Ens hem d’agenollar demanant que ens estimin?

Ens hem d’agenollar demanant que ens estimin?

No
No
No

L'amor, com qualsevol altre sentiment, ha de ser honest i natural, ha de sortir de l'ànima, ha de fluir sense fi, per venes i terminacions nervioses, omplint espais, amunt i avall.

La vida com en un cicle, com un cercle euclidià, en què es traspassa portes i finestres. Es mor per néixer de nou, l'au Fènix sempre acaba volant. Després de les llàgrimes tornen els somriures, les rialles, les pessigolles.

No val la pena morir d'amor, perquè tot torna. Com aquell riu que flueix de manera natural, després de l'hivern ve la primavera, i després l'estiu, i la tardor. El sol torna a sortir quan menys t'ho esperes. Cicles i més cicles, en què tot va i ve.

Deixa't sorprendre per la vida. Com se sol dir, després de la tempesta ve la calma....només cal esperar que els rajos de sol es facin camí entre els núvols i les darreres gotes s'eixuguin.

Down on my knees? No, wake up!

(com Jorge Luis Borges insistia una i altra vegada a la seva obra, "ni el libro ni la arena tienen principio ni fin".)

Prement el fre

L'edat és un estat mental....sempre he sentit dir això, i mai he estat massa atenta a aquest concepte. Potser perquè fins ara l'edat mai havia estat important........i per què cada vegada més sembla ser-ho? perquè com més grans ens fem més sentim el pes del temps? perquè el pas del temps s'accelera de tal manera que t'imagines constantment prement el pedal de fre? i aleshores necessites aturar-te, respirar, sentir l'herba fresca entre els dits dels peus, mirar amunt al cel, cantar i ballar com si no hi hagués món al voltant més que el teu jo i el teu present.....





Aquí i ara, vull viure.

Una noia de Mart

De vegades t'agrada tornar enrere a saborejar velles histories. Una cançó, una imatge, un record, un somni. Tot apareix amb rapidesa malgrat va marxar i diluirse sense ni adonar-se amb el temps imparable que amb tot arrasa.

Ahir vaig viatjar a Viena mb Ethan Hawke i Julie Delpy. Vaig anar amb interrail, vaig parlar d'existencialisme, de literatura, de música, em vaig posar dins d'una cabina antiga, d'aquelles en que podies escoltar els vinils i que ara són ja una peça de museu, vaig vestir-me amb un vestit de tirants sobre la samarreta de màniga curta i em vaig posar una camisa de quadres. Vaig veure a un imitador de Kurt Cobain, i em vaig sentir lliure i indestructible, talment com em sentia ara fa 10 anys.....

Una noia de Mart,amb qui quedar-se fins tard jugant a les cartes, fumant en les nits d'estiu, sota les estrelles i la lluna, amb la brisa suau a la cara, amb electricitat a l'aire.....em recorda alguna cosa més, una cosa que en la meva memòria s'ha extraviat, de sobte torna....

El temps no és el mateix per tothom

En aquest instant de paus al jardí de casa, vull fer unes mínimes reflexions sobre el temps, sobre la diferent vivència i percepció que en tenim, ací i allà. Es tracta d’una percepció distinta del temps entre el nord i el sud, entre els llocs freds i càlids, entre el món antic i modern? Alguna cosa d’açò hi ha, però no definitòria, ja que els nords i els suds canvien a tot arreu, com el fred i el calor. 

Els occidentals ens creiem amos del temps, com ens volem amos de tot. Pel sol fet d’haver-lo engabiat en un cercle i tenir-lo sota control aparent, ens en creiem posseïdors i no és cert. 

Això en tot cas, és útil , i segons per a quines coses. És útil per al treball, per al transport o per crear una fantasia d’ordre. Però no ho és gens per a d’altres aspectes vitals, i tan necessaris com el treball, el transport o l’ordre: no ho és gens per als plaers, petits i quotidians, de la vida. De la vida concreta de cadascú, que és la única vida que tenim les persones. 

Sense voler-ho ni saber-ho, a mesura que ens hem acostumat a creure’ns amos del temps, ens hem anat convertint en els seus esclaus. Ara diem que no tenim temps de res, ni de viure, que ja és fort. Així, hem inventar una cosa grotesca que anomenem “temps lliure”, sense adonar-nos del què això té de pervers: que la resta del nostra temps –i la vida és temps, vísceres i temps, ai!- no ho és gens, de lliure; és un temps que patim en una presó. El temps ja no el fem nosaltres, com gairebé no hi ha atzar, tampoc. Ara el temps el perdem, o el guanyem, com en un joc cruel, quan no és ell qui ens fa, ens perd o ens destrueix. 

 Josep Piera (Seduccions de Marràqueix)

We are young

L'amistat....aquell bé tan preuat que et fa sentir reconfortat, com quan ets petit als braços de la mare....que et fa donar saltirons, riure, en una eterna joventut....

Retorn al passat

Una relectura casual d'antics papers oblidats en una caixa m'ha portat a la melanconia. Retornar a qui era'ts fa poc més de 10 anys, com vivies d'intensament, passionalment, dolorosament, allò què et va passar, aquelles experiencies dures i traumàtiques, o fins i tot les més boniques, s'ha convertit en un puny dins l'estomac. D'aquesta manera me n'he adonat que no superem el passat, mai se supera, sinó que l'arrosseguem amagat en una motxilla, i malgrat tot sembla aparentment que hagi passat, que ja està superat, te n'adones que si obres la caixa de Pandora algun dia et pots trobar amb la sorpresa que allò menys imaginable esdevingui el centre de la teva melanconia... També hi ha l'afegit del pas del temps. Qui no tem el pas del temps? com els anys passen i ja no ets la persona que havies sigut, no conserves més que alguns trets, algunes reaccions.... quan mires enrere i veus aquella noieta despreocupada (de responsabilitats, perquè de drames amorosos, d'amistats i discussions paternes, un munt!)amb tota una dècada d'aprenentatge per endavant, d'experiencies, de viatges, d'amics, amors i luxúria, de rialles i algunes llàgrimes.... Ara ja no hi ha tant d'aquesta noieta, però hi ha altres coses, moltes d'elles noves, la majoria positives i igualment estimulants...però el què més costa precisament, de la consciència del pas del temps és que ja no podràs reviure allò que vas viure anys enrere, ni canviar-ho, ni oblidar-te'n...de tant en tant reapareixerà per posar-te nostàlgic, i trist perquè la vida no és més llarga, perquè no podem parar el temps, ni podem canviar algunes coses al nostre gust....el temps, aquest element que ens remou per dins i ens fa envellir per fora...el temps, que obsessiona, però que de vegades també cura....o amaga allò que portes dins....

Aquest bocí anomenat amor....

L'amor. Oh là là.....Un clàssic, literari, cinematogràfic, musical...el batec que ens mou (em mou) de dins a fora d'aquest blog, aquí allà. L'amor, en totes les seves facetes i versions, en totes les seves intensitats i colors. L'amor que tot ho inunda, que ens mou i ens remou. Podem viure només d'ell o ens tornaríem bojos? Amb l'amor el temps ens passa volant, amb l'amor els dies tenen més colors, i olors i sabors. Amb l'amor tot és més fàcil, amb l'amor et sents més fort, més productiu, més valent. Sí, l'amor mou muntanyes, l'amor travessa continents, l'amor fa que viure sigui una meravella....