Tot abraçant les tempestes

Mentre les tempestes deixen la terra humida i els arbres despentinats, els llamps s'enfilen cel enllà creant un petit mosaic amb un regust a canvi. Potser les coses no són com voldrien que fossin i sovint lluitem per canviar la realitat més enllà de les nostres possibilitats. I potser també, al llarg de la quotidianitat, adoptem estats de consciència latents que s'esquerden amb cada petita dosi de conflicte. I tant és així, que els núvols retronen amb intensitat al ritme dels nostres batecs. Però és en aquests instants quan hom pot veure com les tempestes són al cap i a la fi, els heralds del futur. Quan el cel tremola nosaltres ens arraulim i és llavors que ens n'adonem que quelcom ha de canviar. I sovint dels canvis és on s'arrelen amb més intensitat la seguretat, l'emoció i la confiança amb la vida. I són peces indispensables per encaixar el trencaclosques de la vida. Un trencaclosques on tots aportem una petita peça que la resta també utilitzarà. I al final, les tempestes són un assaig de confiança i sinceritat que podem compartir amb aquells amb qui confiem. Perquè si el cel no clama i els trons no espeteguen, qui ho farà en una món on la hipocresia és la moneda de canvi en voga?