Ell sol brilla, i no obstant els núvols no marxen del tot. Sembla mentida, tan esperar la primavera, el bon temps, tant desitjar que llum canviï de color, i malgrat això la melancolia atrapa tota vibració.....
Deu ser cosa de la por? Del pànic a un buit impossible d’amagar? De vegades te n’adones de com arrisques. I per una banda penses: no vull penedir-me de no haver actuat, de no haver-me atrevit a viure al màxim, d’exprimir tot el suc de la vida, de vibrar amb les dolces meravelles que et fan fondre el paladar. Mai se sap, diuen que no som res, i que tota la vida és un estat accidental incontrolable que val la pena aprofitar al màxim. No obstant, aferrada a aquesta
follie de vivre, arriscant-me al màxim per gaudir de plaers llunyans, meravellosos però inconstants, incontrolables, de vegades t’agafen atacs de pànic, inseguretat, i acabes preguntant-he que, malgrat no som res, val la pena realment arriscar-se tant?
Mai ho sabré, mai ho sabrem.....de moment, deixem passar la melancolia, bufem conta els núvols, i que només brilli el sol de primavera; fem fugir les pors i intentem gaudir de la llum....aiiii (suspir) potser és autoconsol, però és una bona manera de sobreviure als altibaixos de l’existència....
Estamos solos y sin embargo la soledad no existe. Si juntamos las manos encenderemos el fuego imprescindible para vernos los ojos brillantes del deseo. (Giaconda Belli)
