Confusions, embolics i ambivalències

Quan vegis un gegant, examina abans la posició del sol; no sigui que realment sigui l'ombra d'un pigmeu
NOVALIS

Sempre s’ha dit que la vida és del color del vidre a través del qual es mira, i això vol dir res més que tot, l’univers, l’horitzó, el passat, el futur, la vida, les relacions, les experiències....en definitiva, TOT és o deixa de ser en funció de la perspectiva d’aquell que mira, del pòsit vital/experiencial de l’observador....per aquest motiu, mai, o pràcticament mai, una mateixa cosa serà vista des de la mateixa perspectiva per dos individus.

Els renaixentistes ho tenien clar, i també el presocràtic Heràclit. Els primers pintors renaixentistes consideraven que aquella realitat que volien plasmar se’ls transformava, esquinçava i deformava en funció de la perspectiva....a la vegada que els objectes prenien forma de realitat en funció de la profunditat en l’espai, en funció de la perspectiva en la qual estaven ubicats. Per altra banda, Heràclit deia que mai ens banyaríem en la mateixa aigua, i que en el mateix riu entrem i no entrem, doncs som i no som els mateixos.....una persona no es podia banyar en el mateix riu dues vegades, ja que el riu en què l’aigua fluïa no era el mateix, però és que la persona que decidia remullar-se tampoc, perquè el devenir l’havia fet canviar profundament, per molt que ell mai en fos conscient.

Amb tot això, i aquí està el quid, vull dir que aquestes diverses perspectives, els diferents punts de vista, i els múltiples vidres i miralls a través dels quals la vida, les experiències, i les accions es perceben, i també s’hi reflecteixen, porten a confusions, profunds desconcerts, embolics, desordes i garbuixos ben diversos....No vull exagerar i parlar de caos i de terribles agitacions substancials del món que coneixem, però vull dir que massa sovint som víctimes d’aquests equívocs resultants de la divergència de perspectiva. I és que a mi, per exemple, em pot semblar que una cosa significa una cosa i realment, per un altre, el seu significat és completament antagònic. I així xoquem, ens desenganyem, ens esquerdem, ens decepcionem....

I ja és bo que no tothom vegi les coses iguals (faltaria més!!!), però desconeixem tant els pòsits, els residus, i les experiències que acumulen els altres, que sovint ens trobem amb aquestes confusions, ja que un mateix objecte pot tenir una forma diferent en funció del pòsit vital del subjecte. Tant de bo poguéssim veure l’interior del subjecte, les seves intencions, desitjos, i voluntats....tot i que aleshores, potser desapareixeria el misteri, i seria una gran pèrdua, no?

Res és res, i tot és inconsistent, incontrolable, ambivalent, i esquizofrènic. I tot plegat no és una anàlisi de la física moderna que diu que les coses no són però que són el més a prop del què lògicament i naturalment haurien de ser. No vull caure en un relativismes i rareses científiques...i tampoc no defenso la buidor i el sense sentit, però vull mostrar que les perspectives divergents porten inevitablement a confusions buides de sentit, i com a tal, arrosseguen inevitablement cap a, per alguns, alegries, i per altres, frustracions. Per tant, potser la clau està en escollir el millor vidre i tenir la sort que allò que t’interessa, la realitat que demanes a crits per a tu mateix, és la mirada realitzada a través del mateix vidre que el teu... o com deia l'autor de El principito, "per veure-hi clar, és suficient si canvies la direcció de la mirada", és a dir, prova a canviar de colors, o trenca el vidre antic i prova un de nou, potser trobaràs un altre que et fa companyia mirant pel mateix vidre .....

Good luck ;)

Aquells que poden, actuen, i qui no pot, i pateix per això mateix, escriuen

William Faulkner dixit.......

així que ja sabeu, sóc incapaç d'actuar!!!