dijous, 27 de febrer del 2014

Blau fosc gairebé negre



Em van ensenyar la vergonya .
Em van ensenyar a avergonyir-me del meu cos, dels meus actes, dels meus pensaments .
Em van ensenyar que el què penso és absurd, que el què faig és ridícul, que el què desitjo és brut .
I vaig aprendre a no dir el què pensava, per vergonya que algú al meu voltant pensés una mica millor .
I vaig aprendre a no fer el què em venia de gust, per vergonya que algú al meu voltant cregués que era inoportú .
I vaig aprendre a no perseguir el què desitjava , per vergonya que algú al meu voltant opinés que era inapropiat.
No contenta amb sotmetre'm a la mirada externa, em vaig plegar també a la vergonya aliena .
I vaig aprendre a preguntar-li a la vergonya com vestir-me, no fos cas que algú pensés que vaig buscant agradar, destacar . I vaig aprendre a escoltar la vergonya al despullar-me, no fos cas que em sentís còmoda en el meu cos i m'acostumés a ensenyar-lo sense por. I vaig aprendre a consultar amb la vergonya abans d'obrir la boca, no fos cas que digués sense filtre el que em passa pel cap i se n'assabentés la gent .
I vaig deixar de ballar, de riure a riallades, de gratar-me el cul, de preguntar el què no entenc, d'opinar el què penso, de compartir el què sento, de demanar ajuda, de posar-me faldilles, d'anar a la platja , de menjar o plorar al carrer, d'anar sense sostenidors, de pintar-me, de sortir sense pintar-me, de baixar al carrer despentinada, d'usar aquesta roba que diuen que no m'escau gens, de trucar a qui trobo a faltar , de prendre la iniciativa, de dir que no, de dir que sí, de queixar-me, de vanagloriar-me, d'estar orgullosa, d'admetre que estic espantada i tinc pors.
I a força de sentir-me cada dia més avergonyida , vaig entendre que la meva vergonya mai anava a sentir-se satisfeta . Que tota la vida es debatria entre el jo i el meu representant impostada . Així que vaig buscar la meva pocavergonya interna. I li va costar sortir una mica, li feia vergonya . Però va acabar traient-me a ballar , fent duo a cantar, sortir amb mi al carrer amb la cara sense rentar , animant-me a parlar, a ignorar les coses que m'haurien avergonyir ...
I ara no tinc temps per sentir vergonya . Estic ocupada vivint.


(Faktoria Lila)

dimecres, 26 de febrer del 2014

Intent 4769: buscant la felicitat

Un dia de cop, quan et pensaves que ho tenies tot mastegat i paït passa alguna cosa que et fa adonar-te de la teva fantasia. És com quan poses un plàstic sobre la taula perquè no es taqui. Normalment es protegeix, però un dia, l'atzar, el descuit, o simplement l'inconscient, fa que t'oblidis de posar-lo i la taula es troba amb la realitat de la qual tant havien protegit: es ratlla i s'embruta i ja no hi ha volta enrere.

No sempre som conscients que amagar la merda sota la catifa, o tancar-la en una caixeta no és la solució. Tal Pandora, un dia obrirem i el què hem guardat dins farà molta pudor i s'haurà fet encara més difícil de pair.

Però com que no vull sentir-me buida, enganyada i decepcionada, decideixo encapsular els meus sentiments per un dia i traslladar-me a una ciutat llunyana on tan feliç he estat per ballar al son d'aquesta música. Perquè malgrat la vida s'omple de records que amb la distancia i el temps mires amb nostàlgia, posar aquesta música ben alta i ballar amb els peus descalços sobre la gespa és un antídot contra tots els mals....així oblidem, per uns instants, que seguim buscant la felicitat per 4769a vegada a la vida i seguim topant amb caixes de Pandora pels racons. Bona sort!



NOTA: Pharrell Williams ha realitzat videos de la mateixa cançó a ciutats d'arreu del món: Barcelona, Paris, Lió, Bucarest, Zuric, Salzburg, Casablanca, Tòquio, Nova York.......per sort, hi ha felicitat a tot arreu!

dijous, 20 de febrer del 2014

Encara que la veritat pugui variar, aquest vaixell ha de portar els nostres cossos a la riba....


Of Monster and Men, Little talks (link)

I don't like walking around this old and empty house
So hold my hand, I'll walk with you, my dear
The stairs creak as you sleep, it's keeping me awake
The stairs creak as I sleep, it's keeping me awake
It's the house telling you to close your eyes

And some days I can't even dress myself
It's killing me to see you this way

'Cause though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Hey! Hey! Hey!

There's an old voice in my head that's holding me back
Well tell her that I miss our little talks
Soon it will be over and buried with our past
We used to play outside when we were young
And full of life and full of love.

Some days I don't know if I am wrong or right
Some days I feel like I'm wrong when I'm right
Your mind is playing tricks on you, my dear

'Cause though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Hey!
Don't listen to a word I say
Hey!
The screams all sound the same
Hey!

Though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Hey!
Hey!

You're gone, gone, gone away
I watched you disappear
All that's left is the ghost of you.
Now we're torn, torn, torn apart,
There's nothing we can do
Just let me go we'll meet again soon
Now wait, wait, wait for me
Please hang around
I'll see you when I fall asleep

Hey!
Don't listen to a word I say
Hey!
The screams all sound the same
Hey!
Though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Don't listen to a word I say
Hey!
The screams all sound the same
Hey!

Though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Though the truth may vary
This ship will carry our bodies safe to shore

Buit d'amor



Aquest matí m'ha costat molt llevar-me, que no despertar-me. Mentre feia el ronso sonava aquesta vella cançó, cançó d'incomprensió, però sobretot, ha estat la cançó de la basarda, de la por de la consciència, de la resposta a un embolic, que com una bombeta ha il·luminat la cova de la raó.

Fa por conèixer algú buit d'empatia, incapaç de sentir el dolor de l'altre. Evidentment que cada persona és un món en el què el llindar del dolor és diferent, però un cop has utilitzat el teu domini, el teu poder, la teva força i sents que l'altre pateix, no encaixa, necessita una mà, la indiferència en la reacció és mosntruosa.

Què fer davant d'algú que ha deixat de sentir? buit, fred, dur...ha deixat de ser un home, s'ha convertit en el superhome nietzchià passat pel sedàs nazi...ha deixat de sentir empatia, sentir emoció per la conseqüència dels seus actes, ha deixat de sentir compassió per l'altre (no confondre amb pena, que això són figues d'un altre paner).....probablement, vol dir que també és incapaç d'estimar, vol dir que també està buit d'amor. Buit d'amor, quina desgràcia.



dimecres, 19 de febrer del 2014

Be the one

Tothom vol ser únic...i no únic en el món, ni l'únic pringat de la terra, ni l'únic perdedor, sinó sentir-se part d'aquesta exclusivitat satisfactòria, ser positivament especial, generar màgia, irradiar llum....estar en el top ten de les promeses, en el cim de la muntanya, en connexió amb el cel.....


I want to be the one....


dijous, 13 de febrer del 2014

Esperant expectatives erronies?

Quan les expectatives són molt altes, la caiguda és proporcional, un impacte, un revés....



Però tots tenim dret a somniar i esperar ni que sigui amb expectatives errònies?

Peter Pan no volia créixer, Madame Bovary no volia deixar els seus llibre, i Don Quijote va lluitar fins al final contra aspes de molí....i eren infeliços? no, perquè no s'adonaven que les seves expectatives i percepcions no correponien a la realitat que percebien els altres....però eren de veritat menys reals? potser és que hem perdut la magia, la fantasia, amb tanta crua realitat, amb tant de racionalisme i pragmatisme....massa gent dient què hem de fer i no fer, què hem de sentir, com hem de gestionar el nostre món...ens han fet perdre i dir que el què fem és esperar d'unes expectatives errònies....ens volen tallar les ales.

Hem deixat de ser nens, i amb això hem perdut part de la nostra essència. No vull rendir-me, oh no, he escollit el meu camí....