Una granota es troba un escorpí a la vorera del riu Níger. Es sorprenen un a l’altre i resten mirant-se en una tensió silenciosa. L’escorpí trenca el gel i diu: “Bon dia granoteta. M’agradaria creuar el riu, però jo sol no puc, doncs no sé nedar i segurament m’enfonsaria...”. La granota, incòmode i desconfiada, li contesta” Home, la veritat és que no sé si puc fiar-me massa de tu. Com sé que no em picaràs mentre estem creuant el riu?”. “Doncs perquè si et pico ens enfonsarem tots dos, i jo no vull morir”- va respondre l’escorpí. Així va ser que la granota, va pujar l’escorpí a les seves espatlles i va començar a nedar fins a l’altre banda del riu. Quan estaven enmig del riu, l’escorpí va fer “zas!”, i va clavar l’agulló a la pobre granota. En aquell precís moments, tots dos van començar a enfonsar-se; i mentre l’aigua se’ls emportava cap a una mort segura, la granota li va preguntar a l’escorpí: “Perquè ho has fet?”. I l’escorpí, amb llàgrimes als ulls va contestar” perquè aquesta és la meva naturalesa”.
Lluny de teories deterministes que excusen l’agressivitat, la violència i el sadisme de l’home, aquesta faula africana m’ha fet pensar molt. Formava part d’una obra de teatre experimental que reflexionava sobre el temps cíclic, la resurrecció, i l’eternitat. Però a mi, la faula, em va fer pensar en els depredadors i les seves víctimes, en els manipuladors i els estafats, en els monstres i les seves princeses.....i en la lluita constant, internes i externes, entre faccions, i fins i tot, amb un mateix.
I amb tot això, amb granotes i escorpins voltant per somnis com ovelletes delirants, la senyoreta Lux Lisbon s’ha cansat de ser una granota. Lux Lisbon, és llum i vol continuar essent-ho, lluny de la distorsió dels manipuladors, lluny de la ferocitat de l’escorpí, i llum de la foscor de la paranoia i la por....així, que ja ho saps....oi, Trip? Hera no descansa.....
PD:
Aquesta frase m'encanta! quan la llegeixo penso amb Lost i amb en Dave i en Hurley...buuuffff, pànic que fa....
I és que hi ha coses que no sabem si són reals...o més ben dit, hi ha coses que millor no saber si són reals...
Lluny de teories deterministes que excusen l’agressivitat, la violència i el sadisme de l’home, aquesta faula africana m’ha fet pensar molt. Formava part d’una obra de teatre experimental que reflexionava sobre el temps cíclic, la resurrecció, i l’eternitat. Però a mi, la faula, em va fer pensar en els depredadors i les seves víctimes, en els manipuladors i els estafats, en els monstres i les seves princeses.....i en la lluita constant, internes i externes, entre faccions, i fins i tot, amb un mateix.
I amb tot això, amb granotes i escorpins voltant per somnis com ovelletes delirants, la senyoreta Lux Lisbon s’ha cansat de ser una granota. Lux Lisbon, és llum i vol continuar essent-ho, lluny de la distorsió dels manipuladors, lluny de la ferocitat de l’escorpí, i llum de la foscor de la paranoia i la por....així, que ja ho saps....oi, Trip? Hera no descansa.....
PD:
Com saps que la Terra no és l'infern d'un altre planeta? (Aldous Huxley)
Aquesta frase m'encanta! quan la llegeixo penso amb Lost i amb en Dave i en Hurley...buuuffff, pànic que fa....
I és que hi ha coses que no sabem si són reals...o més ben dit, hi ha coses que millor no saber si són reals...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada