S’acaba el temps. No tinc temps. No puc respirar. Pero tranquils, ningú morirà, és temporal, fruit de les circumstàncies, i en cap moment hi ha dolor, patiment, tristesa o melanconia. Simplement tot va a càmera ràpida, frenèticament. I en aquest caos el meu cap diu, shhhhhhht, silenci, tranquil·litat, gaudeix de la divagació de la ment, dels records atemporals, ni que siguin durant petits instants al dia, com una dolça treva a les tribulacions.....Plego per una temporada per fer front a intrèpides novetats, a camins que només accepten velocitat i que no deixen temps per a llimbs d'extensa nevulosa mental i espiritual....Tan sols deixo la divagació per aquells moments de desitjada soledat, de reflexió, descans i de somnis, de llums i colors, i olors, que em transporten...perquè continuo somniat com sempre, com mai, cercant tornar a viure aquests somnis....
