Del fons del cor....directe a l'ànima

Bones festes i feliç any nou!

Coneixe'm no és reconeixe'm

 Viure de genolls no ens permet ser lliures. Vull ser com sóc, així podré respirar. Estic viva, vull que em vegis, que em sentis, que em reconeguis. Vull ser the only one, aquella llum especial, aquella estrella que et commou i et crida l'atenció entre totes les estrelles de la constelació. Qui et faci vibrar, qui et faci sentir viu, amb qui puguis connectar.

El vent mou els meus cabells, em porta a tot arreu. Deixa'm buscar la meva manera de ser. Respecta'm, conec les regles, però elles no em coneixen.  Ni tu em coneixes, malgrat repeteixis una i una altra vegada que pots preveure els meus moviments. Coneixe'm no es reconeixe'm. Viure al meu costat no és viure'm.

Aire d'esperança entre tanta boira baixa

Com deia la Björk... twist your head around/ It's all around you/ All is full of love/ All around you.....sembla impossible tal i com van les coses....però cal fregar-se una mica la pell i intentar viure en el somriure el màxim possible.

Despertars

Un any més tard?



Hi ha moltes possibilitats....no sé encara què passarà.....

Nova vida, vacances noves

D'aquí pocs dies comencen les vacances, unes vacances ben diferents a les viscudes els darrers anys. Nova vida, vacances noves, té la seva lògica. I aquesta melodia em recorda precisament a una oportunitat de viure una altra realitat fins ara desconeguda, a trepitjar un món encara per exprimir. I com a neòfita, tot plegat té molt a veure amb la il·lusió. Si il·lusió, expectatives, ànsies, ganes, desitjos......



Bones vacances, be happy!

Paris

Melodies en temps de llàgrimes....

Poesia amb ànima

Per arribar a l'ànima necessites més i més i més d'això....

Bellesa intangible

Només els amants sobreviuen

El poder de l'amor...ja ho deia el Dràcula de Coppola, "He creuat oceans de temps per trobar-te"

Toc toc

De vegades tens por, de vegades sembla que tot s'enfonsi....però no estem sols i si sabem aprofitar la vida al màxim ens n'adonarem que no ens hauríem ni de penedir-se d'allò que fem, vida viscuda, vibrada, gaudida....només cal penedir-se del què no es fa...així que, a què esperes? 

Peter Pan

                                    ROSTRO DE VOS

                                    Tengo una soledad

                                    tan concurrida

                                    tan llena de nostalgias

                                    y de rostros de vos

                                   de adioses hace tiempo

                                   y besos bienvenidos

                                   de primeras de cambio 

                                   y de último vagón

                                   tengo una soledad

                                   tan concurrida

                                   que puedo organizarla

                                   como una procesión

                                   por colores 

                                   tamaños

                                   y promesas

                                   por época

                                   por tacto

                                   y por sabor

                                  sin un temblor de más

                                  me abrazo a tus ausencias

                                  que asisten y me asisten

                                  con mi rostro de vos

                                 estoy lleno de sombras

                                de noche y deseos

                                de risas y de alguna

                                       maldición

                                 mis huéspedes concurren

                                 concurren como sueños

                                 con sus rencores nuevos

                                 su falta de candor

                                 yo les pongo una escoba

                                        tras la puerta

                                 porque quiero estar solo

                                   con mi rostro de vos

                                 pero el rostro de vos

                                 mira a otra parte

                                 con sus ojos de amor

                                 que ya no aman

                                          como víveres

                                 que buscan a su hambre

                                         miran y miran

                                 y apagan mi jornada

                                 las paredes se van

                                 queda la noche

                                 las nostalgias se van

                                 no queda nada

                                 ya mi rostro de vos 

                                cierra los ojos

                                y es una soledad 

                                tan desolada

 

                Mario Benedetti

Et segueixo fins....

I follow, I follow you
Deep sea baby, I follow you...

A punt

Quan sembla que els núvols no desapareixeran mai arriba un bri de llum, una injecció d'energia que fa tremolar el teu món...

El viatge, l'exili, el trànsit.....

)

Ya rayah, parla al viatger, del viatger obligat al trànsit, del migrant, buscant alguna cosa i només trobant terres buides o països sobrepoblats.....

Li diuen: viatger, a on vas? et cansaràs i tornaràs
Saps què passa? passa el destí i el temps, però tu no ho saps.....
Quants imprudents s'han arrepentit de fer això abans que tu i que mi
Per què està trist el teu cor i per què et sents així de miserable?
Acabaran les penes i tu ja no aprens ni construeixes....
No duren els dies com no perdura la teva joventut ni la meva....

El video és la pel·lícula Exils, un viatge a la recerca de la identitat, els orígens....

No val la pena saber-ho

)

La tristesa de no saber comunicar, la tristesa de sentir-se incomprès, la tristesa de malgrat ho intentis sempre tens aquell buit, aquell forat que mai es pot omplir ni tapar....

La tristesa de veure com el teu amic fuig, et mira amb duresa, i enlloc d'acaronar-te la galta t'estira dels cabells. De vegades per fer reaccionar algú no cal escridassar-lo, per curar les ferides no val ficar-hi el dit. Empatia, gran paraula millor concepte. I amor, de vegades tendim a treure-li importància o penjar-li el cartell de eslògan publicitari. Però l'amor és necessari, el volem, el necessitem i és indispensable treballar-lo.

Aleshores, més val que mai sàpiga que no està a l'altura i que no aconseguirà donar consol, doncs ell mateix és el forat negre, l'ànima que li falta ànim.....
 

Blau fosc gairebé negre

Em van ensenyar la vergonya .
Em van ensenyar a avergonyir-me del meu cos, dels meus actes, dels meus pensaments .
Em van ensenyar que el què penso és absurd, que el què faig és ridícul, que el què desitjo és brut .
I vaig aprendre a no dir el què pensava, per vergonya que algú al meu voltant pensés una mica millor .
I vaig aprendre a no fer el què em venia de gust, per vergonya que algú al meu voltant cregués que era inoportú .
I vaig aprendre a no perseguir el què desitjava , per vergonya que algú al meu voltant opinés que era inapropiat.
No contenta amb sotmetre'm a la mirada externa, em vaig plegar també a la vergonya aliena .
I vaig aprendre a preguntar-li a la vergonya com vestir-me, no fos cas que algú pensés que vaig buscant agradar, destacar . I vaig aprendre a escoltar la vergonya al despullar-me, no fos cas que em sentís còmoda en el meu cos i m'acostumés a ensenyar-lo sense por. I vaig aprendre a consultar amb la vergonya abans d'obrir la boca, no fos cas que digués sense filtre el que em passa pel cap i se n'assabentés la gent .
I vaig deixar de ballar, de riure a riallades, de gratar-me el cul, de preguntar el què no entenc, d'opinar el què penso, de compartir el què sento, de demanar ajuda, de posar-me faldilles, d'anar a la platja , de menjar o plorar al carrer, d'anar sense sostenidors, de pintar-me, de sortir sense pintar-me, de baixar al carrer despentinada, d'usar aquesta roba que diuen que no m'escau gens, de trucar a qui trobo a faltar , de prendre la iniciativa, de dir que no, de dir que sí, de queixar-me, de vanagloriar-me, d'estar orgullosa, d'admetre que estic espantada i tinc pors.
I a força de sentir-me cada dia més avergonyida , vaig entendre que la meva vergonya mai anava a sentir-se satisfeta . Que tota la vida es debatria entre el jo i el meu representant impostada . Així que vaig buscar la meva pocavergonya interna. I li va costar sortir una mica, li feia vergonya . Però va acabar traient-me a ballar , fent duo a cantar, sortir amb mi al carrer amb la cara sense rentar , animant-me a parlar, a ignorar les coses que m'haurien avergonyir ...
I ara no tinc temps per sentir vergonya . Estic ocupada vivint.

(Faktoria Lila)

Intent 4769: buscant la felicitat

Un dia de cop, quan et pensaves que ho tenies tot mastegat i paït passa alguna cosa que et fa adonar-te de la teva fantasia. És com quan poses un plàstic sobre la taula perquè no es taqui. Normalment es protegeix, però un dia, l'atzar, el descuit, o simplement l'inconscient, fa que t'oblidis de posar-lo i la taula es troba amb la realitat de la qual tant havien protegit: es ratlla i s'embruta i ja no hi ha volta enrere.

No sempre som conscients que amagar la merda sota la catifa, o tancar-la en una caixeta no és la solució. Tal Pandora, un dia obrirem i el què hem guardat dins farà molta pudor i s'haurà fet encara més difícil de pair.

Però com que no vull sentir-me buida, enganyada i decepcionada, decideixo encapsular els meus sentiments per un dia i traslladar-me a una ciutat llunyana on tan feliç he estat per ballar al son d'aquesta música. Perquè malgrat la vida s'omple de records que amb la distancia i el temps mires amb nostàlgia, posar aquesta música ben alta i ballar amb els peus descalços sobre la gespa és un antídot contra tots els mals....així oblidem, per uns instants, que seguim buscant la felicitat per 4769a vegada a la vida i seguim topant amb caixes de Pandora pels racons. Bona sort!



NOTA: Pharrell Williams ha realitzat videos de la mateixa cançó a ciutats d'arreu del món: Barcelona, Paris, Lió, Bucarest, Zuric, Salzburg, Casablanca, Tòquio, Nova York.......per sort, hi ha felicitat a tot arreu!

Encara que la veritat pugui variar, aquest vaixell ha de portar els nostres cossos a la riba....

Of Monster and Men, Little talks (link)

I don't like walking around this old and empty house
So hold my hand, I'll walk with you, my dear
The stairs creak as you sleep, it's keeping me awake
The stairs creak as I sleep, it's keeping me awake
It's the house telling you to close your eyes

And some days I can't even dress myself
It's killing me to see you this way

'Cause though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Hey! Hey! Hey!

There's an old voice in my head that's holding me back
Well tell her that I miss our little talks
Soon it will be over and buried with our past
We used to play outside when we were young
And full of life and full of love.

Some days I don't know if I am wrong or right
Some days I feel like I'm wrong when I'm right
Your mind is playing tricks on you, my dear

'Cause though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Hey!
Don't listen to a word I say
Hey!
The screams all sound the same
Hey!

Though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Hey!
Hey!

You're gone, gone, gone away
I watched you disappear
All that's left is the ghost of you.
Now we're torn, torn, torn apart,
There's nothing we can do
Just let me go we'll meet again soon
Now wait, wait, wait for me
Please hang around
I'll see you when I fall asleep

Hey!
Don't listen to a word I say
Hey!
The screams all sound the same
Hey!
Though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Don't listen to a word I say
Hey!
The screams all sound the same
Hey!

Though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Buit d'amor

Aquest matí m'ha costat molt llevar-me, que no despertar-me. Mentre feia el ronso sonava aquesta vella cançó, cançó d'incomprensió, però sobretot, ha estat la cançó de la basarda, de la por de la consciència, de la resposta a un embolic, que com una bombeta ha il·luminat la cova de la raó.

Fa por conèixer algú buit d'empatia, incapaç de sentir el dolor de l'altre. Evidentment que cada persona és un món en el què el llindar del dolor és diferent, però un cop has utilitzat el teu domini, el teu poder, la teva força i sents que l'altre pateix, no encaixa, necessita una mà, la indiferència en la reacció és mosntruosa.

Què fer davant d'algú que ha deixat de sentir? buit, fred, dur...ha deixat de ser un home, s'ha convertit en el superhome nietzchià passat pel sedàs nazi...ha deixat de sentir empatia, sentir emoció per la conseqüència dels seus actes, ha deixat de sentir compassió per l'altre (no confondre amb pena, que això són figues d'un altre paner).....probablement, vol dir que també és incapaç d'estimar, vol dir que també està buit d'amor. Buit d'amor, quina desgràcia.

Be the one

Tothom vol ser únic...i no únic en el món, ni l'únic pringat de la terra, ni l'únic perdedor, sinó sentir-se part d'aquesta exclusivitat satisfactòria, ser positivament especial, generar màgia, irradiar llum....estar en el top ten de les promeses, en el cim de la muntanya, en connexió amb el cel.....


I want to be the one....

Esperant expectatives erronies?

Quan les expectatives són molt altes, la caiguda és proporcional, un impacte, un revés....



Però tots tenim dret a somniar i esperar ni que sigui amb expectatives errònies?

Peter Pan no volia créixer, Madame Bovary no volia deixar els seus llibre, i Don Quijote va lluitar fins al final contra aspes de molí....i eren infeliços? no, perquè no s'adonaven que les seves expectatives i percepcions no correponien a la realitat que percebien els altres....però eren de veritat menys reals? potser és que hem perdut la magia, la fantasia, amb tanta crua realitat, amb tant de racionalisme i pragmatisme....massa gent dient què hem de fer i no fer, què hem de sentir, com hem de gestionar el nostre món...ens han fet perdre i dir que el què fem és esperar d'unes expectatives errònies....ens volen tallar les ales.

Hem deixat de ser nens, i amb això hem perdut part de la nostra essència. No vull rendir-me, oh no, he escollit el meu camí....