Tothom ha tingut alguna vegada a la vida un/una Trip Fontaine. Si més no, tothom n’ha tingut, en té o en tindrà en qualsevol moment....i el més apassionant de tot plegat és que, malgrat la seva tendència a mirar-se el melic, o el melic dels altres ( i que precisament no és el teu), sense res més a oferir-te, és innegablement el teu iman preferit, aquell animal bell i suau que et captiva, se t’arrapa a la cama i et posa els ullets d’en gat en botes, amagant urpes i armes diverses com la insensibilitat, autèntic càncer emocional d'una majoria silenciosa, o el immutabilitat per l'altre....I és que hi ha homes i dones que han nascut per contemplar-se a si mateixos. Mireu sinó al bell Narcís, que enlluernat per la seva bellesa reflectida en l’aigua, va acabar per enfonsar-s’hi i ofegar-se. Quan penso en aquesta història, no en va és l’origen del concepte narcicisista, així com quan penso amb els i les Trip Fontaine, i ho faig més sovint del que hauria, divago sobre aquestes persones que no saben veure més enllà de si mateixos. Lliures, sí, i molt, perquè fan en tot moment tot allò que volen, perquè porten fins al final als seus desitjos, anhels, i ànsies, i perquè no els frena ni els torba el dolors, desgràcies i esforços dels altres.....I sí, també, egoistes, narcisistes, egocèntrics....una colla d’insulsos i ànimes pobres que, sota un discurs de “jo, mi, i meu” volen tot allò que no tenen, i desprecien tot allò que realment posseeixen...
Sí senyor, és la història de la Humanitat: volem l’impossible i rebutgem el possible, perseguim una espurna d’or quan a la mà ens regalima la plata a dojo.....una desgràcia del devenir de l’home i la dona, font de tots i totes les madames bovarys: lluitem per un somni, i quan l’aconseguim, quan tenim allò que desitgem, quan el sentim segur, calentet, i ben a prop sempre que ho volem, tot plegat comença a ser avorrit, es converteix una càrrega feixuga, ofega, apreta, i deixa de tenir la brillantor captivadora de l’inici. I és que potser, segurament, en un espai de comoditat i d’abundància, de canvis, de deshumanització, no estem fets pel dia a dia, per la repetició, per a no aconseguir el que volem, per no vibrar cada dia....i tot està muntat de manera que física i emocionalment, els egos més forts sobrevisquin vampiritzant a una víctima rere l’altre...
No obstant, i com sempre intentant mirar en positiu, sempre en positiu, Lux Lisbon, enamorada de molts Trips, però també de Brads, Johnnys, Pauls, Marlons i d’altres creacions divines, ha acabat per considerar que tots els Trips i els Narcisos d’aquest món finalitzen el seu regnat penedint-se de la seva vanitat i del seu egoïsme, enfonsats en la merda que, mentre jeien obsessionats amb la forma òvala del seu melic, han acumulat al seu voltant. No en va, en Las Virgenes Suicidas, Trip Fontaine, l’autèntic, “el terror de las nenas”, era, 20 anys més tard, un pobre desgraciat, ex politoxicòman, alcohòlic, brut, pudent, i abandonat fins i tot per la seva amant....i és que, atents tots i totes les Trips Fontaines d’aquest món, perquè, com diu la saviesa popular, a tot porc li arriba el seu Sant Martí....
Per tant, penso, comenceu (comencem?) a posar-vos les piles: valoreu el que teniu, deixeu de mirar al vostre melic i sigueu conscients que vosaltres no sou res d’especials, i potser sí, segur que sí, ho és aquell o aquella meravella humana que tens al davant... afluixa la teva ona expansiva, ja que arribarà un dia, i potser cada cop queda menys, en què ningú es giri a mirar-te, en que ja no et somriguin, ni per pena ni per altruisme, i en què els o les amants t’abandonin, els amics es cansin de la teva inèrcia , i que la única cosa que et quedi en aquest món sigui una samarreta blanca, suada i bruta feta un manyoc al terra fred d’un estrany habitacle .....
Lux Lisbon no vol posar-se bíblica, mai, però cal tenir en compte que veritablement, al final recollirem allò que haguem sembrat....en definitiva, potser millor respectar i tenir en consideració als altres (sense perdre, això sí, l’amor, equilibrat i mesurat, cap a un mateix).....ah, i no val estimar al teu melic i que ell et correspongui! Que te he pillao!
;)
Sí senyor, és la història de la Humanitat: volem l’impossible i rebutgem el possible, perseguim una espurna d’or quan a la mà ens regalima la plata a dojo.....una desgràcia del devenir de l’home i la dona, font de tots i totes les madames bovarys: lluitem per un somni, i quan l’aconseguim, quan tenim allò que desitgem, quan el sentim segur, calentet, i ben a prop sempre que ho volem, tot plegat comença a ser avorrit, es converteix una càrrega feixuga, ofega, apreta, i deixa de tenir la brillantor captivadora de l’inici. I és que potser, segurament, en un espai de comoditat i d’abundància, de canvis, de deshumanització, no estem fets pel dia a dia, per la repetició, per a no aconseguir el que volem, per no vibrar cada dia....i tot està muntat de manera que física i emocionalment, els egos més forts sobrevisquin vampiritzant a una víctima rere l’altre...
No obstant, i com sempre intentant mirar en positiu, sempre en positiu, Lux Lisbon, enamorada de molts Trips, però també de Brads, Johnnys, Pauls, Marlons i d’altres creacions divines, ha acabat per considerar que tots els Trips i els Narcisos d’aquest món finalitzen el seu regnat penedint-se de la seva vanitat i del seu egoïsme, enfonsats en la merda que, mentre jeien obsessionats amb la forma òvala del seu melic, han acumulat al seu voltant. No en va, en Las Virgenes Suicidas, Trip Fontaine, l’autèntic, “el terror de las nenas”, era, 20 anys més tard, un pobre desgraciat, ex politoxicòman, alcohòlic, brut, pudent, i abandonat fins i tot per la seva amant....i és que, atents tots i totes les Trips Fontaines d’aquest món, perquè, com diu la saviesa popular, a tot porc li arriba el seu Sant Martí....
Per tant, penso, comenceu (comencem?) a posar-vos les piles: valoreu el que teniu, deixeu de mirar al vostre melic i sigueu conscients que vosaltres no sou res d’especials, i potser sí, segur que sí, ho és aquell o aquella meravella humana que tens al davant... afluixa la teva ona expansiva, ja que arribarà un dia, i potser cada cop queda menys, en què ningú es giri a mirar-te, en que ja no et somriguin, ni per pena ni per altruisme, i en què els o les amants t’abandonin, els amics es cansin de la teva inèrcia , i que la única cosa que et quedi en aquest món sigui una samarreta blanca, suada i bruta feta un manyoc al terra fred d’un estrany habitacle .....
Lux Lisbon no vol posar-se bíblica, mai, però cal tenir en compte que veritablement, al final recollirem allò que haguem sembrat....en definitiva, potser millor respectar i tenir en consideració als altres (sense perdre, això sí, l’amor, equilibrat i mesurat, cap a un mateix).....ah, i no val estimar al teu melic i que ell et correspongui! Que te he pillao!
;)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada