Hubo una vezEn que fuimos jóvenes
Dentro de esta máquina
Bebíamos, Fumábamos, Tecleábamos
Fue un tiempo de Esplendor
Un milagro
Aún lo es
Solo que ahora
En vez de Ir hacia el tiempo
Es el tiempo el que viene hacia nosotros
Es el tiempo el que viene hacia nosotros
Y hace que cada palabra taladre el papel
Charles Bukowski
Falta d’inspiració, en diuen recurrentment. Falta d’inspiració, o creativitat estèril, malalta, rovellada....o potser és que ja no hi és, m’ha abandonat i m’ha deixat en un estat catatònic en el qual no tinc res dir. No tinc res a dir!!! Va, és impossible, quan em poso a escriure no tinc fre, puc donar i donar voltes, i més voltes, fins i tot sobre coses absolutament absurdes, com la defensa dels mugs vers les tasses de te, l’absurditat de fer-se el llit, o analitzar detalls més profunds, per detectar els tipus de somriure, saber què pensa i sent la gent, o analitzar qualsevol racó complex sobre les relacions socials i personals... en definitiva, excepte de futbol i economia, tinc rotllo per a qualsevol cosa....però ara, no. Gens ni mica. Estic perdent facultats,: ja no sé desxifrar les coses amb la mateixa nitidesa....perquè no estic gens lúcida ni desperta. Fins i tot, ara, quan intentava posar exemples de coses sobre les quals puc arribar a parlar he hagut de parar el teclejar dels dits, que sempre sol ser ràpid i enèrgic (per alguna cosa em diuen que trencaré el teclat), i posar-me a pensar les paraules. Socors.....què em passa?
No és que hagi deixat de sentir (déu me’n guard, això és impossible!!!) però si que sento adormidament, suaument, laxament...i no sé perquè...és per supervivència? Significa canvis interns?vol dir que m’he convertit en una superheroïna de veritat? O com a bona Lux Lisbon em passo les nits calmant l’ansietat i follant-me a repartidors de pizzes i carters a la teulada...vaaaa!
La veritat? No tinc ni idea...no sé massa bé res de res...el limbe no dóna respostes...vull dir, que amb un pensament estèril, sense ànsia ni capacitat per comunicar, a l’espera (una mica impacient, això si) que les coses tornin al seu lloc natural, que els elements vells i gastats m’abandonin, tal i com els hi toca fer, i que els nous i excitants factors es llencin als meus braços, seguint el curs natural de la vida, tal i com també ha de passar. I no, això no és tenir masses expectatives, ni esperar l’impossible, ni somniar massa (que tot i així defenso ferventment aquesta tendència vibrant, eh?!). Ara no, ara no demano, sinó que espero que tot vingui de manera innata...i en funció de com vingui, ja actuaré en conseqüència. I és que vitalment, esperar no vol dir estar estàtic, sinó esperar els moments idonis per conduir i reconduir allò tal i com vols que succeeixi a la teva vida, anar modelant el teu món al teu gust.
De fet, ara mateix no vull pensar ni donar voltes a res. Simplement, em fa mandra i no em ve de gust. Ja em vindrà, ja, tard o d’hora la inspiració, ja em tornarà a néixer la necessitat de crear, d’expressar, d’explotar..... Però, ara per ara no vull res ni tinc res de tot això... ni una mica. Només vull que la vida circuli, segueixi el seu curs, i suposo que en aquest trànsit natural, em trobaré amb elements, bons, dolents, camaleònics...em trobaré, en definitiva, amb la sal de la vida....i aleshores tornaré a inspirar-me, a crear i a elucubrar palles mentals sobre sentiments i pensaments, emocions i vibracions... i la llum tornarà a brillar.... (ale, toma frase bíblica!)
De moment, només us desitjo que sigueu feliços...i que no deixeu de somriure! ;)...ara que el cel torna a ser blau i el sol ja escalfa....
PD. Per un moment, he pensat que era absurd escriure un post tant cutre, tant buit, tant “obvi”....però he pensat que mentre sovint la inspiració i les ganes de crear t’envaeixen i acabes despullant l’ànima de manera catàrtica i magnífica...què coi has de fer quan et quedes sense elles? Plegar? Abandonar? no hi ha resposta bona, però he pensat que si ho deixava, si esperava que la musa tornés a mi....potser, Lux Lisbon mai més tornaria, i la trobaríem ofegada per diòxid de carboni dins d’un garatge.....mentre pugui, Lux viurà, com a fantasma o com a individu de carn i ossos.....
No és que hagi deixat de sentir (déu me’n guard, això és impossible!!!) però si que sento adormidament, suaument, laxament...i no sé perquè...és per supervivència? Significa canvis interns?vol dir que m’he convertit en una superheroïna de veritat? O com a bona Lux Lisbon em passo les nits calmant l’ansietat i follant-me a repartidors de pizzes i carters a la teulada...vaaaa!
La veritat? No tinc ni idea...no sé massa bé res de res...el limbe no dóna respostes...vull dir, que amb un pensament estèril, sense ànsia ni capacitat per comunicar, a l’espera (una mica impacient, això si) que les coses tornin al seu lloc natural, que els elements vells i gastats m’abandonin, tal i com els hi toca fer, i que els nous i excitants factors es llencin als meus braços, seguint el curs natural de la vida, tal i com també ha de passar. I no, això no és tenir masses expectatives, ni esperar l’impossible, ni somniar massa (que tot i així defenso ferventment aquesta tendència vibrant, eh?!). Ara no, ara no demano, sinó que espero que tot vingui de manera innata...i en funció de com vingui, ja actuaré en conseqüència. I és que vitalment, esperar no vol dir estar estàtic, sinó esperar els moments idonis per conduir i reconduir allò tal i com vols que succeeixi a la teva vida, anar modelant el teu món al teu gust.
De fet, ara mateix no vull pensar ni donar voltes a res. Simplement, em fa mandra i no em ve de gust. Ja em vindrà, ja, tard o d’hora la inspiració, ja em tornarà a néixer la necessitat de crear, d’expressar, d’explotar..... Però, ara per ara no vull res ni tinc res de tot això... ni una mica. Només vull que la vida circuli, segueixi el seu curs, i suposo que en aquest trànsit natural, em trobaré amb elements, bons, dolents, camaleònics...em trobaré, en definitiva, amb la sal de la vida....i aleshores tornaré a inspirar-me, a crear i a elucubrar palles mentals sobre sentiments i pensaments, emocions i vibracions... i la llum tornarà a brillar.... (ale, toma frase bíblica!)
De moment, només us desitjo que sigueu feliços...i que no deixeu de somriure! ;)...ara que el cel torna a ser blau i el sol ja escalfa....
PD. Per un moment, he pensat que era absurd escriure un post tant cutre, tant buit, tant “obvi”....però he pensat que mentre sovint la inspiració i les ganes de crear t’envaeixen i acabes despullant l’ànima de manera catàrtica i magnífica...què coi has de fer quan et quedes sense elles? Plegar? Abandonar? no hi ha resposta bona, però he pensat que si ho deixava, si esperava que la musa tornés a mi....potser, Lux Lisbon mai més tornaria, i la trobaríem ofegada per diòxid de carboni dins d’un garatge.....mentre pugui, Lux viurà, com a fantasma o com a individu de carn i ossos.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada