Endinsant-se als boscos

És difícil frenar la voràgine malgrat portes esperant amb ànsia que allò passi. Esperes, impacientment, amb excitació, amb ardor que arribi per fi tot allò que has desitjat. Arriba i ets incapaç de retenir el sabor, de parar el temps per assaborir eternament del aquell delit.

Se suposa doncs que s’ha d’apreciar l’espera, que el camí cap a l’objectiu ha de ser també part d’aquesta finalitat? Doncs si, perquè no podem desestimar l’espera quan conforma la major part del temps. No hem d’esperar, doncs, simplement viure, assaborir el temps, sigui d’espera, sigui de vigília, sigui de ressaca. Sigui quin sigui el seu lloc entorn l’objecte, hem d’assaborir, viure al màxim, somniar lliure i eternament.

Així que començo a viure aquest temps d’espera amb tota la seva esplendor. Visc, revisc, com si ara fos el després, i com si visqués el després en cada minut. L’ara és meu, únic, indiscutible. I en aquest viure, cal viure al màxim, a cada minut, extraient la medul·la a la vida, que deia Thoreau, endisant-me als boscos, olorar les flors, perquè quan estigui a punt de morir no descobrir que no ho he viscut. El pitjor de tot és penedir-se d'allò que no has fet......

Assaboriré l’espera, somniaré amb aquest camí...el resseguiré olorant, observant la llum....queda menys per a què el cor em doni un tomb, per a què la màgia m’envaeixi....ha arribat el meu temps....està del meu costat....

TIME IS ON MY SIDE