Pensant, recordant, i removent els secrets de l'ànima.....

Quina nostàlgia se sent quan et pares, mires enrere, i veus com el temps ha passat. De cop, te n’adones, comptes anys, i arribes a recordar fins i tot quan només era’ts un infant. Tot semblava més gran, les sales eren espais immensos, les piques eren altes i t’havies de posar de puntetes; els grans et semblaven tant grans que ara sembla que ni tant sols hagin canviat....i els jocs eren innocents, i tot semblava tant i tant fàcil......

Però, de fet, més que nostàlgia és malenconia, doncs amb la nostàlgia desitges de manera irrefrenable tornar a enrere, i aquest no és el meu cas. Si sentís nostàlgia i per tant volgués tornar al passat, em perdria tots els records, totes les experiències que he viscut des d’aleshores i que han sigut intenses i molt més profundament enriquidores que no els primers anys de la vida, en que la senzillesa de les coses no et fa prendre consciència del teu ésser....alhora, estaria trista, i en recordar, en evocar aquesta claredat passada no he pogut evitar caure en un somriure....

Així és que sento malenconia. Sí. En part de tot, i probablement de res, ja que si una cosa aporta els moments melancòlics és descobrir com d’intensa ha estat l’experiència de viure. I encara em queda molt per a què, dècades més tard, quan d’aquí un temps em torni a aturar en una època de la meva vida (potser fins i tot aquesta, la d’ara) torni a sentir melancolia....com immersa en un bucle, en un cicle de records, de consciència de passat, present, futur....

I és que suposo que l’experiència de viure és única, intransferible, especial....o millor dit, gràcies a la consciència de l’experiència, de la vivència, del sabor, olor, color d’aquest món pluri, multi, i divers que ens forma, conforma, envolta i ens acarona ens fa entendre com funciona el nostre món, com ens desenvolupem i com d’estrany ( no deixa de ser estrany i aclaparador) és com ens construïm a nosaltres mateixos, i ens forgem mica en mica, omplint-nos d’un món interior, amb pensaments, sentiments i emocions, i sobretot, amb una consciència plena, profunda, il·limitada, canviant, ondulant ....sempre m’ha fascinat la ment humana, la seva profunditat, complexitat....De petita, quan pensava què seria morir-me, la meva gran preocupació era “i on aniran els meus records, els meus pensaments? Tot això desapareixerà? És injust, amb lo forts, potents i plens de vida que són”....I encara ara de vegades, em passa pel cap aquesta mateixa idea. Perquè, de fet, és una cosa que encara ara em té completament intrigada, inquieta, i captivada: com em torba pensar amb l’existència d’allò intangible que alguns anomenen ànima, esperit; d’altres principi vital, hàlit, interior, vísceres pensants...en definitiva, allò invisible que ens distingeix uns dels altres, que alberga els pensaments més profunds, les idees més inconfessables, les formulacions més complexes, els sentiments més intensos.......la veueta interior, la palpitació que ens fa continuar endavant, recordar, riure, plorar....tot allò que no es pot acabar de descriure, ni d’entendre, però que tothom té por de perdre algun dia.....

Perquè, vosaltres no us hi heu parat a pensar mai?

M’agradaria viure envoltada d’amor tota la vida,
Però la seva força em partiria l’ànima per la meitat....
M’agradaria sentir la passió irrefrenable cada nit ....
Però embogiria en la foscor fins que seria incapaç de sortir d’ella....
M’agradaria que la meva ànima visqués intensament....
I per sort (o desgràcia) ja ho fa, oi petitona meva?

& Chan chan, Buenavista Social Club-music