L'ALTER

Después de la verdad nada hay tan bello como la ficción

ANTONIO MACHADO

M’han arribat molts comentaris respecte un dels meus posts, pel que sembla, el més polèmic des que a principis de juliol em vaig enamorar d’aquest espai. No m’excusaré, ni donaré cap tipus d’explicacions sobre què volia dir, sobre què havia passat, sobre quina va ser la meva inspiració, la meva raó de ser..... només vull deixar una cosa clara, i es diu ALTER EGO. I això vol dir “l’altre jo”, una altra persona, una altra identitat, una altra personalitat, Lux Lisbon; i com a tal, una altra vida...i (tornem-hi), i com a tal, possibles, només en potència, experiències i vivències....

Ego pot anar passejant pel carrer, veure una pel·lícula, un anunci, llegir un article, o conversar amb un amic...i tot això li pot inspirar (menys en dies assolellats, jejejeje) donar idees i fantasiejar sobre determinats temes....potser no és l’experiència directa de l’Ego, però si, segur, que li dóna el material suficient per a què l’alter ego, Lux Lisbon, visqui intensament en aquest món imaginari, i l’analitzi, l’interpreti i en faci mil filigranes i palles mentals.....

Com en la literatura, moltes de les novel·les que s’han escrit en primera persona no eren reals. William Faulkner, en El Ruido y la Furia, es va desdoblar en quatre personatges diferents, en el que es va denominar un lliure fluir de la consciència, però, lògicament no era cap d’ells: ni un subnormal, ni un estudiant suïcida, ni un brètol (visca el vocabulari de TV3) amb futur com a petit delinqüent.... Potser Montaigne sí que explicava intimitats de veritat, però a part d’aquestes poques excepcions, Goethe no es va suïcidar, malgrat el jove Werther ho fes (i joves europeus de l’època l’imitessin amb una onada de suïcidis!) ni va vendre la seva ànima al diable, encara que Faust sí que es vengués; Jeffrey Eugenides no és hermafrodita, per molt que Cal a Middlesex ho fos i expliqués els seus traumes d’identitat sexual amb tots de detalls; ni Kafka es va convertir en un escarabat de la nit al dia; ni Edgar Allan Poe va matar a tantes persones ni va sofrir a la seva carn el terror, malgrat ho fessin els personatges immersos en l’horror de les seves experiències....I és veritat que, inevitablement, i a causa d’aquesta complexitat literària, hi hagut, de manera general, una tendència a identificar a qui escriu, l’escriptor, amb un passat, una vida, i un present propis, amb el jo narratiu, amb aquell que parla entre pàgines i pàgines, i viu una història pròpia que comença al capítol 1 i acaba en tombar la darrera pàgina.... i aquesta inèrcia ha portat, i encara porta, problemes d’interpretació i profundes confusions, de manera que, també, s’han hagut de donar milers d’explicacions i múltiples justificacions (aquí em teniu!).

Ja fa uns anys, vaig tenir un professor de periodisme en llengua castellana que, malgrat ideològicament mai podríem estar massa d’acord, si que em va ensenyar molt sobre com evitar fer literatura pornogràfica d’un fet periodístic. Ell sempre distingia entre versemblança i realitat, dos conceptes que, encara que en aparença semblessin la mateixa cosa, si els despullaves i els miraves atentament, si hi reflexionaves, te n’adonaves que tan sols era un miratge.....La versemblança era una realitat disfressada, una aproximació a la ficció des d'una base real....de manera que, dins d’aquests termes, podria dir perfectament que aquest blog pretén ser versemblant, però no real (per qui l’escriu), encara que és, perfectament, la realitat de Lux Lisbon, de l’altra meitat, del meu jo en la ficció, de la dona a la qual apel·lo i em transformo entre línies i línies de Times New Roman.....

I amb això, vull deixar ben clar, i ara no com a Lux Lisbon, sinó com a Ego real i personal, que aquest és un espai per deixar-se endur i crear fantasies sobre problemes, idees, sentiments, històries, records, i vivències......vida que és potencialment real i palpable, però potser (dic potser perquè mai es pot dir mai) no és real ni empíricament ni racionalment, no ha passat mai, o ni tan sols ha existit....I és que la línia entre la realitat i la ficció, és taaaant fina.......

EL OTRO, de J.L Borges