Confusions, embolics i ambivalències

Quan vegis un gegant, examina abans la posició del sol; no sigui que realment sigui l'ombra d'un pigmeu
NOVALIS

Sempre s’ha dit que la vida és del color del vidre a través del qual es mira, i això vol dir res més que tot, l’univers, l’horitzó, el passat, el futur, la vida, les relacions, les experiències....en definitiva, TOT és o deixa de ser en funció de la perspectiva d’aquell que mira, del pòsit vital/experiencial de l’observador....per aquest motiu, mai, o pràcticament mai, una mateixa cosa serà vista des de la mateixa perspectiva per dos individus.

Els renaixentistes ho tenien clar, i també el presocràtic Heràclit. Els primers pintors renaixentistes consideraven que aquella realitat que volien plasmar se’ls transformava, esquinçava i deformava en funció de la perspectiva....a la vegada que els objectes prenien forma de realitat en funció de la profunditat en l’espai, en funció de la perspectiva en la qual estaven ubicats. Per altra banda, Heràclit deia que mai ens banyaríem en la mateixa aigua, i que en el mateix riu entrem i no entrem, doncs som i no som els mateixos.....una persona no es podia banyar en el mateix riu dues vegades, ja que el riu en què l’aigua fluïa no era el mateix, però és que la persona que decidia remullar-se tampoc, perquè el devenir l’havia fet canviar profundament, per molt que ell mai en fos conscient.

Amb tot això, i aquí està el quid, vull dir que aquestes diverses perspectives, els diferents punts de vista, i els múltiples vidres i miralls a través dels quals la vida, les experiències, i les accions es perceben, i també s’hi reflecteixen, porten a confusions, profunds desconcerts, embolics, desordes i garbuixos ben diversos....No vull exagerar i parlar de caos i de terribles agitacions substancials del món que coneixem, però vull dir que massa sovint som víctimes d’aquests equívocs resultants de la divergència de perspectiva. I és que a mi, per exemple, em pot semblar que una cosa significa una cosa i realment, per un altre, el seu significat és completament antagònic. I així xoquem, ens desenganyem, ens esquerdem, ens decepcionem....

I ja és bo que no tothom vegi les coses iguals (faltaria més!!!), però desconeixem tant els pòsits, els residus, i les experiències que acumulen els altres, que sovint ens trobem amb aquestes confusions, ja que un mateix objecte pot tenir una forma diferent en funció del pòsit vital del subjecte. Tant de bo poguéssim veure l’interior del subjecte, les seves intencions, desitjos, i voluntats....tot i que aleshores, potser desapareixeria el misteri, i seria una gran pèrdua, no?

Res és res, i tot és inconsistent, incontrolable, ambivalent, i esquizofrènic. I tot plegat no és una anàlisi de la física moderna que diu que les coses no són però que són el més a prop del què lògicament i naturalment haurien de ser. No vull caure en un relativismes i rareses científiques...i tampoc no defenso la buidor i el sense sentit, però vull mostrar que les perspectives divergents porten inevitablement a confusions buides de sentit, i com a tal, arrosseguen inevitablement cap a, per alguns, alegries, i per altres, frustracions. Per tant, potser la clau està en escollir el millor vidre i tenir la sort que allò que t’interessa, la realitat que demanes a crits per a tu mateix, és la mirada realitzada a través del mateix vidre que el teu... o com deia l'autor de El principito, "per veure-hi clar, és suficient si canvies la direcció de la mirada", és a dir, prova a canviar de colors, o trenca el vidre antic i prova un de nou, potser trobaràs un altre que et fa companyia mirant pel mateix vidre .....

Good luck ;)

Aquells que poden, actuen, i qui no pot, i pateix per això mateix, escriuen

William Faulkner dixit.......

així que ja sabeu, sóc incapaç d'actuar!!!

Belli, el meu mirall

Siempre esta sensación de inquietud. De esperar más.

Hoy son las mariposas y mañana será la tristeza inexplicable, el aburrimiento o la actividad desenfrenada por arreglar este o aquel cuarto, por coser, por ir aquí o allá a hacer mandados, mientras trato de tapar el universo con un dedo, hacer mi felicidad con ingredientes de receta de cocina, chupándome los dedos a ratos y a ratos sintiendo que nunca podré llenarme, que soy un barril sin fondo, sabiendo que "no me conformaré nunca" pero buscando absurdamente conformarme mientras mi cuerpo y mi mente se abren, se extienden como poros infinitos donde anida una mujer que hubiera deseado ser pájaro, mar, estrella, vientre profundo dando a luz universos, novas relucientes... y ando reventando palomitas de maíz en el cerebro, blancas motitas de algodón, ráfagas de poemas que me asaltan todo el día y hacen que quiera inflamarme como globo para llenar el mundo, la naturaleza, para empaparme de todo y estar en todas partes, viviendo una y mil vidas diferentes...

Mas he de recordar que estoy aquí y que seguiré anhelando, agarrando pizquitas de claridad, haciendo yo misma mi vestido de sol, de luna, el vestido verde-color de tiempo con el que he soñado vivir alguna vez en Venus.

"Siempre"

Sobre La Grama

Gioconda Belli

Tancar portes....obrir finestres.....

La meva falta d’educació religiosa fa que massa sovint barregi, confongui i mescli algunes frases bíbliques, o els hi doni un sentit més enllà que el que atorga la Història. Però és que no ho puc evitar, i per mi n’hi ha una que, no sé si ben bé és així, però que trobo ben interessant, ben important per aconseguir forces per continuar endavant.

Davant dels moments dolents, o dels moments de canvi, o de qualsevol distorsió, se sol dir que quan Déu tanca una porta obre una finestra. I potser pel seu significat diferencialment esperançador, per la seva convidada a mirar endavant, a caminar per nous senderis (quan per on caminaves estava fosc, humit i ple d’entrebancs), és el que sempre he pensat que valia la pena de salvar dels conceptes cristians. D’altres, els més tòpics, com que la vida és un vall de llàgrimes (i que cal patir per ser un àngel en mort), o el fet de posar l’altra galta..... (entre molts altres atemptats verbals i conceptuals), són completament rebutjables. Amb això vull dir que, malgrat en la religió (en la majoria d’elles) hi ha com a eix vertebral consells, idees, i conceptes que es sostenen en la culpa i/o el masoquisme emocional sense sentit, cal tenir en consideració algunes idees plenes de sentit transcendental ....

I és que, en canvi, el fet de tancar una porta i obrir una finestra, no deixa de tenir certes connotacions poètiques amb molta força, gràcies a remetre’ns a un imaginari lògic i tranquil·litzador....És aquell concepte que ens porta a la serenitat de l’esperança continguda...és a dir, un estadi racional d’esperança, lluny de ser una esperança cega i esbojarrada que t’arrossega i que et fa patir terriblement en cas de desencís....Si es tanca una porta, un mecanisme d’accés i d’escapada de grans estadis, d’espais estàtics i conclosos, s’obre una finestra. La finestra permet deixar entrar l’aire, permet veure l’altra banda sense necessitat de creuar el llindar, sense risc ni grans expectatives....Ja sé que tot plegat és molt rebuscat, i que intentar transmetre significats abstractes que s’allotgen al teu còrtex és ben difícil, però el que el meu cerebel vol expressar és que m’apunto al sentiment d’aquesta frase perquè transmet un concepte esperançador completament serè i racional (si, ja ho sé, sembla estrany trobar certa racionalitat dins de la religió, jejeje).

M’agrada pensar que en tancar la porta, en trencar amb el meu espai, i canviar l’escenari, hi haurà una finestra que s’obrirà....potser la finestra només s’obre temporalment, potser només entra una mica d’aire pur, o potser, el que descobreixes en obrir la finestra no és realment el que vols, però si més no, en aquesta finestra, hi ha opció a canvi, opció a caminar per nous espais, a construir nous escenaris....És a dir, hi ha vida, hi ha sentit, hi ha novetats, més enllà de la nostra realitat, del nostre escenari, dels camins que veiem, o dels senders per els quals la vida ens ha fet espetegar, sense cap opció a tria,....

Cada dia camino per camins, travesso prats, circulo per ciutats i deambulo per pobles.....però he de saber i ser plenament conscient, que quan tot s’acaba, quan aquests acaben, quan la terra plana arriba al final, sempre hi ha nous horitzons.....No hem d’oblidar que la terra és rodona i que podem donar la volta si volem. Tot és qüestió de voluntat, de desitjar, de perseverança, de consciència de tot els racons, de plaer, dolor, i somriures, que et queden per destapar....això si, mentre els incidents imprevisibles de la vida t’ho permetin.....

L’esperança, malgrat enganyar-nos molt sovint, ens serveix per portar-nos fins a la fi de l’existència a través d’un camí agradable
François Rochefoucauld