Pensant, recordant, i removent els secrets de l'ànima.....

Quina nostàlgia se sent quan et pares, mires enrere, i veus com el temps ha passat. De cop, te n’adones, comptes anys, i arribes a recordar fins i tot quan només era’ts un infant. Tot semblava més gran, les sales eren espais immensos, les piques eren altes i t’havies de posar de puntetes; els grans et semblaven tant grans que ara sembla que ni tant sols hagin canviat....i els jocs eren innocents, i tot semblava tant i tant fàcil......

Però, de fet, més que nostàlgia és malenconia, doncs amb la nostàlgia desitges de manera irrefrenable tornar a enrere, i aquest no és el meu cas. Si sentís nostàlgia i per tant volgués tornar al passat, em perdria tots els records, totes les experiències que he viscut des d’aleshores i que han sigut intenses i molt més profundament enriquidores que no els primers anys de la vida, en que la senzillesa de les coses no et fa prendre consciència del teu ésser....alhora, estaria trista, i en recordar, en evocar aquesta claredat passada no he pogut evitar caure en un somriure....

Així és que sento malenconia. Sí. En part de tot, i probablement de res, ja que si una cosa aporta els moments melancòlics és descobrir com d’intensa ha estat l’experiència de viure. I encara em queda molt per a què, dècades més tard, quan d’aquí un temps em torni a aturar en una època de la meva vida (potser fins i tot aquesta, la d’ara) torni a sentir melancolia....com immersa en un bucle, en un cicle de records, de consciència de passat, present, futur....

I és que suposo que l’experiència de viure és única, intransferible, especial....o millor dit, gràcies a la consciència de l’experiència, de la vivència, del sabor, olor, color d’aquest món pluri, multi, i divers que ens forma, conforma, envolta i ens acarona ens fa entendre com funciona el nostre món, com ens desenvolupem i com d’estrany ( no deixa de ser estrany i aclaparador) és com ens construïm a nosaltres mateixos, i ens forgem mica en mica, omplint-nos d’un món interior, amb pensaments, sentiments i emocions, i sobretot, amb una consciència plena, profunda, il·limitada, canviant, ondulant ....sempre m’ha fascinat la ment humana, la seva profunditat, complexitat....De petita, quan pensava què seria morir-me, la meva gran preocupació era “i on aniran els meus records, els meus pensaments? Tot això desapareixerà? És injust, amb lo forts, potents i plens de vida que són”....I encara ara de vegades, em passa pel cap aquesta mateixa idea. Perquè, de fet, és una cosa que encara ara em té completament intrigada, inquieta, i captivada: com em torba pensar amb l’existència d’allò intangible que alguns anomenen ànima, esperit; d’altres principi vital, hàlit, interior, vísceres pensants...en definitiva, allò invisible que ens distingeix uns dels altres, que alberga els pensaments més profunds, les idees més inconfessables, les formulacions més complexes, els sentiments més intensos.......la veueta interior, la palpitació que ens fa continuar endavant, recordar, riure, plorar....tot allò que no es pot acabar de descriure, ni d’entendre, però que tothom té por de perdre algun dia.....

Perquè, vosaltres no us hi heu parat a pensar mai?

M’agradaria viure envoltada d’amor tota la vida,
Però la seva força em partiria l’ànima per la meitat....
M’agradaria sentir la passió irrefrenable cada nit ....
Però embogiria en la foscor fins que seria incapaç de sortir d’ella....
M’agradaria que la meva ànima visqués intensament....
I per sort (o desgràcia) ja ho fa, oi petitona meva?

& Chan chan, Buenavista Social Club-music

Obre els ulls....

Cuando era niño mi abuela me contó la fábula de los ciegos y el elefante.

Estaban los tres ciegos ante el elefante, uno de ellos le palpó el rabo y dijo:

- Es una cuerda

Otro ciego acarició una pata del elefante y opinó:

-Es una columna

El tercer ciego apoyó la mano en el cuerpo del elefante y adivinó:

-Es una pared

Así estamos ciegos de nosotros, ciegos del mundo.

Desde que nacemos nos entrenan para ver nada más que pedacitos. La cultura dominante, cultura del desvínculo, rompe la historia pasada como rompe la realidad presente; y prohíbe armar el rompecabezas.

Eduardo Galeano

Walk on the wild side

“Ja no et vull a la meva vida!” li deia la lleona a la llarga i estirada girafa. I és que la lleoneta havia deixat de confiar en l'animal després d’anys de companyia, confidències, contactes....No es fiava d’aquest animal llarg, majestuós i de vistós pelatge i penetrants ulls. La girafa li havia estat enviant senyals de confiança, amistat, de sentiments purs, nobles.....però des de feia un temps, quan la lleona es girava, podia veure de reüll com la girafa es mirava a les gaseles i els hi picava l’ullet, animada per la seva naturalesa voluble, per la seva capacitat d’emmotllar-se a l’entorn, d’arribar als arbres més alts, i d’oblidar a qui tenia per sota de la seva visió...tot plegat, l’havia convertit en un animal de qui podries desconfiar....

En canvi, la lleoneta, feliç i panxacontenta en la seva sabana salvatge, pur nervi, pur sentiment, pura passió, tenia la capacitat immensa de confiar, d’obrir-se, d’extasiar-se amb altres animals, de compartir-ho tot....però a mesura que creixia, la selva li estava ensenyant la seva cara més hostil. Una cara, dura, fosca, bruta, i punxant que la temptava a convertir-se amb una ànima esquerpa, desconfiada, sense empatia....amb pors!....no semblava difícil que la temptació vers la malfiança, la ment plena de recels, i tot un seguit de sentiments aliens a la seva naturalesa, fos, per uns instants, ben atraient....

Però, anava contranatura, no? I així va ser. La seva naturalesa, la seva inèrcia interior, va tirar d’ella fins a tornar a ser qui era: una lleoneta dolça i tendra, amb capacitat per a sentir, per a vibrar, per a revolcar-se entre els matolls, gaudint de l’aire en moviment, olorant la terra, alimentant-se del sol....era una lleoneta feliç, essent com era, alegre, vitalista...doncs, perquè no havia de fer cas a tot allò que el seu tic-tac intern li dictava???



La girafa l’enganyava, si senyor. Li feia el llitet per després treure-li la manta mentre dormia....li donava flors oloroses, la conquistava amb les seves paraules....però, de veritat importava? Doncs la veritat és que no massa....no importava....així que la lleona, que ho intuïa tot, que sabia la veritat de l’engany, va acabar, sense esforç ni dubtes, per ignorar tanta falsetat....li relliscava la insulsa força distorsionant....estava tranquil·la, calmada, i no tenia por de deixar-se fer, de gaudir de tot...perquè allò conegut, la girafa espatllada, ja no li importava, no tenia valor en si....I així era la lleona, ja no podien amb ella, perque podia viure perfectament amb tot aquest coneixement....

“Moraleja” (si és que té lògica alguna): girafes d’aquest món no somrigueu creient que heu vençut, que ho heu aconseguit de veritat, doncs mai podreu amb els felins de la selva, amb la seva força, paciència, intel·ligència, i passió....per molt que tot sembla que s’enfonsa, per molt d'enganys i desenganys, sempre hi haurà una cosa que ens farà sobreviure: la superioritat moral, la sensació extrema de sentir-nos orgullosos de com som, com vivim, i com el nostre poder pot fer vibrar als uns i als altres, i a nosaltres mateixos, feliços de saborejar aquesta vida, sentint sensacions més fortes i intenses que les que mai tothom podrà experimentar...el "lado oscuro" no podrà amb nosaltres....miaaaauuuuu!

Aquells que caminem per la selva, que traiem la força de la terra, que cultivem el nostre interior, intensament, no ens deixarem vèncer per conillets d’indies, per girafes de cartró pedra, ni per serps verinoses.....

la selva és nostra!!!

Da camí al solstici....

Arriba el solstici....el sento bullir dins meu, remour'es en l'aire....ja s'acosta...i amb ell, el canvi, la transformació, la mort i la resurrecció, la purificació de l’ànima, el deixar de ser per ser un altre, entrar en un nou riu.... l’abandonar les capes pesants, brutes, i gastades, per renéixer lleugera, pura i fresca....per poder despullar-me d’allò que ja no em val i créixer ben acompanyada d’aquelles coses eternes que em fan somriure.....

M’agrada imaginar-me belles i remotes concepcions en què les persones veien el canvi de les estacions, i en aquest cas l’estiu, com un procés intern de purificació, de neteja de l’ànima....i saltaven per sobre el foc, per netejar-se, per deixar enrere les coses que no els deixaven continuar avançant, i perquè amb aquest pas podien renéixer com a éssers preparats per la vida que els esperava de nou, per les novetats, i els canvis, i la intensitat de l'experiència que encara havia d'embolcallar-los....i és que si els animals perden el pelatge i es nodreixen del sol després d’una hibernació dura i solitària, nosaltres, les ànimes parlants i sentints necessitem gaudir de l’estiu, perque només després d'això, després de sentir bullir la sang, de notar com els pèls s'eriçen, a flor de pell, podem doncs revelar-nos com a éssers nous......

Sempre he tingut una gran obsessió pels canvis, per les novetats, per no deixar de vibrar ni abandonar-me en l’apatia o la sensació de pèrdua de temps, d'immobolisme...perquè la noria no deixi de girar, ni els meus peuets no deixin d’avançar.....per aquest motiu, quan s’acosta l’estiu, l’època del canvi, de sorgir de les cendres, doncs quan aquest moment està aquí, és el moment en què més excitada i nerviosa estic...vull que arribi ja, vull submergir-me de ple i nedar-hi, i gaudir i no deixar de gaudir, i que en aquesta espècie d’èxtasi el plaer em faci tocar el cel i volar....



Arriba el solstici, però està tardant un xic (catxis!) i vull deixar de sentir que el canvi ha d’arribar....perque vull estar en el canvi, dins d’ell, en aquest remolí d’experiències noves, excitants, àcides, dolces, tendres, il·luminada per mil sols enlluernadors, per colors intensos, olorant per tot i a tot.....

Vaaaaaaaa, que arribi jaaaaa, que vull saltar el foc i tornar a ser en un nou any més!!!!!!

En esta vida hay que morir varias veces para después renacer... las crisis, aunque atemorizan, nos sirven para cancelar una época e inaugurar otra

Eugeni Trias

Fent peuets amb amics....

Si, la vida és un tango...però també pot ser una samba, un merengue, i un charleston...perquè quan hi penses, quan t'atures un instant i mires al teu voltant és quan te n'adones de lo meravellós de sentir-se envoltada d'altres ànimes, ànimes fantàstiques, bellíssimes persones, i millors amics...

És en aquest moments quan millor et sents, ple, absolutament ple de tot...de tothom, de sensacions, emocions i sentiments intangibles, únics, presents, infinits....que traspassen fronteres, quilòmetres, paraules i silencis, que van més enllà de la consciència, que se sent dins, ben endins.....

I és potser també en aquests moments quan més viu, quan més vida s'insulfa en tu mateix, més vibracions et remouen, i el cap et dóna voltes meravellosament, en un espècie de somnolència plaentera...i en aquest sentit, és quan més conscient de tu mateix ets, més a prop de la felicitat, i sobretot és quan més estimes allò que t'envolta i que mai voldries perdre....

;)

La vida és un Tango

Hi ha tantes coses que no entenc, que si m’hi poso a pensar fa basarda tenir el buit davant dels nassos. Ni ho entenc, ni ho controlo, ni ho arribo a desxifrar...i és que de vegades, més sovint del què desitjaríem, les accions, reaccions i accidents diversos són elements codificats, amagats, soterrats sota una petita capa d’interrogants, de desconcert, de respostes ocultes....uuuhhhh

No entenc moltes coses, està clar, doncs la ignorància forma part de l’existència humana, així com el desconcert per allò desconegut. Però de vegades te n’adones que et perds, perquè no entens el desenvolupament d’esdeveniments aparentment senzills (aiiiix, com trobo a faltar la senzillesa, naturalitat, i seguiment natural de l’entorn!) però, per sobre de tot, em volia referir al mutisme. Maleïda absència, maleïda absurditat del silenci, de la no resposta, del buit de continuïtat...i és que malgrat una resposta, qualsevol resposta, una paraula de persistència tant sols és un petit i senzill esforç; un gest que ens permet seguir endavant, calmar la set, tancar finestres, avançar sobre la sorra movedissa.....

....la major bufetada a l’ànima no és l’insult, ni la violència, sinó el silenci, el mutisme, i la indiferència vers al teu igual....quan no hi ha resposta, ni continuïtat, ni explicació ni res de res...quan el buit està allí, i el precipici s’obre davant dels peus, la ferida tarda més en guarir-se, la frustració s’esvaeix més difícilment, i la ridiculesa creix proporcionalment....



Ja ho deia la meva iaia....LA VIDA ÉS UN TANGO ...no ho dubtis....és passió i dolor, alegria, pena, excitació i calma...té de tot, en diverses dosis, amb múltiples intensitats...i has de ballar-lo i gaudir-lo a flor de pell....però sempre sabent que has de despendre’t de qui és incapaç de donar-te la mà, de somriure’t, de donar-te respostes a les teves preguntes, de sentir al teu costat....mentre que, per altra banda, enreda el teu peu i no deixis escapar a qui et mira als ulls sense por....