dimecres, 30 de juliol del 2008

De viatges i metamorfosis

Un viatge és una nova vida, amb un naixement, un creixement, i una mort, que se’ns ofereix en l’interior de l’altre. Aprofitem-ho!
Paul Morand


Me’n vaig de viatge, en busca de paradisos i cels promesos, buscant somriure, riures, i complicitats. Vaig de vacances a purificar-me, a netejar el meu interior, a sentir-me viva, perquè a la tornada em senti més realitzada i amb forces per afrontar nous reptes que em facin créixer i evolucionar cap a estats de felicitat i satisfacció personal cada cop més intensos i plaents.

Me’n vaig de vacances, i ja abans de marxar, ja somnio amb la brisa marina acariciant-me i fent volar els meus cabells, amb el tacte de la sorra als peus (i a dins del banyador, també), la fredor de l’Atlàntic, i l’emoció de mirar embobada els paisatges exuberants del nord.

Me’n vaig de viatge i així oblidaré els mals moments (sempre s’acaben oblidant) i només recordaré aquelles coses genials que han passejat al meu costat i m’han fet vibrar durant aquest darrer any.

Marxo de vacances ...i com en qualsevol viatge, es tracta d’un trànsit en què marxo essent una persona i potser torno convertida en un altre.....

Bones vacances! que gaudiu plenament i que les ninetes no parin de bellugar-se en busca d’allò nou i esplendorós que ens depara la vida......

Lux

divendres, 25 de juliol del 2008

Lucidesa, bogeria, i química hormonal

La regla. Quan una dona té la menstruació, tot se li fa estrany, com si veiés i percebés les coses amb una lupa que distorsiona però aclareix a la vegada . Sembla mentida, que parli d’això, però en vull parlar i sense abusar en absolut d’aquells tòpics masclistes tan idiotes de la mala llet o de la insuportable lleugeresa de l’ésser. No. Jo em refereixo a la sensació estranya que ens envaeix, als sentiments volàtils que aterren al nostre cap i tornen a alçar el vol en menys de 30 segons. Són sentiments contradictoris, sensacions vagues, rareses incorpòries que ens empapen durant uns dies......I només son tres o quatre dies, però tres o quatre dies en què les hormones t’obren a una altra dimensió, et projecten en un miratge, ja que tot plegat sembla ser que aquesta percepció no és res més que l’engany de la química hormonal, un realitat distorsionada i d’intensitat desviada transitòria i desfassada.

No obstant, quan reflexiono sobre això, em ve al cap aquella idea de la falsa realitat i la vertadera ficció. És a dir, quan una persona es troba en un estat d’absoluta “claredat” intel·lectual però s’hi troba fora de la seva realitat més quotidiana, no és estrany plantejar-se si aquesta presumpte realitat, aquesta “veritat”, no és, en el fons, més que un miratge, i allò que sembla ser mentida, la ficció, és una mentida tan versemblant que s’erigeix com a realitat absoluta (la “vida es sueño”?). És a dir, que potser en aquest estat estrany que t’empenyen a percebre les hormones és quan et troben un estat de més lucidesa.

I amb tot això no vull dir que el “boig” sigui en totes les accepcions una persona assenyada, o que els bojos ho perden tot menys la raó, com deia Chesterton, però si que hi ha determinats estats de “bogeria” transitòria, d’una dolça alienació, que ens fa veure les coses amb una clarividència i amb una nitidesa que espanta. I és en aquests moments lúcids de boig quan tant pots arribar a percebre la brutícia interna de les altres persones, o entreveure quins són els interessos que les mouen i les fan actuar com a tal, com veure’t i retrobar-te a tu mateixa i conèixer quin és el teu poder interior i com es distribueix la força a les teves entranyes....perquè en aquests estats d’aparent feblesa i de sentiments suspesos en el limbe, és quan més profundament t’arribes a conèixer a tu mateix, és quan més fort et pots arribar a sentir, i és com millor et pots redescobrir........

Como todos los soñadores, confundí el desencanto con la verdad.
Jean Paul Sartre

dilluns, 21 de juliol del 2008

La vida és un arc d’iris que inclou el negre....

Els dies grisos posen a qualsevol una mica melancòlic....Estiguis en un gran moment, en un de mediocre, o en un d’agre, els dies sense sol no són proclius a l’alegria i la despreocupació, sinó tot el contrari. Un dia tapat com avui enfonsa tots els ànims, i ens fa adonar de com el clima ens determini tant l’estat d’ànim, i arribi a marcar-nos de tal manera que, sense sentit ni cap explicació, tingui el poder de modelar els ànims i els pensaments que ens envaeixen.....

I la malenconia, personalment, crec que no és del tot dolenta, doncs remena i troba els pensaments més profunds i insòlits que ajuden a l'autoconeixença. Això si, aquesta melancolia no és nociva mentre no ens desviï del nostre camí i ens faci caure en la tristor, el desencís més absolut, i ens els records més desagradables; o mentre no et faci accelerar el batec del cor i t’estrenyi el coll de l’estomac amb aquella sensació d’ànsia que ens produeix el sentir-nos perduts i desviats d'aquell camí que tant bé ens guiava. Quan el cel està gris, i t’envaeix aquest abatiment d'anyorança, un calfred et ressegueix la columna vertebral, i una suor freda t’eriça els pèls de tot el cos.

Avui és un dia d’aquests, de melangia, desencís i confusió, de sensacions estranyes que et fan pensar que potser t’has equivocat de camí, o has agafat la bifurcació errònia. Avui, els projectes, els somriures, i les sensacions càlides i agradables que residien en el teu esperit s’han perdut en la boira blanca. Quina sensació més horrible, no?

No obstant, aquest ÉS un espai de POSITIVITAT, de força afirmativa, i de poder reparador, així que, amb aquesta reflexió ombrívola, no volem pas desviar-nos del camí il·luminador. Sinó que, de fet, posar de relleu l’efecte que té sobre molts de nosaltres els dies grisos com avui, té com a finalitat adonar-nos-en de lo meravellosos que són els dies de sol, aquells dies de ment clara, idees prodigioses, i força interior...és a dir, que si no coneixem el negre, tampoc sabrem distingir el blanc....

La bilis negra no podrà amb nosaltres......

divendres, 18 de juliol del 2008

Bones companyies / moments únics


L’altre dia, arran d’una fantàstica sortida a la platja, una amiga va comentar que “amb les bones companyies s’arriben a viure moments únics”. I aleshores vaig pensar amb l’alegria i amb la certesa d’haver aprofitat el moment al màxim (“extreure tot el suc de la vida, perque en el moment de la mort no m’adonés que no havia viscut”....Carpe Diem!) que amagava aquesta afirmació.

La companyia, la gent que t’envolta, que s’asseu al teu costat i es comunica amb tu, que et parla, que t’escolta, que et somriu, que et reconforta amb un simple toc al braç, que et fa riure, que canta amb tu.....és tot allò que, veritablement, t’omple. I és allò que et fa vibrar i et fa dir, (amb una mica de vergonya, també cal dir-ho) que t’ho has passat molt bé, que has gaudit tant que has sentit un petit nuset a l’estomac, d’emoció, èxtasi i de joia.....en definitiva: que has sigut per uns instants, minuts, hores, o dies el més proper a ser feliç. I no importa on estiguis, ni què estiguis fent...importa qui està al teu costat i qui et fa feliç.

Les bones companyies et fan viure moments únics i et fan guardar records únics també. Tots tenim aquells moments que no oblidarem i que ens acompanyaran, si no al llarg de la vida, sí durant un bon tros del camí. Tothom recorda festes, viatges, amors.... grans esdeveniments, està clar. Però també rememorem petites escenes, que semblen ser, en principi, sense importància, però que quan ens passen pel cap, quan alguna cosa ens remet a elles, ens trasllada a aquell moment, a aquella sensació agradable. I la tornem a saborejar per uns instants, i acabem, irremediablement, amb un somriure “bobo” a la cara i unes formiguetes a l’estomac ( no, no, no m’he equivocat: és un mite que calgui estar enamorat per sentir papallones i altres vertebrats a l’estomac, pur mite!).

I és que els bon records, poblats de bones companyies, d’actes i escenes memorables, no deixen de portar-nos a reviure un tipus d’amor sincer, una estimació a l’amistat; un plaer per sentir-se segur i acompanyat.......un existir “per amor a la vida”.

El viure pel viure, el plaer de les sensacions i les experiències vibrants, la necessitat de saborejar allò que és nou de forma constat...això és el que ens omple l’esperit, i això és el que ens aplaca la set i ens fa sentir completament vius, importants, necessaris; amb totes les sensacions a flor de pell, amb la idea que de vegades passem èpoques sense “viure” en absolut, i que de cop, la vida es concentra en un instant d’absoluta felicitat.

Per aquest motiu, només em queda dir (a part de disculpar-me per donar voltes i voltes sense parar) que ara, a partir d’ara, només ens queda que continuar vivint.
Perquè, si vivim, si podem continuar amb bones companyies per viure moment únics, sabem del cert que aquests instants de felicitat finalment es convertiran en bons records..... i en somriures “bobalicons” i formigues a l’estomac..........

Els homes sempre obliden que la felicitat humana és una disposició de la ment i no una condició de les circumstàncies

John Locke (el filòsof, no el de Lost!!!jeje)

dijous, 17 de juliol del 2008

Esperits lliures, esperits incontenibles!

El telèfon ha sonat varies vegades i el correu electrònic no ha deixat d'engolir missatges que anaven arribant, alguns amb to amenaçador, altres amb un to d'exigència divina. Diuen que equivocar-se és un tram dins l'escala natural de la maduresa a nivell personal o professional. Equivocar-se i reconèixer-ho, és un altre tram de la mateixa. I segurament un dels més difícils és exprimir-ho tot fins a assaborir-ho com una experiència personal. Però no ens enganyem, el món que anem construint cada dia li hem dotat un escàs marge d'error. Almenys quan a errors conscients i assumits amb responsabilitat. I el menú de molts no inclou un assortit de maduresa i empatia.

Avui he viscut com un error laboral, no enviar correctament un arxiu adjunt en un correu electrònic, no de vital importància - no s'ha mort ningú almenys de moment-, ha desbocat un remolí d'acusacions i violència verbal inimaginables. Estic viu, he sobreviscut. I ho he fet, sobrepassant moments de surrealisme humà on se m'ha acusat fins i tot, de ser el causant de l'esfondrament del glaciar del Perito Moreno -ho haig de reconèixer el vaig esquerdar a base d'escopinades amb uns amics després de beure massa cervesa- i sobretot de l'escalfament global: els que avui s'han sulfurat crec que deixaven anar tant CO2 que els americans ja els han convocat oficialment a la propera trobada per carregar-se el Protocol de Kyoto. En fi, ho comento per tots aquells que puguin ser acusats de quelcom queden advertits: el glaciar i l'escalfament de l'atmosfera són meus. Busqueu-vos la vida amb el que queda: conflictes bèl·lics variats, criminalitat, brutícia, etc.

Però és fantàstic! Sóc feliç! Avui he viscut una d'aquelles situacions que com se sol dir forgen el caràcter i enforteixen l'esperit. Però per ser sincer crec que l'ànima ja la tinc de vacances i l'afany de ser millor mai a cotitzat a l'alça en el meu propi mercat de valors. Més aviat la felicitat és l'única empresa que funciona dins del lobby del meu ésser i ara, fins i tot, amb la crisi la tinc baixa de moral. En fi, una ocasió fantàstica per conèixer a l'estil d'etnògraf les reaccions i emocions humanes, i una altra bona ocasió per fer els honors a la famosa inscripció del Temple d'Apol·lo, oracle de Delfos, "Coneix-te a tu mateix".

I malgrat tot, quina lliçó haig d'extreure de tot plegat? Perquè ara que hi penso no sé si vull aprendre una lliçó de gent com aquesta, que es ven per aquests sous, menyspreen els demés i et volen fer creure que has de desconfiar de tothom. Si no recordo malament, els contes no acaben així. I si, tranquils sóc conscient que no visc en un conte de fades, aquests me'ls guardó solament per ocasions i persones especials. Però em sembla que avui em declaro anàrquicament deslligat de cap lliçó de moralitat induïda per energumens. Almenys avui, salto d'oca en oca, torno a tirar i si algú m'ha d'alliçonar que sigui el meu ego.

"He disfrutado mucho con esta obra de teatro, especialmente en el descanso." Groucho Marx

dimarts, 15 de juliol del 2008

Ulls de complicitats

Quantes vegades hem mirat al nostre voltant i veiem un munt d'excuses, por, inseguretats i sobretot crítiques plenes de verí i prejudicis que s'arremolinen com una bèstia ferotge? És tant fàcil emetre conjectures a la mida de les nostres pròpies limitacions que fan que el producte estrella de la humanitat siguin un munt de mentides i suposicions sobre coses que majoritàriament ni coneixem ni fem l'esforç d'entendre.

Com podem creure que després de milions d'anys d'història el món s'ha aturat precisament en l'instant oportú per fer-nos la vida impossible? I ens queixem d'aquells que ens envolten i no ens adonem que com petites caricatures idèntiques compartim exactament els mateixos vicis i inseguretats. Potser és per això que al final creem espais on tot literalment és una recreació: del que desitgem i no tenim, del que volem i ens fa por, del que voldríem ser i no som, etc.

Certament hi ha tantes coses per les quals queixar-se en el món que ens envolta. Llistes interminables de paraules ben dures que de tant pronunciar oblidem el terror i la tristesa que amaguen darrere de cada traç: guerres, violacions, fam, tortures, mentides i manipulacions, entre tantes altres paraules.

"Una persona neix lliure, responsable i sense excuses", i mentre Jean Paul Sartre elucubrava sobre l'existencialitat el món girava i tants morien mentre d'altres naixien. Tots per cercar saber qui som, què hem de fer en la vida? Perquè ens fan mal tantes coses? I potser també perquè n'estimem tantes altres que ens tallen la respiració? Potser les excuses en semblen oportunes per no afrontar tot allò que ens toca viure. Potser també ens serveixen per buscar culpables quan som incapaços d'acceptar les nostres responsabilitats, o fins i tot d'acceptar que hi ha coses que no depenen de nosaltres mateixos. Les coses són. I nosaltres també som.

I fins i tot m'atreviria a dir, que seguim sent especials, capaços d'emocionar-nos pels detalls d'una vida i naturalesa que tants altres milions d'humans han viscut al llarg dels anys. I tants milions d'humans han vist florir una flor, néixer una criatura, compartir una aventura o una relació amorosa passional, i tantes altres coses que dia a dia encara ara, ens emocionen. Som els testimonis vius, els reporters de segles d'evolució, i fins i tot heralds de la curiositat i l'afany de superació... Val la pena preguntar-nos per què al llarg de cada dia oblidem què som. I perquè necessitem que algú ens ho recordi. Potser perquè és més difícil viure en positiu que en negatiu. Per què en negatiu tot ens fa por i és dolent, però en positiu mai sabrem què ens prepara la vida. I la grandesa és que tants milions d'anys, i encara ens fa la por l'obscuritat i la llum ens dóna escalfor. Doncs volem cap a la llum, perquè el camí de la foscor l'hem recorregut massa vegades.

Positivitzant o il·luminant l'existència


La veritat és que estrenar una coseta blanca, pol·lïda i verge com aquest blog és una mica difícil. La por a començar malament, a no estar a l'altura, bloqueja qualsevol bon pensament.... Primer de tot perquè no tens res anterior en què comparar-te, i segon, perquè no saps amb certesa què dir, i ni si val la pena dir-ho.....


Però, en definitiva aquest blog vol ser un espai per expressar-se en positiu, constructivament, i que vol aportar una mica d'alegria i bon rotllo, una mica de llum a la nostra petita existència...... Per aquest motiu, jo, Lux Lisbon, m'atreviré a ajudar al Mr. d'aquest espai convertint-me en una llumeta alegre, boja, i salvatge que vol fer de la vida una aventura....com una lleona petitona i juganera de la sabana que corre lliurament i jau a l'ombra esperant el moment propici per jugar....


I malgrat Lux Lisbon, el personatge, acabés els seus dies sobre una teulada devorant homes i expirant l'últim alè en un garatge ple de fum, paradoxalment, aquesta Lux viurà al màxim...potser també devorarà algun que altre home, jeje, però la seva intenció és no deixar-se perdre en l'avorriment, el fàstic, el dolor i l'apatia.....


Tots ens enfonsem alguna vegada a la vida, tots sentim buidor, dolor.....però, a la llarga, també tots comprenem que no val la pena deixar-se endur massa lluny per aquests pensaments....I és que viure en positiu sempre és una pujada d'adrenalina, una alegria, una joia que ens compensa, ens vivifica i ens porta a una existència que ens fa sentir que val la pena viure, amb una vida emocionant que ens treu de la monotonia......i és que a mi ja m'ha passat l'edat de l'spleen romàntic, l'època de la postura d'adolescent conflictiva i farta de la vida.....


Val la pena viure en positiu, pensar en positiu, sentir en positiu....i això no és un anunci de refresc ni de roba esportiva....és una nova perspectiva de vida, una nova manera de veure el món, de percebre i sentir la realitat....val la pena fer un canvi de xip, abans que sigui massa tard.


"hay cosas peores que estar solo pero a menudo toma décadas darse cuenta de ello y más a menudo cuando esto ocurre es demasiado tarde y no hay nada peor que un demasiado tarde" CH. Bukowski