Moltes vegades em comparo. És un acte inevitablement humà. Però no amb coses banals, ínfimes, sinó veritablement profundes.
Llegeixo i penso que no estic a l’alçada....penso que no brillaré amb la mateixa intensitat i que els somnis d’infància només eren això....somnis. Per uns instants penso que no ho he aconseguit perquè no m’hi he llençat, perquè els meus transtorns obsessius compulsius han anat per altres dreceres, han caçat altres bèsties, i no han domat la ploma, l'escriptura, els blogs, les pàgines....així que tot i imaginant-me algun dia en biblioteques i prestatges, en el glamour de l’èxit personal, ara sóc insulsament apreciada per haver desenvolupat un ric món de dolçor, rialles, i contes de portes endins....i sense traumes per a serva miga de la mediocritat, per no estar a l’alçada d’altres modernitats, de qui li agrada enumerar vicis com en un anunci de compreses i triomfa pels seus originals deliris, de qui se centra en gintonics, cigarrets i cantants underground....sóc diferent en un discurs aborridament íntim....però, aleshores penses, què coi, si que he triomfat, si que he arribat a guanyar batalles, potser no la dels somnis i deliris literaris, però si aquelles que la vida m’ha plantat al davant.
I veritablement sí que he triomfat, he aconseguit vibrar. I explotar. I ser feliç, l’objecte més cobdiciat, I d’aquesta manera, ara sóc una mica més guanyadora, ara sóc una mica més forta, ara sóc una mica més jo....única, intransferible, impossiblement igualada.....
Com una nena petita dono voltes i voltes descalça sobre la gespa. Sento l’herba entre els dits. Suposo que sembla una escena d’una peli de l’Isabel Coixet, o una imatge més d’aquesta escriptura de la qual parlava abans....però la veritat és que això no és res més que la meva realitat. I és que si tanco els ulls puc flotar d’aquesta manera, sentir l’olor de la terra molla, percebre els rajos de sol rogencs que tenyeixen la meva pell. I les papallones que no paren.....rialles i rialles i ganes d’explotar en mil bocins.....
La senzillesa de la felicitat de vegades és sorprenent. Quan perdurarà aquest dolç abisme que no em deixa posar els peus a terra? Els meus dits nus encara continuen enganxats a la naturalesa...un d’ells a l’herba fresca, l’altre acariciat per la sorra....
Si et compares, has perdut! (Doris Dörrie)
I entremig de tot, et vaig trobar.....ahir, avui i demà.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada