Amb complex d’au Fènix

Fa dies que no escric. Buuufff. I podria dir: Silenci....sssshhhht....tot és per culpa del silenci. Molt de silenci...calma....pau. Però no. No és que m’hagi deixat engolir agradablement per un període de reflexió, recolliment, i energia zen. No. Més aviat el contrari. La veritat és que la voràgine, l’ huracà dels canvis; un remoli d’accions, reaccions, friccions, reactivacions i diferents “cions” han caigut sobre meu, m’han atrapat en la seva brusca corrent, i ara encara no he pogut sortir a la superfície, surar suaument, nedar plàcidament, i gaudir de la inconsistència i fragilitat del silenci....

Però tot arribarà, està clar......perquè a més, n’estic convençuda, positivament convençuda, que després de la tempesta arriba la calma (com també que abans del temporal hi ha calma absoluta.....eternament, devenir de món cíclic...). I com a tal, finalment, el més probable és que acomiadi el 2008 encara immersa en la tempesta, palpitant així la naturalesa que ha predominat aquest any 2008, 12 mesos que han estat convulsos i espasmòdics , replets de canvis, de transformacions i d’experiències marcadores.... quin any!

I amb tot això, recordo encara quan em vaig acomiadar del 2007 ( un any esplèndid, per cert, dels millors). Només havia caminat dues setmanes pel 2008 i em vaig fer meva la frase d’una amiga molt sàvia: “els anys parells no són bons, no brillen de la mateixa manera que els senars”. I de fet, en aquell moment ho vaig sentir com a real, i en part, encara ara ho percebo; m’ho crec. I ho sé, és totalment irracional, sense base científica i més propi de filosofies esotèriques....però és que, repassant la meva vida, els meus anys de consciència en aquest món, puc afirmar que els anys parells han estat, en la seva majoria, regits per abrupteses descol·locants, per transformacions, i per bruscos canvis substancials; mentre que els senars, han estat, malgrat excepcions (“tot el que puja, ha de baixar tard o d’hora”) mesos d’explosions, de victòries, de vibració absoluta i clímax constant.

I està claríssim que, com en tot, hi ha excepcions, i aquest postulat només té una constància pròpia dels cicles: o sigui, que va i ve. Doncs està clar que les crisis, al igual que els períodes de lucidesa i de joia absoluta, són cíclics, i van apareixent i desapareixent a mesura que evolucionem...no és matemàtic, ni lògic, ni res similar.....encara que hi recorda.

No obstant, una vegada més, em deixaré endur, rendida, per la dolça bogeria de l’esperança i les expectatives; actuaré com em mana la meva naturalesa vital i confiada....i per aquest motiu, obriré els meus braços a un 2009 (senar, senar, senar!!!) tot ell llest per estrenar. I és que és un any senar!!!!! (ole!ole!), territori verge i desconegut per a mi, per a tu, per a ell...ple de sorpreses, per a mi, per a tu, per a ell. I en canvi, pel contrari, m’acomiadaré d’un final del 2008 que, malgrat hagi aportat canvis naturals i hagi ajudat a regenerar el teixit vital, tal i com pertoca a tot pas del temps, també estarà prou gastat, prou suat i llefiscós, com per acomiadar-se d’ell definitivament i deixar-lo al vast apartat dels records.

En definitiva, en aquest tombar d’any, vull deixar-me endur per l’esperit de les festes paganes, de l’ànima ancestral del solstici. Purificació i regeneració. Saltar el foc, cremar allò vell per començar de nou, morir per tornar a néixer.....amb cada any que passa, amb el pas inevitable del temps, amb el canvi de cicle, no vull portar la mateixa roba...vull desputllar-me de tot per renéixer de les pròpies cendres, i començar camins nous, olorar nous aromes, i viure noves vides.....

La nit és la meitat de la vida....i la millor meitat!
GOETHE