L'aneguet lleig ha desaparegut!!!

A mesura que ens fem grans, les experiències, les idees i fins i tot els records van evolucionant al nostre costat, van viatjant en el mateix vagó; canviant, remodelant-se de nou, i prenent nous sentits, sense gairebé adonar-nos-en....Per algun motiu ben estrany, o millor diguem que per una transformació cerebral que podríem etiquetar de “maduresa causada irremediablement pel pas del temps i el creixement personal”, aquells records (alguns d'ells dolorosos, traumàtics i punyents) d’abans, perden tota la força, tot el sentit d’existència, i es dilueixen en un record vague, o fins i tot, alguns d’ells, arriben a caure en l’oblit.

En tot això, hi ha records, però també hi trobem experiències, rols, actituds, i sensacions d'accions executades o rebudes que, de cop i volta, amb el pas dels anys s’estrenyen i empetiteixen per acabar desapareixent en un pou negre i profund. I és que, tal i com diu la saviesa popular, el temps acaba per posar les coses al seu lloc i curar-ho tot. Això vol dir que fa perdre el valor de les coses, fa oblidar allò innecessari, augmenta o remet en funció de la remodelació del nostre caràcter, del nostre creixement vital.... En definitiva, i això també forma part del nostre imaginari col·lectiu, el que potser abans era blanc, ara es negre; els grassos s’aprimen; els guapos i les guapes s’enlletgen; els “reis” i dictadors varis esdevenen pobres desgraciats; i els infants que abans s’amagaven de tothom, esdevenen ara persones plenes de força i èxit personal.

És l’eterna història de l’ANEGUET LLEIG, l’ànec que se sent un estrany perque no pot entrar dins de la "normalitat" de la "majoria" del col·lectiu al qual forma part; que és diferent, marginat i turmentat pels altres, per la crueltat dels alienats, dels "normals". En definitiva, un ànec que no és ànec, i que, veritablement, amb el pas del temps es converteix en un cigne i deixa enrere tot allò que el feia infeliç per renéixer com a objecte nou i ben lluent, amb personalitat pròpia i amb destí per estrenar.

Em refereixo a tot això perquè quan, ara, recordes com era’ts abans i t'autoanalitzes en l'ara respecte l'abans, o et retrobes amb vells coneguts, amb vells móns que abans et pertanyien però dels quals ja te n'has lliurat, et ve al cap com et comportaves, com reaccionaves, com et senties vers aquest univers deu anys enrere....i d’aquesta manera, invadit per les sensacions del passat, te n’adones com de diferent n'ets ara, com l’edat, els anys de més i la nova vida t’ha donat, a part d'experiències i més seny, força i seguretat, reafirmació i poder.....

En definitiva, si et compares amb allò antic (millor dir antiquat?!jeje) t’envaeix una sensació dolça i agradable de triomf. Somrius i et sents lliure i feliç de veure en què t'has convertit, i de percebre com aquells elements pertorbadors del passat, ara, vistos amb perspectiva i relativitzats, han arribat a convertir-se en el Res. I això és el que et sorprèn gratament, el que et fa sentir poderosa i especial: el món (metafòricament) en el que ara vius, és molt millor que el d’abans; les cordes, repletes de complexos, rols, i debilitats, ja no et lliguen a res, perque tot allò d'abans, ara t'importa un pitu, et rellisca......somrius perque, sense gairebé adonar-te'n, allò distorssionador ja no forma, ni formarà mai més, part del teu món....t'has curat de la malatia adolescent, de les pors, inseguretats, i varis monstres del passat....ets una altra persona......

Finalment ( i amb ganes de continuar recreant-me i somniar amb aquest estrany plaer que m'ha ofert aquesta consciència del pas del temps) he d'afegir que, quan et retrobes amb el passat, quan el temps ha passat sense gairebé percebre-ho i t'ha canviat positivament, i l’oblit ha fet la seva feina, i la força que t’ha donat l’experiència et fa sentir tant poderosa; te n’adones que has deixat, definitivament, de ser l’aneguet lleig, i t’has convertit en un bell CIGNE, nedant en aigües cristalines, movent les plumes lliurement, i brillant en un món que t'és propi, i completament nou......

Les coses no canvien; els que canviem som nosaltres

Henry David Thoreau