Walk on the wild side

“Ja no et vull a la meva vida!” li deia la lleona a la llarga i estirada girafa. I és que la lleoneta havia deixat de confiar en l'animal després d’anys de companyia, confidències, contactes....No es fiava d’aquest animal llarg, majestuós i de vistós pelatge i penetrants ulls. La girafa li havia estat enviant senyals de confiança, amistat, de sentiments purs, nobles.....però des de feia un temps, quan la lleona es girava, podia veure de reüll com la girafa es mirava a les gaseles i els hi picava l’ullet, animada per la seva naturalesa voluble, per la seva capacitat d’emmotllar-se a l’entorn, d’arribar als arbres més alts, i d’oblidar a qui tenia per sota de la seva visió...tot plegat, l’havia convertit en un animal de qui podries desconfiar....

En canvi, la lleoneta, feliç i panxacontenta en la seva sabana salvatge, pur nervi, pur sentiment, pura passió, tenia la capacitat immensa de confiar, d’obrir-se, d’extasiar-se amb altres animals, de compartir-ho tot....però a mesura que creixia, la selva li estava ensenyant la seva cara més hostil. Una cara, dura, fosca, bruta, i punxant que la temptava a convertir-se amb una ànima esquerpa, desconfiada, sense empatia....amb pors!....no semblava difícil que la temptació vers la malfiança, la ment plena de recels, i tot un seguit de sentiments aliens a la seva naturalesa, fos, per uns instants, ben atraient....

Però, anava contranatura, no? I així va ser. La seva naturalesa, la seva inèrcia interior, va tirar d’ella fins a tornar a ser qui era: una lleoneta dolça i tendra, amb capacitat per a sentir, per a vibrar, per a revolcar-se entre els matolls, gaudint de l’aire en moviment, olorant la terra, alimentant-se del sol....era una lleoneta feliç, essent com era, alegre, vitalista...doncs, perquè no havia de fer cas a tot allò que el seu tic-tac intern li dictava???



La girafa l’enganyava, si senyor. Li feia el llitet per després treure-li la manta mentre dormia....li donava flors oloroses, la conquistava amb les seves paraules....però, de veritat importava? Doncs la veritat és que no massa....no importava....així que la lleona, que ho intuïa tot, que sabia la veritat de l’engany, va acabar, sense esforç ni dubtes, per ignorar tanta falsetat....li relliscava la insulsa força distorsionant....estava tranquil·la, calmada, i no tenia por de deixar-se fer, de gaudir de tot...perquè allò conegut, la girafa espatllada, ja no li importava, no tenia valor en si....I així era la lleona, ja no podien amb ella, perque podia viure perfectament amb tot aquest coneixement....

“Moraleja” (si és que té lògica alguna): girafes d’aquest món no somrigueu creient que heu vençut, que ho heu aconseguit de veritat, doncs mai podreu amb els felins de la selva, amb la seva força, paciència, intel·ligència, i passió....per molt que tot sembla que s’enfonsa, per molt d'enganys i desenganys, sempre hi haurà una cosa que ens farà sobreviure: la superioritat moral, la sensació extrema de sentir-nos orgullosos de com som, com vivim, i com el nostre poder pot fer vibrar als uns i als altres, i a nosaltres mateixos, feliços de saborejar aquesta vida, sentint sensacions més fortes i intenses que les que mai tothom podrà experimentar...el "lado oscuro" no podrà amb nosaltres....miaaaauuuuu!

Aquells que caminem per la selva, que traiem la força de la terra, que cultivem el nostre interior, intensament, no ens deixarem vèncer per conillets d’indies, per girafes de cartró pedra, ni per serps verinoses.....

la selva és nostra!!!