La tornada (aiiiiix) aquesta lenta, palpitant, i estranya tornada. Un retornar que ens trasbalsa i ens recorda que l’estiu, les vacances, només han estat petites pauses d’un tot confús i caòtic. Ha estat el clímax d’un cicle que any rere any dóna voltes i passa pels mateixos camins però en direccions diferents.
Ara l’estiu s’està acabant i amb ell es cremen els darrers cartutxos de sol, despreocupació, calors, cerveses tardaneres, i nits a la fresca. Però, malgrat l’estiu s’acaba, no vull estar sentint tota l’estona paraules com “depressió o stress postvacacional”..... xorrades! La veritat és que crec que més aviat l’estiu sol comportar només la culminació d’una etapa, i en acabar-se, simplement es tracta d’un ritual de renovació: saltes el foc, et purifiques i tornes a iniciar una nova etapa, un cicle que apareix ben pulcre per encetar i gastar, per viure i reviure, allunyat ( com si ben bé es tractés només d’un somni) de les etiquetes, classificacions, i perjudicis que durant l’etapa anterior hem anat acumulant.
En fi, sense voler donar més voltes, i a causa de la manca d’inspiració que em provoca la meva depressió postvacacional (JAJAJAJAJA), em limito a donar la benvinguda a la nova etapa que ara encetarem. Un període que sempre va acompanyat per alguns canvis (per alguns més, per alguns menys), de trencaments, de continuïtats agradables i de continuïtats absolutament asqueroses (és un espai positiu, no idiota ;P); de retrobaments; d’amors i desamors; d’alegries i tristors....en definitiva, un espai complex i variat que, si més no, torna replet d’experiències llestes per ser viscudes i saborejades, tragades o escupides. Però, en qualsevol cas, experiències que et fan sentir cada dia més una mica més viu. I com a visió positiva limitada que es sol tenir en acabar-se les vacances, ara per ara, vibrar a la vida i sentir-se viu és el projecte més agradable i excitant d’aquesta nova etapa. Si això no existís, ni positivisme ni hòsties.
Ara l’estiu s’està acabant i amb ell es cremen els darrers cartutxos de sol, despreocupació, calors, cerveses tardaneres, i nits a la fresca. Però, malgrat l’estiu s’acaba, no vull estar sentint tota l’estona paraules com “depressió o stress postvacacional”..... xorrades! La veritat és que crec que més aviat l’estiu sol comportar només la culminació d’una etapa, i en acabar-se, simplement es tracta d’un ritual de renovació: saltes el foc, et purifiques i tornes a iniciar una nova etapa, un cicle que apareix ben pulcre per encetar i gastar, per viure i reviure, allunyat ( com si ben bé es tractés només d’un somni) de les etiquetes, classificacions, i perjudicis que durant l’etapa anterior hem anat acumulant.
En fi, sense voler donar més voltes, i a causa de la manca d’inspiració que em provoca la meva depressió postvacacional (JAJAJAJAJA), em limito a donar la benvinguda a la nova etapa que ara encetarem. Un període que sempre va acompanyat per alguns canvis (per alguns més, per alguns menys), de trencaments, de continuïtats agradables i de continuïtats absolutament asqueroses (és un espai positiu, no idiota ;P); de retrobaments; d’amors i desamors; d’alegries i tristors....en definitiva, un espai complex i variat que, si més no, torna replet d’experiències llestes per ser viscudes i saborejades, tragades o escupides. Però, en qualsevol cas, experiències que et fan sentir cada dia més una mica més viu. I com a visió positiva limitada que es sol tenir en acabar-se les vacances, ara per ara, vibrar a la vida i sentir-se viu és el projecte més agradable i excitant d’aquesta nova etapa. Si això no existís, ni positivisme ni hòsties.
Bonne rentrée!!!!!
Odio la realitat, pero és el únic lloc on es pot menjar un bon bistec.
Woody Allen
Woody Allen
