El temps passa lent. Però ja no importa. Al revès, és un temps per a ser gaudit, rememorat, saborejat....és el meu millor temps....Tot s’atura, immòbil, quiet, però amb un immobilisme impropi de la llum...perquè és una plàcida calma on tot es ple de llum, d’intensos colors, de suaus olors, de nous matisos.....sembla mentida com la perspectiva canvia tan ràpidament, sense pràcticament adonar-nos-en, i com les coses acompanyen aquest canvi, aquesta transformació....perquè mai tornaran a ser les coses com abans...i quin goig que així sigui!!!!
Perquè, quan tot canvia, vol dir també que s’avança, que es camina, que es construeix, o que es destrueix, però que, com a mínim, és una triomfal lluita contra l’ immobilisme, contra l’estancament, contra la paralització de la vida....
I mentre això passa, és quan més possibilitats hi ha de poder volar cap aquests somnis, cap aquests anhels, i realitzar viatges interiors que resolen vells esquemes, antigues estructures, ràncies concepcions d’un mateix....
I és que dins meu, no puc parar de viatjar...la màquina ha arrencat, i ja no es pot parar...i així és la vida...i així és com vull que sigui la meva vida.....
El tiempo es la sustancia de la que estoy hecho...
Jorge Luis Borges
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada