We are young

L'amistat....aquell bé tan preuat que et fa sentir reconfortat, com quan ets petit als braços de la mare....que et fa donar saltirons, riure, en una eterna joventut....

Imatges, retalls

Imatges, retalls,records, desitjos, futurs.....

Oceans d'incerteses, mars de promeses

Tempestes, llums, rajos, esperançes...

Llençols, cortines, brisa, aigua....

Camins, suspirs, somnis....

Tunels, llums, arcs....traspassant els límits

Còdols...rodolen cap avall..sense fre...és el devenir, com el rierol sense fi...

Les acacies ploren, per un crepuscle que no poden atrapar, per una llum que travessa tems...hores, minuts, segons, instants....

Pero les roses, dames, quines, emanen somnis, projectes, somriures....tot banyat de somriures, rialles, felicitat...

Ritme intern

No puc deixar de ballar, cantussejar, moure rítmicament la cama, saltar per casa.... I això que no és primavera....però tinc la mateixa sensació....serà que com un bon cicle torna a acostar-se....és el meu moment....

Retorn a l'origen

Si tanco els ulls i escolto aquesta cançó, em trasllado a l'origen, a la primitivitat de la meva ànima, al costat dels meus ancestres, amb olor a fum, cendra, rosada nit, humit matí.... I aquesta al·legoria és per mi una metàfora d'un altre retorn a l'origen...a l'origen d'aquest blog, a una de les persones que més em van inspirar, que quan escribia no podia esperar a llegir-lo, perquè m'atrapava, perquè em feia somniar i tranquilitzava la meva ànima...sofria, reia, somreia, plorava i gaudia amb mi.... Ara, anys més tard, ell ha pensat en mi i jo en ell....jo tinc això mig despenjat, oblidat, potser per una desmotivació inevitable de no poder contagiar a altres ànimes....però ell vol tornar, i no dubto que ho farà en força....ja ho trobava a faltar... La reine est morte, vive le roi!

....i tot allò que ens queda per fer....

I després de retornar al passat....què ens queda??? caminar cap el futur....el què ens consola és precisament totes les petjades que encara queden per fer...i el millor que pots fer és posar-hi tota l'ànima, perquè s'impregni d'aquest present que es convertirà en records del passat a la teva motxilleta particular..

Retorn al passat

Una relectura casual d'antics papers oblidats en una caixa m'ha portat a la melanconia. Retornar a qui era'ts fa poc més de 10 anys, com vivies d'intensament, passionalment, dolorosament, allò què et va passar, aquelles experiencies dures i traumàtiques, o fins i tot les més boniques, s'ha convertit en un puny dins l'estomac. D'aquesta manera me n'he adonat que no superem el passat, mai se supera, sinó que l'arrosseguem amagat en una motxilla, i malgrat tot sembla aparentment que hagi passat, que ja està superat, te n'adones que si obres la caixa de Pandora algun dia et pots trobar amb la sorpresa que allò menys imaginable esdevingui el centre de la teva melanconia... També hi ha l'afegit del pas del temps. Qui no tem el pas del temps? com els anys passen i ja no ets la persona que havies sigut, no conserves més que alguns trets, algunes reaccions.... quan mires enrere i veus aquella noieta despreocupada (de responsabilitats, perquè de drames amorosos, d'amistats i discussions paternes, un munt!)amb tota una dècada d'aprenentatge per endavant, d'experiencies, de viatges, d'amics, amors i luxúria, de rialles i algunes llàgrimes.... Ara ja no hi ha tant d'aquesta noieta, però hi ha altres coses, moltes d'elles noves, la majoria positives i igualment estimulants...però el què més costa precisament, de la consciència del pas del temps és que ja no podràs reviure allò que vas viure anys enrere, ni canviar-ho, ni oblidar-te'n...de tant en tant reapareixerà per posar-te nostàlgic, i trist perquè la vida no és més llarga, perquè no podem parar el temps, ni podem canviar algunes coses al nostre gust....el temps, aquest element que ens remou per dins i ens fa envellir per fora...el temps, que obsessiona, però que de vegades també cura....o amaga allò que portes dins....

It's so quiet

Dies de calor, dies de transcórrer a poc a poc, lentitud, cadència....i aquesta cançó al cap....camino pels carrers i em recorda a un musical, com el que ballava Björk a It's so quiet.....però em ve el cap un altra melodía, un ritme ben diferent....que creix i decreix i t'ofereix patinar per les superfícies lliscant....com el ventilador que dóna voltes i voltes i el sol escolant-se...aquesta és la meva veu.....

Aquest bocí anomenat amor....

L'amor. Oh là là.....Un clàssic, literari, cinematogràfic, musical...el batec que ens mou (em mou) de dins a fora d'aquest blog, aquí allà. L'amor, en totes les seves facetes i versions, en totes les seves intensitats i colors. L'amor que tot ho inunda, que ens mou i ens remou. Podem viure només d'ell o ens tornaríem bojos? Amb l'amor el temps ens passa volant, amb l'amor els dies tenen més colors, i olors i sabors. Amb l'amor tot és més fàcil, amb l'amor et sents més fort, més productiu, més valent. Sí, l'amor mou muntanyes, l'amor travessa continents, l'amor fa que viure sigui una meravella....

Entre l'emoció i el pànic

L'excitació no pot ser més gran....malgrat es proporcional a l'estat de pànic. No és simple por de supervivència, és la por a allò desconegut, al buit infinit de les parets en blanc, a allò que mai encara s'ha donat. Però també hi ha emoció, passió, ocells donant voltes al cap, papallones a l'estómac....deliciosa excitació, entre el riure nerviós i el de felicitat absoluta....quina combinació més estranya, no? suposo que aquesta és la grandesa de la vida....

Aimer

El vent ens portarà

Ben lluny. Els viatges. Aquests dies m'he creuat amb les casualitats de la vida, i amb elles, ben estranyes coincidències i situacions un xic surrealistes. Escric des de l'enveja (sana) de no fer com la viatgera insaciable, que sense por s'atreveix a moure's de poble en poble, de la ciutat al camp, del nord al sud.... Si la por ens paralitza i la comoditat no ens deixa fer el pas, potser hem de tenir l'esperança que el vent ens portarà.....

Una onada m'acompanya, de l'ahir a l'avui

Records. Dolços, suaus, melancolics. Entren i canvien. Essent en essència. Semblen tan lluny, semblen tan a prop. Els adoro. Els sento, m'estremeixen. Em fan sentir, em fan recordar. Continuen tan vius, tan intensos. Formen part de mi, d'elles, d'ells, d'uns anys que han estat viscuts amb intensitat. I els queda tant per endavant, tant presents, tant intensos. Tant ells. Sembla mentida com n'arriben d'arribar, ben endins. Ells estan en mi, jo en ells. Em van canviar la vida, em van fer seguir un camí que mai m'hagués imaginat.

Es van convertir en alguna cosa en constant reactualització....i ho adoro, mai em deixarà, sempre m'acompanyarà, en cada onada....les papallones estan aquí, tan vives, es balançegen, es donen impuls i m'arriben endins. Són elles, amb tota la seva intensitat, creuen fronteres, de temps i espai.....cada dia, cada nit.... J'aimerai que tu sois la femme a côte de qui je me reveil tous les matins....com una onada dolça, sona aquesta frase, amb la qual m'adormo i em desperto cada dia.... una onada d'ahir a avui, i espero que fins demà.... Els records estan aquí per reviure'ls, per sentir-los com si ben bé fossin ahir. I és perquè segueixen tan presents, són l'origen d'allò nascut en mi, d'allò que m'acompanya íntimament al meu aquí i ara dels darrers anys.... i no frena, segueix transformant-se, intensificant-se....

Vull que em mirin així....

Vull que em mirin així, que em passin el braç per la cintura amb la mateixa delicadesa, que em facin un petó així d'humit i intens, parant-se el temps, el món;que soni la mateixa banda sonora, .....però no cal que matin així per mi a no ser que la vida pengi d'un fil.....

La por de tot!

En un moment on tothom ho critica tot. En un món on tothom menysprea tothom. En aquesta societat que promou l'enveja i la mediocritat, és quan la majoria demanem un canvi. Un canvi per millorar el nostre entorn. Un canvi per contribuir a ser més feliços. Però tenim tanta por que no ens adonem que res canviarà si nosaltres no som capaços de canviar primer. El canvi comença per un mateix. No podem millorar el món si no som capaços d'entendre que això suposa un risc: el fracàs, el de fer-nos mal, el de patir... La por ens fa pensar que tot serà més fàcil si critiquem a tots i tothom, si escopim bilis arreu queixant-nos de lo malament que funciona tot. Però la por senzillament és el nostre mecanisme d'autodefensa per ser incapaços d'acceptar que el canvi és a les nostres mans. Tens por? Canvia i actua!

........

Què passa quan no tens res a dir?

Homenatge al generedor de poemes.....que fàcil que és ser poeta...

Malucs per mossegar

En una història que mor
branca que esgarrapa el cel
la textura infinita del teu cos
tomba i gira en espiral
envoltat de cendra
malucs per mossegar
lent bategar d'un ésser gegantí
espina entre capolls
reflex de l'ombra morta

Més...

El plaer de la mala vida

No és veritat. No tinc mala vida, no em dones mala vida. Però aquests cossos fregant-se, aquestes carícies, la pell càlida i suau, això sí que és mala vida

Això és mala vida, mala vida per tenir-la tant lluny, per tenir-la tant de tant en tant (malgrat la redundància), perquè es queda en el record uns pocs dies i esdevé un anhel la resta del temps.

Entre visió i visió, entre desig i desig, entre màgia i màgia, la buidor es va fent més gran, i la necessitat d'aquest fregar de pell, d'aquesta respiració acompassada, d'aquesta escalfor d'ànima es fa cada vegada més gran.

Potser si, potser si que entre tu i tu tinc mala vida....però quan de plaer....

Des rêves du 2012