La granota i l'escorpí

Una granota es troba un escorpí a la vorera del riu Níger. Es sorprenen un a l’altre i resten mirant-se en una tensió silenciosa. L’escorpí trenca el gel i diu: “Bon dia granoteta. M’agradaria creuar el riu, però jo sol no puc, doncs no sé nedar i segurament m’enfonsaria...”. La granota, incòmode i desconfiada, li contesta” Home, la veritat és que no sé si puc fiar-me massa de tu. Com sé que no em picaràs mentre estem creuant el riu?”. “Doncs perquè si et pico ens enfonsarem tots dos, i jo no vull morir”- va respondre l’escorpí. Així va ser que la granota, va pujar l’escorpí a les seves espatlles i va començar a nedar fins a l’altre banda del riu. Quan estaven enmig del riu, l’escorpí va fer “zas!”, i va clavar l’agulló a la pobre granota. En aquell precís moments, tots dos van començar a enfonsar-se; i mentre l’aigua se’ls emportava cap a una mort segura, la granota li va preguntar a l’escorpí: “Perquè ho has fet?”. I l’escorpí, amb llàgrimes als ulls va contestar” perquè aquesta és la meva naturalesa”.

Lluny de teories deterministes que excusen l’agressivitat, la violència i el sadisme de l’home, aquesta faula africana m’ha fet pensar molt. Formava part d’una obra de teatre experimental que reflexionava sobre el temps cíclic, la resurrecció, i l’eternitat. Però a mi, la faula, em va fer pensar en els depredadors i les seves víctimes, en els manipuladors i els estafats, en els monstres i les seves princeses.....i en la lluita constant, internes i externes, entre faccions, i fins i tot, amb un mateix.

I amb tot això, amb granotes i escorpins voltant per somnis com ovelletes delirants, la senyoreta Lux Lisbon s’ha cansat de ser una granota. Lux Lisbon, és llum i vol continuar essent-ho, lluny de la distorsió dels manipuladors, lluny de la ferocitat de l’escorpí, i llum de la foscor de la paranoia i la por....així, que ja ho saps....oi, Trip? Hera no descansa.....


PD:

Com saps que la Terra no és l'infern d'un altre planeta? (Aldous Huxley)

Aquesta frase m'encanta! quan la llegeixo penso amb Lost i amb en Dave i en Hurley...buuuffff, pànic que fa....
I és que hi ha coses que no sabem si són reals...o més ben dit, hi ha coses que millor no saber si són reals...

La Intimitat

Durant segles i segles, la intimitat ha estat objecte de la literatura, l’art, la filosofia, o la psicologia. Des de Montaigne, que explicava en ple segle XVIII coses tan íntimes com la masturbació o altres pensaments escatològics sense cap tipus d’ordre; o a Toulouse –Lautrec despullant psicològicament a prostitutes i borratxes en les seves pintures; fins a un inacabable número de pel·lícules sobre els pitjors draps bruts, sobre la vida dels voyeurs, o fins als directors que conceben el film en si com un acte sublim de voyeurisme de l’espectador....

No obstant, i en els propers segles, molt probablement la intimitat continuarà essent un centre neuràlgic del pensament i preocupació de la nostre societat. O diria que fins i tot, l’imaginari d’aquest concepte pot arribar a expandir-se amb més força que mai s’hauria concebut abans en la Història. En l’era de les tecnologies de la comunicació i dels realitys shows, de les revistes del cor i la telescombraria, d’Internet, i dels Facebooks, els youtubes, i d’altres móns paral·lels, és molt fàcil traspassar barreres invisibles, generar confusions, i que les persones arribin a rendir-se a la paranoia i a la por a una usurpació de la intimitat. I el pitjor de tot, és quan a un l’acusen d’usurpador injustament, pel simple fet de participar de manera natural en aquests espais de trobada. Perquè, com els falsos culpables o els presumptes innocents, encara que, amb la consciència ben neta i l’esperit ben pur, es provi de fugir, sempre hi haurà una lletra escarlata cosideta al pit.

Potser, en definitiva, la solució final a les intromissions de la nostra privacitat és tornar a l’estat originari d’espais íntims i amagats, el millor lloc on evitar les confusions, gaudir de la tranquil·litat i de l’anonimat. Jo em pregunto com seria tornar enrere, com millorarien les relacions humanes preservant la nostra intimitat, com s’evitarien confusions, malentesos, i demés . No existirien els acosadors/es? Viuríem més tranquils? O per contra, els voyeurs veurien créixer les seves ànsies i les Alex Forrester d’aquest món augmentarien?

Segurament ni una cosa ni l’altre, o ambdues alhora. Segurament, la intimitat, privacitat i anonimat podria tornar a regnar en tots nosaltres si fugim d’aquests mitjans de difusió, si evitem inscriure’ns en qualsevol espai públic, blog, votació.... si evitem empadronar-nos, si deixem de cotitzar a la seguretat social, a sanitat...en definitiva, si fugim al bell mig del bosc, a viure dels nostres recursos, i amb els medis naturals....això si que seria una manera autèntica de resguardar-te dels altres, de tenir la teva imatge impoluta.

No obstant, i malgrat poder fugir com a resposta a la fòbia del control social, sempre hi haurà una cosa latent en la societat que ens perseguirà, un quelcom present en el fer i desfer humà. I és que l’home, sempre, sempre, ha tingut la necessitat d’explicar i escoltar històries, sempre ha tingut una set de saber insaciable i inacabable....presocràtics, rapsodes, poetes, filòsofs, científics, espies.....divulgadors i investigadors en furgat fins al fons en la necessitat d’un coneixement ben profund; han remenat sense límit en les intimitats, vergonyes, i secrets d’homes i dones de tots els temps.

Escoltem doncs, a qui parla dels perills del coneixement, com Mary Wollstonecraft i el seu Frankenstein, o als que veuen en el control del coneixement i la intromissió de la privacitat, com Ray Bradbury i Aldous Huxley, com al futur probable al qual estem abocats.

Mai ho sabrem, suposo, fins que no ens hi trobem....qui sap del cert si tots aquests pensaments i idees, totes les teories sobre les usurpacions i catpastrofes entorn la intimitat, la privacitat i en definitiva, la mà negre que ens controla i ens estudia, acabaran realment per materialitzar-se..... ups! Quina por!

La persona que pierde su intimidad lo pierde todo

Milan Kundera

Lady of Shalott

And down the river's dim expanse Like some bold seer in a trance, Seeing all his own mischance -- With a glassy countenance Did she look to Camelot. And at the closing of the day She loosed the chain, and down she lay; The broad stream bore her far away, The Lady of Shalott.

Lying, robed in snowy white That loosely flew to left and right -- The leaves upon her falling light -- Thro' the noises of the night, She floated down to Camelot: And as the boat-head wound along The willowy hills and fields among, They heard her singing her last song, The Lady of Shalott.

Heard a carol, mournful, holy, Chanted loudly, chanted lowly, Till her blood was frozen slowly, And her eyes were darkened wholly, Turn'd to tower'd Camelot. For ere she reach'd upon the tide The first house by the water-side, Singing in her song she died, The Lady of Shalott.


( -Como un audaz vidente en trance, contemplando su infortunio, con turbado semblante, miró hacia Camelot. Y al final del día la amarra soltó, dejándose llevar; la corriente arrastró lejos a la Dama de Shalott. Yaciendo, vestida con níveas telas ondeando sueltas a los lados -cayendo sobre ella las ligeras hojas- a través de los susurros nocturnos navegó río abajo hacia Camelot. Y yendo su proa a la deriva, entre campos y colinas de sauces, oyeron cantar su última canción, a la Dama de Shalott. Escucharon una tuna, lastimera, implorante, tanto en voz alta voz como en voz baja, hasta que su sangre se fue helando lentamente, y sus ojos se oscurecieron por completo, vueltos hacia las torres de Camelot; Y es que antes de que fuera llevada por la corriente hacia la primera casa junto a la orilla, murió cantando su canción, la Dama de Shalott.)

Tot abraçant les tempestes

Mentre les tempestes deixen la terra humida i els arbres despentinats, els llamps s'enfilen cel enllà creant un petit mosaic amb un regust a canvi. Potser les coses no són com voldrien que fossin i sovint lluitem per canviar la realitat més enllà de les nostres possibilitats. I potser també, al llarg de la quotidianitat, adoptem estats de consciència latents que s'esquerden amb cada petita dosi de conflicte. I tant és així, que els núvols retronen amb intensitat al ritme dels nostres batecs. Però és en aquests instants quan hom pot veure com les tempestes són al cap i a la fi, els heralds del futur. Quan el cel tremola nosaltres ens arraulim i és llavors que ens n'adonem que quelcom ha de canviar. I sovint dels canvis és on s'arrelen amb més intensitat la seguretat, l'emoció i la confiança amb la vida. I són peces indispensables per encaixar el trencaclosques de la vida. Un trencaclosques on tots aportem una petita peça que la resta també utilitzarà. I al final, les tempestes són un assaig de confiança i sinceritat que podem compartir amb aquells amb qui confiem. Perquè si el cel no clama i els trons no espeteguen, qui ho farà en una món on la hipocresia és la moneda de canvi en voga?

D'enjustipads...i altres tonteries

Continuo aquí, al peu del canó, traient el pit enfora, i arrasant amb tot, com un remolí huracanat. Jejeje. No. La veritat és que això és mentida. Si que estic al peu del canó, com sempre intento, amb més o menys força, però aquests dies, com la meitat de la població que m’envolta, m’introdueixo a la tardor i al fred moooolt enjustipada, i per ser sincers, amb el nas regalimant, la tos, els mocadors acompanyant-me a tot arreu, i la veu afònica....tand ez azxi, donz que no tinc maza forza ped re.

Snij, snij.....

I tot i que el cicle natural de la terra avança, i nosaltres al seu costat, el planeta, la realitat, tal i com deia la Mafalda, continua essent un “manicomi rodó” sense fi ni destí.

Però, mentre espero que els virus i els canvis de temperatura no guanyin la batalla, també espero que tot torni a brillar i vibrar d’una manera màgica, tant si és a través de tempestes com amb un sol enlluernador acompanyat d’una brisa purificadora.....doncs no hi ha res millor que un manicomi rodó, ple de bojos entranyables, d’esperits lliures, i buit de psicòpates detestables. Un espai ple de papallones que canvien constantment els colors de fons de l'escenografia: cada dia tot té un nou color, i cada hora, tot està aromatitzat amb una nova fragància....llàstima que, de moment, el meu nas tapat no em deixi gaudir de les olors...catxis!

Atxxxxíiiis....salut!

Mentrestant, la roda continua en moviment. El nostre estimat poeta continua fent-nos gaudir d'una clarividència màgica, única....la seva consciència, les seves paraules, ja sabeu, són com “tempestes” reveladores, que netegen l'atmosfera, alimenten les plantes i, segons com, quan tanques els ulls, t'imagines enmig d'un prat verd, empapant-he d'aigua fresca, mirant cap al cel amb la boca oberta....i sí, en aquest somni no hi ha perill de refredats!!!!

A la corda fluixa

Potser seran els meus últims dies en aquest espai. Snif, snif. Ara mateix estic a la corda fluixa, i la possibilitat de perdre’m en l’oblit m’aboca a un abisme de característiques inexplicables, a un buit desolador i terrorífic que espero que el gran rei d’aquest espai tingui en compte, i es comporti com aquells magnànims reis de conte de fades, que després de la seva fúria irracional, rebaixen l’agressivitat i es tornen justos, comprensius, i conscients de l’abast de la seva set de destrucció i poder. Doncs això és el que vull. Vull que aquest blog sigui, com a mínim, la única cosa de la qual no em desposseeixi, la única cosa que no utilitzi ni com a venjança, ni com a boicot, ni com a eina de destrucció massiva. Perquè ara que tot s’ha acabat i els canvis es precipiten cap a nosaltres, no vull perdre aquest espai, un espai ja que s’ha modelat tant a mi, que sense ell moriria. Un espai que em sento com a propi.

Hi ha coses que no tenen volta enrere i fils que es trenquen, i un cop trencats, mai més es poden tornar a unir. Milers de vegades ens hem aturat de cop, en l’esdevenir de la nostra vida, i hem vist per la nostra sorpresa com tot havia canviat. Hem vist com els actes emesos per nosaltres i les accions rebudes havien canviat tant les coses que no hi havia volta enrere. És com aquelles pel·lícules dolentes (algunes), en que un rebel i jove protagonista, un grup d’adolescents, o un pobre desgraciat que es troba al límit, veuen com accidentalment es troben entre l’espasa i la paret, i al intentar caminar, se n’adonen que ja no hi ha manera de retornar a l’estat original, i que ja no els queda més remeu que fugir, tirar endavant amb el seu nou estatus i amb el cap ben alt, o morir. En aquesta frase, morir és una metàfora, eh?!, jejejjejejeje

Però tot i la trencadissa, tot i la destrucció, sempre hi ha aquells tros de vidre, o peça, que es manté intacta i a la qual acabes aferrant-hi com un clau ardent. Perquè allò, com aquest blog, representa aquell estat originari dolç, fresc, i reconfortant, que t’aixopluga i et fa sentir bé.

Perquè, aquest, de fet, és l’origen, la vida, i la filosofia de Visc@ en positiu!

"Al final, no us preguntaran què heu sigut, sinó què heu fet......"
Jean de Gerson