Ulls plens de destí

El camí misteriós va cap a l’interior. És en nosaltres, i no en cap altre part, on es trova l’eternitat dels móns, el passat i el futur

NOVALIS

L’altre dia, estirada en un dels sofàs de consulta d’en Woody Allen (si, si, un psicoanalista raquític, en una habitació a la penombra, amb llibreta, ulleres enormes, caigudes, i boli amb la punta mossegada) vaig començar a somniar desperta i amb veu alta. Explicava que volia volar i volar, eternament, i mantenir-me a la deriva en un estat contagiós d’alegria, somrient a tothom, còmplice també de la seva joia i bon humor. Els pulmons se m’omplien de ganes de cridar, de xisclar, per una gran necessitat de canalitzar la meva gran emoció i no explotar en mil bocins. L’estomac, oprimit per un nerviosisme excitant, estava ple de papallones, formigues i d’altres espècimens als quals se’ls atribueix simptomàtiques de l’amor i sentiments a flor de pell. Flotava en un estat d’absoluta pau i comunió amb el món. Amb sentia com Novalis, envoltat d’un tot aclaparador, en un prat envoltada de flors, gespa fresca i esponjosa, i de gran aroma.....un tot ideal del qual no volia fugir mai més, on tot era possible i on, mirant el cel blau, podia veure i olorar un munt d’experiències vibrants que cíclicament recorreria el meu cos i eriçaria tots els pèls del meu cos...allí no era possible la frustració, ni el dolor, ni la por.....

I tot just semblava que arribava a un clímax sense fi, que ja contreia tots els músculs del cos i frisava d’emoció......vaig despertar....No hi havia sofà de pell, ni en Woody Allen conduint-me cap al cel, ni estava en la penombra..... i és que no vivia en cap lloc de cinema, ni de poesia ni d’art....estava on sempre havia estat....a la meva realitat, en mi mateixa, amb els meus ulls plens de destí, somniant....

Havia confós els meus desitjos amb una realitat palpitant....i és que realment volia a en Woody Allen, perquè amb la seva manera de relativitzar-ho tot i de sobreviure còmodament a les galledes d’aigua freda d’aquest món, em contagiés i em fes enriure’m-en de tota la realitat!!!!! Ja ho deia ell, ja, “La meva manera de bromejar és dir la veritat. És la broma més divertida”.....catxis els bromistes!