El poder (i plaer) de la sensibilitat

Sempre m’he preguntat perquè hi ha gent que és completament segura de si mateixa, que el seu patiment és mínim, que no hi ha res extern que la distorsioni, i sempre se sent que rellueix per sobre de tot. I la veritat és que brilla, i la gent percep la seva brillantor. Sempre m’ho he preguntat, però alhora, sempre ho he admirat. Qui tingués aquesta hiperseguretat, qui fos emocionalment invencible, encisadorament captivadora!!!....quina enveja aquelles virtuts que veus en els altres i que tu també vols per tu, per ser una líder, per viure despreocupadament un món ple de facilitats, ple d’èxits, replet de persones que t’acompanyen, que volen estar amb tu...i tu satisfet de com ets.....Això si que és viure en positiu, això si que és xisclar a tothom amb la teva actitud que, al teu costat, tot és meravellós, únic i captivador.

No obstant, això també és una “arma de doble filo” (i ara vull fer una crida i defensa a les humils ànimes sensibles que sobreviuen amb el seus propis poders). Com tot, ser un líder té la seva part negativa, i en aquest cas, és, col·loquialment, una putada incrustada a l’exit. Aquestes persones triomfadores, en la seva cuirassa superlativa, es perden una de les millors coses que ofereix la vida: no són capaços de sentir la meitat de sensacions que si es deixessin enfonsar amb el vulgo, obrissin la seva ànima, i es deixessin endur per la catarsi d’emocions, sensacions, i debilitats del vassall.

La veritat és que Lux Lisbon, com a bon personatge novel·lesc, tendeix més a l’ànima torturada per viure en estat constant d’hipersensibilitat, que a la triomfadora despreocupada i feliç . Potser per aquest motiu, vol defensar el seu estatus i els motius pels quals el sentir, les emocions pures i dures, són un pilar de la seva existència. Però, per molt que sigui un model de sensibilitat que neix en Madame Bovary, s’alimenta amb Emma Woodhouse, i pica de la Kate Austen, no vol ser un llast, sinó una manera d’aprendre a dominar i a controlar el poder d’aquesta sensibilitat.

I és que la persona hipersensible que vull defensar, és un concepte buit de negativitats i spleens, ni altres derivats de la malenconia....De veritat. De fet, tenia una professora que, molt oportunament, em va ensenyar a valorar positivament una característica destinada, o almenys tòpicament, a provocar dolors irreversibles a qui la patia. Però ella li atorgava poders. Sempre em deia : “Lux, tens un gran do, la teva hipersensibilitat és un do, però l’has de saber fer servir, i quan així sigui, aquesta serà la teva arma, d’aquí sorgirà el teu poder”.... sabeu? com a les pel·lícules de bruixes i altres fantasies de màgia.... Doncs igual. De fet, després va afegir un exemple molt cinèfil. Afegia: “saps la peli del Sexto Sentido? El nen, que la seva sensibilitat li fa percebre coses horripilants, i després de bloquejar-se per la por, aprèn finalment que pot utilitzar les seves percepcions per ajudar als fantasmes i sentir-se realitzat i acostar-se a la llum?” doncs això, em deia...aquesta ha de ser la meva arma....

I és que ser sensible, empàtic, i tenir emocions intenses no ens ha de fer por.....està clar que si vius al límit, sense por als sentiments, sense bloquejos ni frens a les rodes de la vida i a les emocions, pot ser que quan caiguis et facis més mal. I fins i tot, pot ser que arribis a fer-te tant mal que estiguis en perill de mort..... No obstant, aquest és el risc que comporta aquesta virtut. Perquè també, per contra, viuràs les experiències amb tal intensitat, amb tal vivacitat i energia, que tindràs l’oportunitat de sentir coses que d’altres persones mai arribaran a sentir...i això, serà el què enriquirà la teva vida, la teva ment,et farà valorar els moments feliços, i et farà, en definitiva, vibrar....

Conec a persones que no senten, persones buides, persones “planes”, sense cap tipus d’accent ni sabor....i ara, sense voler sentir-me superior (ja sabeu que admiro la força i despreocupació d’aquests líders, que triomfaran i viuran sense masses preocupacions, i pujaran la muntanya amb més facilitat), qui no arribi a sentir, ni desenvolupar la seva sensibilitat, potser viurà més tranquil, però també em fa una mica de llàstima....
I és que no puc evitar de sentir-me afortunada de poder desenvolupar la meva ànima d’una manera única i irrepetible, i de viure les coses vibrant, i de sentir papallones a l’estomac constantment i davant milers d’estímuls.....emocions irrepetibles, plaers inconfessables...és com estar en un ball de conte de fades, en un somni d’aquests extasiants, i que mai s’acabi.....la sensibilitat, és tot un plaer!

"La manera más profunda de sentir una cosa es sufrir por ella"
Gustave Flaubert