Tancar portes....obrir finestres.....

La meva falta d’educació religiosa fa que massa sovint barregi, confongui i mescli algunes frases bíbliques, o els hi doni un sentit més enllà que el que atorga la Història. Però és que no ho puc evitar, i per mi n’hi ha una que, no sé si ben bé és així, però que trobo ben interessant, ben important per aconseguir forces per continuar endavant.

Davant dels moments dolents, o dels moments de canvi, o de qualsevol distorsió, se sol dir que quan Déu tanca una porta obre una finestra. I potser pel seu significat diferencialment esperançador, per la seva convidada a mirar endavant, a caminar per nous senderis (quan per on caminaves estava fosc, humit i ple d’entrebancs), és el que sempre he pensat que valia la pena de salvar dels conceptes cristians. D’altres, els més tòpics, com que la vida és un vall de llàgrimes (i que cal patir per ser un àngel en mort), o el fet de posar l’altra galta..... (entre molts altres atemptats verbals i conceptuals), són completament rebutjables. Amb això vull dir que, malgrat en la religió (en la majoria d’elles) hi ha com a eix vertebral consells, idees, i conceptes que es sostenen en la culpa i/o el masoquisme emocional sense sentit, cal tenir en consideració algunes idees plenes de sentit transcendental ....

I és que, en canvi, el fet de tancar una porta i obrir una finestra, no deixa de tenir certes connotacions poètiques amb molta força, gràcies a remetre’ns a un imaginari lògic i tranquil·litzador....És aquell concepte que ens porta a la serenitat de l’esperança continguda...és a dir, un estadi racional d’esperança, lluny de ser una esperança cega i esbojarrada que t’arrossega i que et fa patir terriblement en cas de desencís....Si es tanca una porta, un mecanisme d’accés i d’escapada de grans estadis, d’espais estàtics i conclosos, s’obre una finestra. La finestra permet deixar entrar l’aire, permet veure l’altra banda sense necessitat de creuar el llindar, sense risc ni grans expectatives....Ja sé que tot plegat és molt rebuscat, i que intentar transmetre significats abstractes que s’allotgen al teu còrtex és ben difícil, però el que el meu cerebel vol expressar és que m’apunto al sentiment d’aquesta frase perquè transmet un concepte esperançador completament serè i racional (si, ja ho sé, sembla estrany trobar certa racionalitat dins de la religió, jejeje).

M’agrada pensar que en tancar la porta, en trencar amb el meu espai, i canviar l’escenari, hi haurà una finestra que s’obrirà....potser la finestra només s’obre temporalment, potser només entra una mica d’aire pur, o potser, el que descobreixes en obrir la finestra no és realment el que vols, però si més no, en aquesta finestra, hi ha opció a canvi, opció a caminar per nous espais, a construir nous escenaris....És a dir, hi ha vida, hi ha sentit, hi ha novetats, més enllà de la nostra realitat, del nostre escenari, dels camins que veiem, o dels senders per els quals la vida ens ha fet espetegar, sense cap opció a tria,....

Cada dia camino per camins, travesso prats, circulo per ciutats i deambulo per pobles.....però he de saber i ser plenament conscient, que quan tot s’acaba, quan aquests acaben, quan la terra plana arriba al final, sempre hi ha nous horitzons.....No hem d’oblidar que la terra és rodona i que podem donar la volta si volem. Tot és qüestió de voluntat, de desitjar, de perseverança, de consciència de tot els racons, de plaer, dolor, i somriures, que et queden per destapar....això si, mentre els incidents imprevisibles de la vida t’ho permetin.....

L’esperança, malgrat enganyar-nos molt sovint, ens serveix per portar-nos fins a la fi de l’existència a través d’un camí agradable
François Rochefoucauld