Entre la falta d'inspiració i el síndrome del geni boig

Quina setmana més bonica, no? Potser ve el fred, que ja toca, i potser molts trobem a faltar l’estiu, però està clar que els ànims s’inflen igualment gràcies a aquest cel blau i al sol lluminós que hem tingut i que tindrem els propers dies. I malgrat aquest temps sigui tan vivificador pel meu bon humor (i que aquesta entrada sembli una conversa d'ascensor, jejeje), amb un clima tant extasiant i estimulant per la dopamina i la serotonina, la meva inspiració creativa minva de manera pràcticament proporcional. De fet, quan fa mal temps, quan el cel està tapat per núvols i la pressió es llença sobre meu, la inspiració també sembla perseguir-me...em surten idees, temes, reflexions durant tot el dia, que també acostuma a ser de silenci i autisme, a indrets ben diversos i ben estranys: un lavabo, un super, al bell mig del carrer.....

I parlant de tot això, em fa pensar que el que no em passa en dies de sol, i sí en dies d’intensa boira, em recorda al mateix mecanisme que afectava a músics o a poetes del romanticisme. Els primers, sobretot en l’intensa dècada dels 70, sense les drogues i una mala vida no podien composar, no podien deixar fluir la seva energia cap a la creació. De fet, diuen que les millors cançons de la història no haguessin sigut tant intenses i immortals com ho han estat gràcies a opiacis, àcids, i estats mentals de dubtable equilibri, procedents en la majoria d’una mala experiència vital i de traumes infantils ben diversos. Així, pensem en la Velvet Underground, que fins i tot cantaven a la heroïna, en Chet Baker (que n’era un gran consumidor); en els Rolling, la Jannis Joplin, en Jimmy Hendrix, o el magnífic Jim Morrison, Kurt Cobain, Txaikovsky (i el seu tast d’aigua infectada pel còlera), Beethoven..... entre centenars i centenars d’ànimes perdudes tocats pel do de la música.

I els grans poetes? Els romàntics escrivien meravelles gràcies a l’spleen, al sentiment obscur de tristesa i malenconia, sovint procliu al desemparament i a un estat depressiu que tendia al suïcidi. Així, era ben normal que quan jo era un estudiant de lletres, m’hagués de familiaritzar amb tots els suïcidis que apareixen a l’obra de Goethe, hagués d’al·lucinar amb les idees que sorgien de Baudelaire, gairebé sempre sota els afectes de l’absenta, o Bukowski i la seva delirant poesia, o, en definitiva, el sofriment de qualsevol altre poète maudit de la història: incompresa ànima lliure, d’agitada i estrambòtica vida, que, tal i com mana el tòpic, morirà abans d’hora....

Amb aquesta reflexió, volia intentar explicar perquè en els dies assolellats, de llum càlida i cel blau, aire fresc i pur, la inspiració, la musa que hi ha en mi, desapareix, fuig. I encara que busco i rasco no hi ha manera de trobar-la......Per aquest motiu, és quan em ve al cap la història de la literatura, i la de la música, i també la de la pintura (Van Gogh? Munch?) històries que mostren a genis deprimits, traumatitzats, drogats; sí, i que potser composaven en dies grisos i plujosos per tal d’exercitar tant l’spleen com un simple estat de melangia; també abusaven de l’opi, de l’absenta, de LSD, i així es traslladaven a realitats paral·leles, contagiats d’una inspiració que els brollia per la boca.... quina sort, i quina enveja estar tocat pel do, per la inspiració, i anar de la mà de la musa cap a la perfecta creació...

La única cosa que no envejo, s’ha de dir, de tots aquests genis, és que en aquest estat creatiu hi ha també un Àurea autodestructiva de gran pes. Ningú d’ells, ni la Joplin, ni en Vicious, ni en Keruac i la seva cirrosis, ni l’Edgar Allan Poe (no se sap si va ser un suïcidi o un excés d’alcohol), ni el sifilític Rimbaud, van viure masses anys.....i no diguem els suïcidis de Virgina Woolf, Ernest Hemingway, Keats, Herman Hesse, Primo Levi, o el meu estimat Faulkner....ells engreixen una llarga llista d’un gremi amb tendència a la hipersensibilitat, a una creativitat destructiva, i a una fragilitat causada per la manca de mecanismes per superar el dolor...I és que no és fàcil estar dotat d’un món interior tant sensible, tant intens, tant frondós, i a la vegada tant fràgil, i tan infeliçment terrible......

No obstant, i per la part que em toca, em nego a acceptar aquesta idea associada de “geni i bogeria” o geni i eterna infelicitat. No pot ser que s’hagi de patir per tenir inspiració, que calgui enfonsar-se per erigir-se com a artífex de la creació artística....vull estar inspirada i poder escriure, pensar i fer grans coses asseguda en un prat verd, amb un sol espatarrant i amb un cel lluminós....no vull haver de tenir un món interior turmentat ni acomplexat pels patiments, ni envoltat de fades verdes o dames blanques...així que des d’aquí, i encara que em doni la sensació que vaig contra natura, reivindico l’ideal de la creació positiva i del geni feliç! Sí, sí, més propera als barrufets que als trolls, més procliu a la Mary Poppins que a l’Alicia de Lewis Carrol ......I és si no així, si això no pot ser, estic, per una banda avocada al fracàs creatiu, o per altra banda, avocada al suïcidi....i cap de les dues coses em fan gens ni mica de gràcia.....

Hacer versos malos depara más felicidad que leer los versos más bellos
Herman Hesse