Shhhhhht

Suposo que quan la vida et somriu, ja no et cal cap catarsi.....és per aquest motiu que la meva incontinència verbal és cada vegada més minça, cada vegada més inútil, cada vegada més estèril....

I és que no és necessari buidar-te, desputllar-te, quan ja vius immersa en una nova pell, en una nova etapa, en una nova vida, en una nova realitat....potser més endavant tornarà a fer-te falta, segurament...però ara, quan vibres per dins, quan cadascun dels teus porus percep intensament les sensacions, quan ronroneges com un gat a la vora del foc, quan estàs immers en una aventura única i irrepetible a la vida.... l’experiència és tan directa, tan intensa, tan pròpia, que no et fa falta cercar-la per altres bandes, ni formular-la en paraules, ni desitjar-la entre línies......

Ara és quan visc, quan sento, quan em remoc per dins.....i per tant, és quan més lluny tinc la inspiració, la capacitat de creació, la necessitat d’expressió...... algun dia tornarà, és inevitable, és natural, però de moment vull viure aquesta única vida, deixar-me endur pels records, pels somnis, i sobretot per les ganes que el sol més brillant de la terra torni a embolcallar-me suaument en la seva abraçada......

Seria una llàstima despertar quan et sents així de bé...shhhhhht.....