Defensa de l'ego

Trobar-se punts negatius és la cosa més fàcil del món....destruir sempre es més fàcil que construir....fer un gol sempre és més difícil que defensar-lo.

Avui un amic molt savi (caram, ara me n’adono que estic repleta d’amics savis, cultes i intel·ligents, quin bé de Déu) m’ha fet pensar profundament, internament, intensament, arribant a un punt tant endins, que ha canviat el meu rostre.....ell m’ha fet trobar-me altra vegada, i m’ha ensenyat, per sobre de tot, com la “gràcia” de les persones és que aquestes siguin tal com són, ja que la seva personalitat és allò que els diferencia dels altres, els identifica, i els reafirma. Ja sé que sembla un tòpic, una obvietat, però no ho és, ja que en un món en què els models “modelen”, la societat insereix i classifica, i en què les comparacions estan a l’ordre del dia, és molt difícil que realment siguem com som amb tota la nostra esplendor, i ens estimem com cal.

Molt sovint tendim a pensar que tenim un problema (ara ja semblo d’alcoholics anònims, jeje) i resulta que no és així, en absolut. Amb això em refereixo que el què conforme l’encant d’una persona és la seva personalitat autèntica, extraordinària; tal i com és, originària, fresca, pura, i espontània. I prou. Doncs si creiem que tenim un problema, que les nostres característiques personals tendeixen a fer “accidents” incontrolables i irrefrenables, de conseqüències suposadament negatives, i aleshores volem deixar de ser, absurdament, com realment som i perdem el nostre el nostre encant i tot el nostre poder.... buuufff...aleshores fas un pas enrere...

Hem de fugir ràpidament del penediment, de pensar “i si hagués fet això, i si no fos així, i si tal, i si qual...”...i reivindicar la joia de la nostra personalitat sense complexes..... I amb tot això no vull recaure en l’extrem nietzschià de la superioritat, però si que vull reivindicar l’orgull de ser com un és..... ja que això és fantàstic.

La veritat és que ser com un és, només pel fet de mostrar l’autenticitat i extraordinarietat de la nostra persona, és una sensació que m’encanta; perquè adoro ser portadora de la meva “màgia” , d’estar envoltada d’ànimes que m’acompanyen i em fan sentir única, i vull això tota la vida...perquè sóc un ésser únic i irrepetible, especial, i transcendental!!!!!! Ole, ole, mis ovariets!



Per altra banda, això m’ha portat a pensar amb d’altres tangents, altres històries....però això ja serà tema per un altre dia...per aquell dia en què realment hagi après a conduir de manera positiva la meva hipersensibilitat, que controli el meu poder...perquè, com tothom, tinc els meus propis dons, realment, però encara no he aprés a gestionar-los...tot és qüestió de temps, paciència, i sobretot, de donar noves connexions al nou xip que des de fa ben poc tinc implantat al cervell.... i que encara no controlo del tot ;)

HEY! music

El vidre groc

Aquests dies m’ha donat per mirar les coses amb un nou vidre tintat. De color groc. Si senyor, groc, lluminós, i refrescant.....m’agrada aquesta òptica, em dóna visions il·luminades de la realitat, despreocupació i desinhibició....tot un seguit d’avantatges per fer lluir la serotonina que surt disparada gràcies als nous aires primaverals....Groc, o verd, o blau, o vermell...quin goig de vidres a través dels quals mirar...i m’encanta el què hi veig....

És estrany, però, que ara que començo a volar cap a nous camins, a mirar a través d’aquestes òptiques, i que sento com si tot el que hi ha davant meu fos un misteri excitant destinat a ser descobert, se m’afluixa la verborrea d’aquesta manera, i em quedo en blanc.....

No tinc res a buidar, ni a expressar, ni explotar, ni a queixar-me....al revés, només tinc ganes de gaudir silenciosament del plaer que em suposa no sentir ni tristesa, ni ansietat, ni cap sentiment en concret...només visc, només em deixo endur per les onades que em fan viure en plena vibració còsmica....

Petita, em dic a mi mateixa, no pensis ni sentis massa, ja que ara només és moment de volar....i m’encanta volar d’aquesta manera....

(no, no m’he pres cap àcid...tot és química natural;) ...la Lux ha baixat del seu llit de teulades fornicadores i gaudeix, aire al vent, d'un viatge cap a la llum.....)

Yo no me encuentro a mí mismo cuando más me busco. Me encuentro por sorpresa cuando menos lo espero...

Montaigne

Jo, de nou....

Felicidad no es hacer lo que uno quiere sino querer lo que uno hace
Mon ami Sartre

Sembla mentida el valor que adquireix un parèntesi. Un parèntesi deixa respirar (i no, no pensava publicitar cert producte de xocolata!), però també serveix per meditar, pair, ponderar, néixer (si, néixer i renéixer!), i especialment per canviar de perspectiva i mirar-ho tot des d’un angle, color, i posició diferent...m’encanta!!!

Quina plaer gaudir del parèntesi, de la pausa, de la remodelació completa de les teves cèlules...i és que aleshores, retornes de nou,. Potser tornes a la mateixa realitat, però tu has deixat de ser allò que eres en marxar. Les noves experiències, sensacions, sentiments desperts en aquell món nou, i tot allò viscut allà, et fa tornar d’una altra manera. I sobretot, si em decideixo a creure’m a Maeterlinck (i haig de dir que em costa una mica) , lo millor dels viatges és l’abans i el després. I ara estic en el després. És veritat que com a qualsevol viatge, a part del plaer en si de conèixer i deixar-te envair per milers estímuls i sensacions, sentint el plaer del moviment, l’emoció i la vibració del viatge, també hi havia soterrada i oculta una fugida a enlloc, una envestida a allò que no m’atrevia a deixar enrere.....i en tot això, ara, ara em sento alleugerida, plena, oberta ...i si, feliç, positiva, conscient de la força que m’ha donat la pausa, el viatge, l’aprenentatge, i sobretot, conscient de la calidesa de la gent que m’he trobat pel camí, la ja coneguda i la nova......

Morand deia que el “viatge es una nova vida, amb un naixement, creixement i una mort, que se’ns ofereix un en l’interior de l’altre. I cal aprofitar-ho”. La tornada m’ha fet renéixer, renovada, remodelada, i amb la sensació que començo a rodar altra cop cap alguna banda, gaudint de les coses que m’envolten, una altra vegada....suposo que tot és trobar el camí, amb l’ànim ben alt, amb els ulls, orelles, i nervis a flor de pell, per notar la més mínima sensació, per gaudir del més minso moviment...

Es pot dir, que envoltada de llum, de rajos de sol radiants, de cels blaus, d’aire fresc, de càlides olors, ànimes amables, dolces, i carícies de coses noves a descobrir...i m’encanta recrear-me en aquesta despreocupada sensació, en aquesta impressió de purificació, netedat, i il·lusió vital....

Vull continuar aquest camí que ara he trobat, i no deixar-lo....vull continuar caminant per aquests senders, dolços senders, i gaudint a cada moment de tot...i més!

A punt per alçar el vol....

Tinc ganes d’escapar-me....de canviar d’aires (maleïda, puta, pluja!) i deixar-me evadir en una catarsis exorcitzant, explotant en una cadena de crits alliberadors...i volar....sobretot volar....

Aiiiiii...(sospir) en definitiva, tinc ganes de vacances, de sentir el sol a la pell, la dolça olor que produeix la sempre perfecta mescla de crema solar, sorra, i aigua salada....tinc ganes de deixar-me endur per la visió marítima, per la brisa, per les irrefrenables ganes de somriure, constantment embadalida per tot, meravellada per res...

I és que sentir tot això, ho canvia tot...culmina el meu anhel de canvis i purificacions....aconsegueix que la hiperactiva tendència a l’alegria i el bon rotllo innats, ara aconsegueixi un impuls natural que provingui més enllà del que ofereix el meu interior vitalista (ara desitjo, no, exigeixo que allò extern m’alimenti i m’ompli)....i per això somnio amb nits càlides i oloroses, amb dies de sol, mar, i cervesa....relax, plenitud, somriures, i riures, músiques que es colen per sota la meva pell, ganes d’omplir el pit de sensacions fragmentades transportades per onades d’aire fresc....mmmmmmm....

Com diu l’amic més savi que tinc sobre la terra, ara és el moment de volar a nous destins, renaixent de les meves pròpies cendres, com a devota au Fènix. I és que la vida son cicles i canvis i cal abraçar-los, amb delicadesa però obstinadament, caçar-los i no deixar escapar-los, i aprendre a saborejar els pastissos d’aranyons (;)) però també els de xocolata, vainilla, menta.... i és que tots ells, tots els sabors, ens fan créixer, vibrar....i per sobre de tot, ens fan volar....

I crec que ja noto com s’estan obrint les ales...ja queda poc....ja arriba el moment, el de la magnífica excitació pel viatge que cal començar....i fins la tornada.....

¿Por qué contentarnos con vivir a rastras cuando sentimos el anhelo de volar?
Helen Adams