Defensa de l'ego

Trobar-se punts negatius és la cosa més fàcil del món....destruir sempre es més fàcil que construir....fer un gol sempre és més difícil que defensar-lo.

Avui un amic molt savi (caram, ara me n’adono que estic repleta d’amics savis, cultes i intel·ligents, quin bé de Déu) m’ha fet pensar profundament, internament, intensament, arribant a un punt tant endins, que ha canviat el meu rostre.....ell m’ha fet trobar-me altra vegada, i m’ha ensenyat, per sobre de tot, com la “gràcia” de les persones és que aquestes siguin tal com són, ja que la seva personalitat és allò que els diferencia dels altres, els identifica, i els reafirma. Ja sé que sembla un tòpic, una obvietat, però no ho és, ja que en un món en què els models “modelen”, la societat insereix i classifica, i en què les comparacions estan a l’ordre del dia, és molt difícil que realment siguem com som amb tota la nostra esplendor, i ens estimem com cal.

Molt sovint tendim a pensar que tenim un problema (ara ja semblo d’alcoholics anònims, jeje) i resulta que no és així, en absolut. Amb això em refereixo que el què conforme l’encant d’una persona és la seva personalitat autèntica, extraordinària; tal i com és, originària, fresca, pura, i espontània. I prou. Doncs si creiem que tenim un problema, que les nostres característiques personals tendeixen a fer “accidents” incontrolables i irrefrenables, de conseqüències suposadament negatives, i aleshores volem deixar de ser, absurdament, com realment som i perdem el nostre el nostre encant i tot el nostre poder.... buuufff...aleshores fas un pas enrere...

Hem de fugir ràpidament del penediment, de pensar “i si hagués fet això, i si no fos així, i si tal, i si qual...”...i reivindicar la joia de la nostra personalitat sense complexes..... I amb tot això no vull recaure en l’extrem nietzschià de la superioritat, però si que vull reivindicar l’orgull de ser com un és..... ja que això és fantàstic.

La veritat és que ser com un és, només pel fet de mostrar l’autenticitat i extraordinarietat de la nostra persona, és una sensació que m’encanta; perquè adoro ser portadora de la meva “màgia” , d’estar envoltada d’ànimes que m’acompanyen i em fan sentir única, i vull això tota la vida...perquè sóc un ésser únic i irrepetible, especial, i transcendental!!!!!! Ole, ole, mis ovariets!



Per altra banda, això m’ha portat a pensar amb d’altres tangents, altres històries....però això ja serà tema per un altre dia...per aquell dia en què realment hagi après a conduir de manera positiva la meva hipersensibilitat, que controli el meu poder...perquè, com tothom, tinc els meus propis dons, realment, però encara no he aprés a gestionar-los...tot és qüestió de temps, paciència, i sobretot, de donar noves connexions al nou xip que des de fa ben poc tinc implantat al cervell.... i que encara no controlo del tot ;)

HEY! music