No heu tingut mai la sensació que el temps s’ha aturat? Et dóna la impressió que flotes i no avances ...i no és pas aquella mala experiència de sentir-se atrapat o asfixiat, més aviat és que et notes sostingut en l’aire per una mà invisible; perplex, atònit, però agradablement perdut en el res.....ui, el res, el buit...que agradable (i perillós) sembla ser la inconsistència de la buidor, la seva falta de sentit, olor, i sabor....
De vegades, estar aturat en el temps és una sensació captivadora, procliu a l’excitació que suposa no saber on cauràs, com avançaràs, amb què et trobaràs...Quan et pares en el temps penses en què has renascut de nou, posseïdor d’aquella tabula rasa de la qual parlava ara no recordo quin coi d’empirista. Com si fos un bebè, sento la meva ment “buida”, de manera que tots els coneixements que arribaran a mi, les noves experiències, les percepcions, les imatges, els processos.....tot plegat, em conformarà de nou i anirà “tacant” la meva tabula, i em farà gaudir una vegada més del plaer que suposa descobrir i conèixer de nou.
I davant unes perspectives tant àmplies i obertes (hi ha múltiples, infinites infinitats de coses que poden dibuixar-se sobre el meu paperet blanc) la dolça paranoia t’envaeix: i si caus al paradís, replet de plaers inimaginables, de luxúria eterna, de calma extasiant.....??? sí, sí, sí, que sigui així....
Però arribats a aquest punt (uf, que complicat, dual i relatiu que resulta tot plegat) aquí arriba la confusió: més enllà d’aquesta agradable sensació de sosteniment en el temps (o millor dit, de flotació en un estat atemporal, nou i verge), doncs mentre m’espero, m’avorreixo terriblement....ja oloro, ja, la tempesta que ha de venir per fer que tot reneixi, purificat, nou, verge, però mentrestant, la inactivitat em mata, em destrossa, em deixa KO ...necessito moviment, corredisses (de córrer, jeje), una mica d’acció...i no és que sigui incapaç de gaudir de la tranquil·litat (m’encanta somniar desperta sense fer res!) sinó que en estats tedi em costa valorar la calma i serenor....haig de moure’m....
De vegades, estar aturat en el temps és una sensació captivadora, procliu a l’excitació que suposa no saber on cauràs, com avançaràs, amb què et trobaràs...Quan et pares en el temps penses en què has renascut de nou, posseïdor d’aquella tabula rasa de la qual parlava ara no recordo quin coi d’empirista. Com si fos un bebè, sento la meva ment “buida”, de manera que tots els coneixements que arribaran a mi, les noves experiències, les percepcions, les imatges, els processos.....tot plegat, em conformarà de nou i anirà “tacant” la meva tabula, i em farà gaudir una vegada més del plaer que suposa descobrir i conèixer de nou.
I davant unes perspectives tant àmplies i obertes (hi ha múltiples, infinites infinitats de coses que poden dibuixar-se sobre el meu paperet blanc) la dolça paranoia t’envaeix: i si caus al paradís, replet de plaers inimaginables, de luxúria eterna, de calma extasiant.....??? sí, sí, sí, que sigui així....
Però arribats a aquest punt (uf, que complicat, dual i relatiu que resulta tot plegat) aquí arriba la confusió: més enllà d’aquesta agradable sensació de sosteniment en el temps (o millor dit, de flotació en un estat atemporal, nou i verge), doncs mentre m’espero, m’avorreixo terriblement....ja oloro, ja, la tempesta que ha de venir per fer que tot reneixi, purificat, nou, verge, però mentrestant, la inactivitat em mata, em destrossa, em deixa KO ...necessito moviment, corredisses (de córrer, jeje), una mica d’acció...i no és que sigui incapaç de gaudir de la tranquil·litat (m’encanta somniar desperta sense fer res!) sinó que en estats tedi em costa valorar la calma i serenor....haig de moure’m....
No obstant, mentre m'aburreixo i espero reomplir la meva tabula rasa...visc moments increibles...són petites coses que dia a dia em fan somriure, m'omplen, em fan respirar profundament, omplint els pulmons d'aire, gaudint de la llum, dels colors...i ni que sigui per segons, per milèsimes de segons, són moments que em fan vibrar....
Tinc fe que aixo és veritat, es real, més enllà dels somnis i la fantasia (que benvinguts siguin!)....visca aquests instants!!!!!
Al cabo de los años he observado que la belleza, como la felicidad, es frecuente. No pasa un día en que no estemos, un instante, en el paraíso.
J.L.Borges
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada