De colors, rius, i canvis

Entre la vida y yo hay un cristal tenue. Por más claramente que vea y comprenda la vida, no puedo tocarla

Fernando Pessoa

En aquests dies de reflexió serena, me n’he adonat que hi ha coses que no em mereixo (elles no em mereixen), que no necessito i que no estan a la meva alçada.....no ho dic en un intent de revelar el meu ego més profund. És més aviat un rampell de rebutjar allò que no em satisfà, quan he vist que moltes vegades, molt sovint, cal fer un ferm exercici per despendre’t d’allò superflu, d’allò que no t’ajuda, d’aquells elements distorsionadors,....dels depredadors , d’aquells individus, coses, animals, que t’atrapen i se t’enduen arrossegant sense possibilitat d’escapatòria......Perquè això, aquesta força, distorsió, huracà (mai més ben dit, en època de temporals de vent) que no et deixa respirar, ni caminar ni avançar, és precisament aquells elements dels quals has de despendre’t.....És com tenir pensaments negatius, males expectatives, o quan has perdut l’esperança....potser, amb aquesta nuvolosa la hòstia serà menys forta, però és difícil imaginar que en pot sortir alguna cosa bona de tanta negativitat.....

Dins d’una perspectiva serena i tranquil·la, el camí, a través de rius i prats, ha de continuar fluint, fent-se llarg i albergar sorpreses (sobretot les agradables)......però la veritat més absoluta és que només avances quan hi ha canvis, quan hi ha fractura, quan es donen girs, quan te’n desempallegues de d’aquesta distorsió, d’aquests que t’arrosseguen a les profunditats humides i ofegants....I ningú vol sentir dolor en aquest procés de trencar i avançar, de fugir...perquè potser el dolor és la por més gran que hi ha entre la humanitat. Temem la mort per si arriba a través del dolor (més enllà de la por a perdre records i sentiments en aquesta mort), i temem també la malaltia, el risc.... però també les relacions humanes, enamorar-nos, deixar-nos anar.....no podem amb el dolor.....

Per aquest motiu, potser hem d’aprendre a integrar el dolor, i si ets hàbil en aquest exercici, potser cal relativitzar el dolor....és a dir, potser les coses que fa poc temps et semblaven vitals, importantíssimes per a la teva existència i felicitat, un dia, en l’absoluta serenitat que et pot donar les ganes de sobreviure i tirar endavant, de viure completament, veus com, de fet, no deixa de ser una experiències més, acumulada, i amb la qual ja no et vols quedar per sempre, sinó que cal sumar a la vida, i continuar caminant...perquè, en el fons, veus que no és imprescindible per la teva felicitat, no és estable pel teu equilibri...però, sobretot, no és tant important com ho era abans.....

Aprendre a avançar, caminar, saltar obstacles i continuar vivint intensament,sense perdre’m noves experiències, vivències, i alguns balls de saló, és el meu objectiu principal, és la única cosa que sé absolutament que vull a la vida....i dins meu, en el meu estómac, sento com creix les necessitat de saborejar els canvis, d’aprendre a integrar-los com a part de la meva experiència. Fa poc em queixava de les sotragades que hi havia al meu voltant, de les trencadisses més violentes...però em queixava perquè en aquest context no em deixava anar, m’aferrava a l’existència feliç i bucòlica, i fantasiosa, d’un temps llunyà....ara m’he deixat anar, per fi, ara vull continuar descobrint totes les coses que m’esperen per descobrir i per viure, gaudir-les, vibrar...m’he començat a lliurar de la meva segona pell per a tornar a néixer, per a deixar-me empapar d’aquestes novetats........i algunes d’elles, sembla que comencen a treure el nas...siiiiiiiiii!!!