Avui no és de dia de positivitzar lo negatiu. O millor dit, es dia de refregar-se o remullar-se en la melanconia, com li agrada (i realment li agrada!, vaya tela...) fer a un bon amic meu. I és que és pràcticament impossible respirar aquella alegria de papallonetes estomacals, que durant mesos t’ha acompanyat a tot arreu, quan les branques de la tardor ja comencen a fregar-te amb les puntes dels dits, i mica en mica, veus com van guanyant terreny.
Acabat l’estiu, tot té un regust amarg a vida ja coneguda, a rols repetitius, i cada cop més esgotadors, que tallen d’arrel qualsevol ànim pel canvi i la novetat. I malgrat davant teu, alguns projectes futurs et posen al bord d’un abisme que et remou les entranyes, i et transporta a una agradable sensació que es balanceja entre el pànic i l’excitació, hi ha coses que, per desgracia, no canvien mai. I de veritat, no vull enfonsar l’esperit originari del “visc@ en positiu” (seria "el acabóse", que deia la Mafalda); tot i que després dels esforços per veure i mostrar el millor de la bella vitta (que idealment ens ha d’envoltar i inundar de llum, i fer assaborir al màxim l’existència) un té dret a mirar de refiló la ronya que s’amaga darrera....no?!!!
En fi, que la tardor no porta canvis (o si més no, de poc profit), sinó que molt sovint et fa tornar enrere i iniciar de nou el tortuós camí; repeteix esquemes fins a la sacietat, i sol acabar per enfonsar-te en la més vulgar de les misèries (i la tardor no té res d’spleen romàntic, no, sinó més aviat d'angoixa postmoderna...).
Acabat l’estiu, tot té un regust amarg a vida ja coneguda, a rols repetitius, i cada cop més esgotadors, que tallen d’arrel qualsevol ànim pel canvi i la novetat. I malgrat davant teu, alguns projectes futurs et posen al bord d’un abisme que et remou les entranyes, i et transporta a una agradable sensació que es balanceja entre el pànic i l’excitació, hi ha coses que, per desgracia, no canvien mai. I de veritat, no vull enfonsar l’esperit originari del “visc@ en positiu” (seria "el acabóse", que deia la Mafalda); tot i que després dels esforços per veure i mostrar el millor de la bella vitta (que idealment ens ha d’envoltar i inundar de llum, i fer assaborir al màxim l’existència) un té dret a mirar de refiló la ronya que s’amaga darrera....no?!!!
En fi, que la tardor no porta canvis (o si més no, de poc profit), sinó que molt sovint et fa tornar enrere i iniciar de nou el tortuós camí; repeteix esquemes fins a la sacietat, i sol acabar per enfonsar-te en la més vulgar de les misèries (i la tardor no té res d’spleen romàntic, no, sinó més aviat d'angoixa postmoderna...).
No obstant, després de tot plegat, i només per qüestions de supervivència emocional, quan la melanconia pesa tant sempre em ronda pel cap algunes idees positives. És una sensació encoratjadora el fantasejar que a partir d'ara ( aquest any si!) a la meva existència li passaran milers de coses emocionants; que noves experiències em faran vibrar i sentir allò mai experimentat; que la meva vida serà un constant riure i xisclar de plaer, i que sentiré, constantment, com el meu estomac es remou en un vertigen excitant..... I continuo sommiant, encara més: en aquesta nova etapa, la seguretat i el coratge m’acompanyaran dia a dia per fer fora tot els dimonis (que ells, també, després de les seves vacances, tornen de nou per turmentar-nos!), dimonis disposats a recordar-me totes les meves debilitats, defectes, i en definitiva, totes aquelles coses que hi ha en mi i que fan que retrocedeixi en el créixer vital.
Mmmmmmm....No tinc res més a dir...i més ara que acaben de trucar-me, o millor dit, m’han fet una “perdida” (coses modernes de la vida, buides de significat, que l'única raó de ser és economitzar....putes rates!), que encara m’han tocat més els .......ehem, i m'han retornat a una espècie de rutina sense sentit....millor deixem-ho aquí, que qualsevol cosa que avui digués seria massa "destroyer"!
Bon vent i barca nova!
Compte amb la tristesa....és un vici
Gustave Flaubert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada