Durant segles i segles, la intimitat ha estat objecte de la literatura, l’art, la filosofia, o la psicologia. Des de Montaigne, que explicava en ple segle XVIII coses tan íntimes com la masturbació o altres pensaments escatològics sense cap tipus d’ordre; o a Toulouse –Lautrec despullant psicològicament a prostitutes i borratxes en les seves pintures; fins a un inacabable número de pel·lícules sobre els pitjors draps bruts, sobre la vida dels voyeurs, o fins als directors que conceben el film en si com un acte sublim de voyeurisme de l’espectador....
No obstant, i en els propers segles, molt probablement la intimitat continuarà essent un centre neuràlgic del pensament i preocupació de la nostre societat. O diria que fins i tot, l’imaginari d’aquest concepte pot arribar a expandir-se amb més força que mai s’hauria concebut abans en la Història. En l’era de les tecnologies de la comunicació i dels realitys shows, de les revistes del cor i la telescombraria, d’Internet, i dels Facebooks, els youtubes, i d’altres móns paral·lels, és molt fàcil traspassar barreres invisibles, generar confusions, i que les persones arribin a rendir-se a la paranoia i a la por a una usurpació de la intimitat. I el pitjor de tot, és quan a un l’acusen d’usurpador injustament, pel simple fet de participar de manera natural en aquests espais de trobada. Perquè, com els falsos culpables o els presumptes innocents, encara que, amb la consciència ben neta i l’esperit ben pur, es provi de fugir, sempre hi haurà una lletra escarlata cosideta al pit.
Potser, en definitiva, la solució final a les intromissions de la nostra privacitat és tornar a l’estat originari d’espais íntims i amagats, el millor lloc on evitar les confusions, gaudir de la tranquil·litat i de l’anonimat. Jo em pregunto com seria tornar enrere, com millorarien les relacions humanes preservant la nostra intimitat, com s’evitarien confusions, malentesos, i demés . No existirien els acosadors/es? Viuríem més tranquils? O per contra, els voyeurs veurien créixer les seves ànsies i les Alex Forrester d’aquest món augmentarien?
Segurament ni una cosa ni l’altre, o ambdues alhora. Segurament, la intimitat, privacitat i anonimat podria tornar a regnar en tots nosaltres si fugim d’aquests mitjans de difusió, si evitem inscriure’ns en qualsevol espai públic, blog, votació.... si evitem empadronar-nos, si deixem de cotitzar a la seguretat social, a sanitat...en definitiva, si fugim al bell mig del bosc, a viure dels nostres recursos, i amb els medis naturals....això si que seria una manera autèntica de resguardar-te dels altres, de tenir la teva imatge impoluta.
No obstant, i malgrat poder fugir com a resposta a la fòbia del control social, sempre hi haurà una cosa latent en la societat que ens perseguirà, un quelcom present en el fer i desfer humà. I és que l’home, sempre, sempre, ha tingut la necessitat d’explicar i escoltar històries, sempre ha tingut una set de saber insaciable i inacabable....presocràtics, rapsodes, poetes, filòsofs, científics, espies.....divulgadors i investigadors en furgat fins al fons en la necessitat d’un coneixement ben profund; han remenat sense límit en les intimitats, vergonyes, i secrets d’homes i dones de tots els temps.
Escoltem doncs, a qui parla dels perills del coneixement, com Mary Wollstonecraft i el seu Frankenstein, o als que veuen en el control del coneixement i la intromissió de la privacitat, com Ray Bradbury i Aldous Huxley, com al futur probable al qual estem abocats.
Mai ho sabrem, suposo, fins que no ens hi trobem....qui sap del cert si tots aquests pensaments i idees, totes les teories sobre les usurpacions i catpastrofes entorn la intimitat, la privacitat i en definitiva, la mà negre que ens controla i ens estudia, acabaran realment per materialitzar-se..... ups! Quina por!
No obstant, i en els propers segles, molt probablement la intimitat continuarà essent un centre neuràlgic del pensament i preocupació de la nostre societat. O diria que fins i tot, l’imaginari d’aquest concepte pot arribar a expandir-se amb més força que mai s’hauria concebut abans en la Història. En l’era de les tecnologies de la comunicació i dels realitys shows, de les revistes del cor i la telescombraria, d’Internet, i dels Facebooks, els youtubes, i d’altres móns paral·lels, és molt fàcil traspassar barreres invisibles, generar confusions, i que les persones arribin a rendir-se a la paranoia i a la por a una usurpació de la intimitat. I el pitjor de tot, és quan a un l’acusen d’usurpador injustament, pel simple fet de participar de manera natural en aquests espais de trobada. Perquè, com els falsos culpables o els presumptes innocents, encara que, amb la consciència ben neta i l’esperit ben pur, es provi de fugir, sempre hi haurà una lletra escarlata cosideta al pit.
Potser, en definitiva, la solució final a les intromissions de la nostra privacitat és tornar a l’estat originari d’espais íntims i amagats, el millor lloc on evitar les confusions, gaudir de la tranquil·litat i de l’anonimat. Jo em pregunto com seria tornar enrere, com millorarien les relacions humanes preservant la nostra intimitat, com s’evitarien confusions, malentesos, i demés . No existirien els acosadors/es? Viuríem més tranquils? O per contra, els voyeurs veurien créixer les seves ànsies i les Alex Forrester d’aquest món augmentarien?
Segurament ni una cosa ni l’altre, o ambdues alhora. Segurament, la intimitat, privacitat i anonimat podria tornar a regnar en tots nosaltres si fugim d’aquests mitjans de difusió, si evitem inscriure’ns en qualsevol espai públic, blog, votació.... si evitem empadronar-nos, si deixem de cotitzar a la seguretat social, a sanitat...en definitiva, si fugim al bell mig del bosc, a viure dels nostres recursos, i amb els medis naturals....això si que seria una manera autèntica de resguardar-te dels altres, de tenir la teva imatge impoluta.
No obstant, i malgrat poder fugir com a resposta a la fòbia del control social, sempre hi haurà una cosa latent en la societat que ens perseguirà, un quelcom present en el fer i desfer humà. I és que l’home, sempre, sempre, ha tingut la necessitat d’explicar i escoltar històries, sempre ha tingut una set de saber insaciable i inacabable....presocràtics, rapsodes, poetes, filòsofs, científics, espies.....divulgadors i investigadors en furgat fins al fons en la necessitat d’un coneixement ben profund; han remenat sense límit en les intimitats, vergonyes, i secrets d’homes i dones de tots els temps.
Escoltem doncs, a qui parla dels perills del coneixement, com Mary Wollstonecraft i el seu Frankenstein, o als que veuen en el control del coneixement i la intromissió de la privacitat, com Ray Bradbury i Aldous Huxley, com al futur probable al qual estem abocats.
Mai ho sabrem, suposo, fins que no ens hi trobem....qui sap del cert si tots aquests pensaments i idees, totes les teories sobre les usurpacions i catpastrofes entorn la intimitat, la privacitat i en definitiva, la mà negre que ens controla i ens estudia, acabaran realment per materialitzar-se..... ups! Quina por!
La persona que pierde su intimidad lo pierde todo
Milan Kundera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada