les emocions pures i dures, són un pilar de la seva existència. Però, per molt que sigui un model de sensibilitat que neix en Madame Bovary, s’alimenta amb Emma Woodhouse, i pica de la Kate Austen, no vol ser un llast, sinó una manera d’aprendre a dominar i a controlar el poder d’aquesta sensibilitat.

I és que la persona hipersensible que vull defensar, és un concepte buit de negativitats i spleens, ni altres derivats de la malenconia....De veritat. De fet, tenia una professora que, molt oportunament, em va ensenyar a valorar positivament una característica destinada, o almenys tòpicament, a provocar dolors irreversibles a qui la patia. Però ella li atorgava poders. Sempre em deia : “Lux, tens un gran do, la teva hipersensibilitat és un do, però l’has de saber fer servir, i quan així sigui, aquesta serà la teva arma, d’aquí sorgirà el teu poder”.... sabeu? com a les pel·lícules de bruixes i altres fantasies de màgia.... Doncs igual. De fet, després va afegir un exemple molt cinèfil. Afegia: “saps la peli del Sexto Sentido? El nen, que la seva sensibilitat li fa percebre coses horripilants, i després de bloquejar-se per la por, aprèn finalment que pot utilitzar les seves percepcions per ajudar als fantasmes i sentir-se realitzat i acostar-se a la llum?” doncs això, em deia...aquesta ha de ser la meva arma....


I és que ser sensible, empàtic, i tenir emocions intenses no ens ha de fer por.....està clar que si vius al límit, sense por als sentiments, sense bloquejos ni frens a les rodes de la vida i a les emocions, pot ser que quan caiguis et facis més mal. I fins i tot, pot ser que arribis a fer-te tant mal que estiguis en perill de mort..... No obstant, aquest és el risc que comporta aquesta virtut. Perquè també, per contra, viuràs les experiències amb tal intensitat, amb tal vivacitat i energia, que tindràs l’oportunitat de sentir coses que d’altres persones mai arribaran a sentir...i això, serà el què enriquirà la teva vida, la teva ment,et farà valorar els moments feliços, i et farà, en definitiva, vibrar....

Conec a persones que no senten, persones buides, persones “planes”, sense cap tipus d’accent ni sabor....i ara, sense voler sentir-me superior (ja sabeu que admiro la força i despreocupació d’aquests líders, que triomfaran i viuran sense masses preocupacions, i pujaran la muntanya amb més facilitat), qui no arribi a sentir, ni desenvolupar la seva sensibilitat, potser viurà més tranquil, però també em fa una mica de llàstima....
I és que no puc evitar de sentir-me afortunada de poder desenvolupar la meva ànima d’una manera única i irrepetible, i de viure les coses vibrant, i de sentir papallones a l’estomac constantment i davant milers d’estímuls.....emocions irrepetibles, plaers inconfessables...és com estar en un ball de conte de fades, en un somni d’aquests extasiants, i que mai s’acabi.....la sensibilitat, és tot un plaer!

"La manera más profunda de sentir una cosa es sufrir por ella"
Gustave Flaubert

divendres, 5 de setembre del 2008

Ulls plens de destí

El camí misteriós va cap a l’interior. És en nosaltres, i no en cap altre part, on es trova l’eternitat dels móns, el passat i el futur
NOVALIS


L’altre dia, estirada en un dels sofàs de consulta d’en Woody Allen (si, si, un psicoanalista raquític, en una habitació a la penombra, amb llibreta, ulleres enormes, caigudes, i boli amb la punta mossegada) vaig començar a somniar desperta i amb veu alta. Explicava que volia volar i volar, eternament, i mantenir-me a la deriva en un estat contagiós d’alegria, somrient a tothom, còmplice també de la seva joia i bon humor. Els pulmons se m’omplien de ganes de cridar, de xisclar, per una gran necessitat de canalitzar la meva gran emoció i no explotar en mil bocins. L’estomac, oprimit per un nerviosisme excitant, estava ple de papallones, formigues i d’altres espècimens als quals se’ls atribueix simptomàtiques de l’amor i sentiments a flor de pell. Flotava en un estat d’absoluta pau i comunió amb el món. Amb sentia com Novalis, envoltat d’un tot aclaparador, en un prat envoltada de flors, gespa fresca i esponjosa, i de gran aroma.....un tot ideal del qual no volia fugir mai més, on tot era possible i on, mirant el cel blau, podia veure i olorar un munt d’experiències vibrants que cíclicament recorreria el meu cos i eriçaria tots els pèls del meu cos...allí no era possible la frustració, ni el dolor, ni la por.....

I tot just semblava que arribava a un clímax sense fi, que ja contreia tots els músculs del cos i frisava d’emoció......vaig despertar....No hi havia sofà de pell, ni en Woody Allen conduint-me cap al cel, ni estava en la penombra..... i és que no vivia en cap lloc de cinema, ni de poesia ni d’art....estava on sempre havia estat....a la meva realitat, en mi mateixa, amb els meus ulls plens de destí, somniant....
Havia confós els meus desitjos amb una realitat palpitant....i és que realment volia a en Woody Allen, perquè amb la seva manera de relativitzar-ho tot i de sobreviure còmodament a les galledes d’aigua freda d’aquest món, em contagiés i em fes enriure’m-en de tota la realitat!!!!! Ja ho deia ell, ja, “La meva manera de bromejar és dir la veritat. És la broma més divertida”.....catxis els bromistes!

dimarts, 2 de setembre del 2008

Boires fosques...si estàs deprimit, avui millor no llegir-nos!!!


Avui no és de dia de positivitzar lo negatiu. O millor dit, es dia de refregar-se o remullar-se en la melanconia, com li agrada (i realment li agrada!, vaya tela...) fer a un bon amic meu. I és que és pràcticament impossible respirar aquella alegria de papallonetes estomacals, que durant mesos t’ha acompanyat a tot arreu, quan les branques de la tardor ja comencen a fregar-te amb les puntes dels dits, i mica en mica, veus com van guanyant terreny.

Acabat l’estiu, tot té un regust amarg a vida ja coneguda, a rols repetitius, i cada cop més esgotadors, que tallen d’arrel qualsevol ànim pel canvi i la novetat. I malgrat davant teu, alguns projectes futurs et posen al bord d’un abisme que et remou les entranyes, i et transporta a una agradable sensació que es balanceja entre el pànic i l’excitació, hi ha coses que, per desgracia, no canvien mai. I de veritat, no vull enfonsar l’esperit originari del “visc@ en positiu” (seria "el acabóse", que deia la Mafalda); tot i que després dels esforços per veure i mostrar el millor de la bella vitta (que idealment ens ha d’envoltar i inundar de llum, i fer assaborir al màxim l’existència) un té dret a mirar de refiló la ronya que s’amaga darrera....no?!!!

En fi, que la tardor no porta canvis (o si més no, de poc profit), sinó que molt sovint et fa tornar enrere i iniciar de nou el tortuós camí; repeteix esquemes fins a la sacietat, i sol acabar per enfonsar-te en la més vulgar de les misèries (i la tardor no té res d’spleen romàntic, no, sinó més aviat d'angoixa postmoderna...).

No obstant, després de tot plegat, i només per qüestions de supervivència emocional, quan la melanconia pesa tant sempre em ronda pel cap algunes idees positives. És una sensació encoratjadora el fantasejar que a partir d'ara ( aquest any si!) a la meva existència li passaran milers de coses emocionants; que noves experiències em faran vibrar i sentir allò mai experimentat; que la meva vida serà un constant riure i xisclar de plaer, i que sentiré, constantment, com el meu estomac es remou en un vertigen excitant..... I continuo sommiant, encara més: en aquesta nova etapa, la seguretat i el coratge m’acompanyaran dia a dia per fer fora tot els dimonis (que ells, també, després de les seves vacances, tornen de nou per turmentar-nos!), dimonis disposats a recordar-me totes les meves debilitats, defectes, i en definitiva, totes aquelles coses que hi ha en mi i que fan que retrocedeixi en el créixer vital.

Mmmmmmm....No tinc res més a dir...i més ara que acaben de trucar-me, o millor dit, m’han fet una “perdida” (coses modernes de la vida, buides de significat, que l'única raó de ser és economitzar....putes rates!), que encara m’han tocat més els .......ehem, i m'han retornat a una espècie de rutina sense sentit....millor deixem-ho aquí, que qualsevol cosa que avui digués seria massa "destroyer"!
Bon vent i barca nova!


Compte amb la tristesa....és un vici

Gustave Flaubert