Després de la catarsi....joie de vivre....

De vegades hi ha cops, esbotzades, trencadisses i tot tipus de talls, límits, enfrontament, i canvis que fan transformar la perspectiva. És com si ens trobéssim davant d’un estat d’il·luminació, com si a través d’una catarsi ens veiéssim exposats davant de les nostres pors més primàries i les superéssim en una perfecta evolució psicològica i vital... com si després de la tempesta, del trencament, vingués la calma, la serenitat, la revelació....

Un amic meu, molt, però molt savi, em deia fa poc que la vida són cicles, canvis, i que vivim molt poc, massa poc, per quedar-nos immòbils en estats que no ens fan créixer, que ens anul·len i no ens deixen volar....per ell cal moure les coses, tancar pàgines i fer allò que ens faci tirar endavant, que ens acosti a allò que desitgem per créixer i omplir-nos d’allò que més volem.

No obstant, aquesta idea de la presa de consciència sobre la nostra voluntat, d’aquest renéixer després de la mort, sempre m’ha recordat a Novalis, el meu estimat poeta....ell sempre considerava que la nostra fractura entre la raó i la intuïció, la realitat i la ficció, és el què ens convertia en infeliços, desterrats de la nostra naturalesa, aquella que ens conduiria cap a l’eterna comunió i fusió amb totes les coses...per ell el temps era cíclic i les coses mai tenien principi ni final, sinó que eren evolucions d’antics pensaments, idees, i estats, o elements que evolucionaven cap a altre coses absolutament noves.....per ell els canvis eren un fluir necessari per purificar un gran riu on tot i tenia cabuda, i la solució a la nostra infelicitat era desterrar la idea que el que ens passava era un caprici de la vida i considerar que qualsevol esdevenir nostre podia ser perfectament ideal si ens compenetràvem amb la natura, amb el Tot, amb l’univers del qual en formem part... En aquest sentit, comprendre que el que vius forma part d’aquest cicle de la vida, que els canvis i els moviments són naturals i necessaris ens nosaltres, és un pensament que ens faria més suau el trencament, les caigudes, l’enfrontament......I no com a consol, sinó com a “joie de vivre”, voluntat de créixer i de millorar....La tristesa i la melanconia, desapareixen quan te n’adones que la realitat a la qual et resisteixes forma part d’aquest destí general de la naturalesa, i qualsevol lluita contra tot això ens porta, precisament, a la infelicitat, i al dolor.....

"Fa temps, quan vessava amargues llàgrimes, quan, dissolta en el dolor, la meva esperança s'esvaïa, trobant a l'estèril turó, que en lloc estret i fosc allotjava, la imatge de la meva vida -sol, com mai no va estar mai un solitari, fuetejat vivia en una por innombrable- sense amb prou feines, forces, només un reflex de la misèria. –

Quan buscava auxili al meu voltant -avançar no podia, retrocedir tampoc- i un anhel infinit m'aferrava a la vida fugaç, apagada...

Llavors, des de la distància blava -des de l'altura de la meva antiga joia, va descendir una ranera de defalliment – de sobte, es va trencar el vincle del naixement -els lligaments de la llum. Es va esvair la glòria terrenal i amb ella la meva tristesa –
La malenconia es va fondre en un món insondable i nou- i tu, entusiasme de la nit, somni del cel, vas venir sobre meu -l'entorn es va anar aixecant lentament sobre el paisatge, suspès flotava el meu esperit, lliurement renascut.

El turó es va convertir en un núvol de pols , i a través del núvol vaig poder veure els trets transfigurats de l'estimada. Als seus ulls descansava l'eternitat -vaig agafar les seves mans, i les llàgrimes es van convertir en un vincle rutilant, infrangible. Van passar mil·lennis fugint cap a la llunyania, com a tempestes. Abraçant el seu coll vaig plorar llàgrimes extasiades per la nova vida. -Va ser el primer, l'únic somni -i des d’aleshores només visc un fe eterna i inalterable, en el cel de la nit i en la seva llum, l'estimada"

Himnes a la Nit, NOVALIS