Buit d'amor

Aquest matí m'ha costat molt llevar-me, que no despertar-me. Mentre feia el ronso sonava aquesta vella cançó, cançó d'incomprensió, però sobretot, ha estat la cançó de la basarda, de la por de la consciència, de la resposta a un embolic, que com una bombeta ha il·luminat la cova de la raó.

Fa por conèixer algú buit d'empatia, incapaç de sentir el dolor de l'altre. Evidentment que cada persona és un món en el què el llindar del dolor és diferent, però un cop has utilitzat el teu domini, el teu poder, la teva força i sents que l'altre pateix, no encaixa, necessita una mà, la indiferència en la reacció és mosntruosa.

Què fer davant d'algú que ha deixat de sentir? buit, fred, dur...ha deixat de ser un home, s'ha convertit en el superhome nietzchià passat pel sedàs nazi...ha deixat de sentir empatia, sentir emoció per la conseqüència dels seus actes, ha deixat de sentir compassió per l'altre (no confondre amb pena, que això són figues d'un altre paner).....probablement, vol dir que també és incapaç d'estimar, vol dir que també està buit d'amor. Buit d'amor, quina desgràcia.

Ens hem d’agenollar demanant que ens estimin?

Ens hem d’agenollar demanant que ens estimin?

No
No
No

L'amor, com qualsevol altre sentiment, ha de ser honest i natural, ha de sortir de l'ànima, ha de fluir sense fi, per venes i terminacions nervioses, omplint espais, amunt i avall.

La vida com en un cicle, com un cercle euclidià, en què es traspassa portes i finestres. Es mor per néixer de nou, l'au Fènix sempre acaba volant. Després de les llàgrimes tornen els somriures, les rialles, les pessigolles.

No val la pena morir d'amor, perquè tot torna. Com aquell riu que flueix de manera natural, després de l'hivern ve la primavera, i després l'estiu, i la tardor. El sol torna a sortir quan menys t'ho esperes. Cicles i més cicles, en què tot va i ve.

Deixa't sorprendre per la vida. Com se sol dir, després de la tempesta ve la calma....només cal esperar que els rajos de sol es facin camí entre els núvols i les darreres gotes s'eixuguin.

Down on my knees? No, wake up!

(com Jorge Luis Borges insistia una i altra vegada a la seva obra, "ni el libro ni la arena tienen principio ni fin".)

La teoria de les dues valls

Tinc un amic, un dels millors en aquest món, que viu a una altra vall, una vall ben llunyana a la meva...ell té la teoria que les persones que viuen en valls diferents poden transcórrer paral·lelament tota la vida i no creuar-se mai, però també pot arribar un moment que els dos rius s'arribin a trobar, convergeixin en un nou món a construir pels dos.

I no importa ni edat ni sexe, només els cossos i les ments, la trobada que determina el transcurs d'un devenir encara misteri. Es difuminen les diferències, els salts generacionals i temporals, culturals i religiosos......els camins es creuen fora del temps, de tot, i els éssers decideixen que val la pena fer un tram plegats...fins que s'hagin de separar de nou, quan als rius els toca la divergència, el seu retorn al confort de la seva vall, on tot és més familiar i fàcil, encara que potser més monòton....

Però aquí un altre amic (un altre de bo i savi, com els que m'envolten...quina sort!) em va dir que parés de buscar la màgia en l'aire del cel, que la busqués al meu estomac, a la meva pell, entre els meus cabells, en cadascun dels somriures que oferia a cada segon de la meva vida...

Perquè allò que veritablement importa és l'aquí i l'ara

El cor a bocins

Sort en tenim dels amics que ens recorden que el món gira perquè també el fem girar nosaltres. Si el parem és perquè nosaltres decidim fer-ho. Tot està ple de decisions, algunes de les quals sembla que ens faran explotar el cor a bocins....



En bocinets, peces petites, que semblen impossibles de recompondre en el seu estat anterior...hi ha moments que el cor ens sembla fondre's, contraure's en una bola...que s'encalla a l'estomac. Però sempre acaba paint-se, sempre remuntem muntanyes, aconseguim arribar al cim i guarir les ferides....

Som caçadors, aus Fènix de vol majestuós, pedres exposades al desgast del temps, al clima i als successos inevitables del esdevenir....potser el què passa és que la majoria de vegades som més resistents del què ens pot semblar i ens sorprenem a nosaltres mateixos experimentant sentiments impensables, anhels inhòspits, esperances en una nit de foscor, il·lusió en un cor tant trencat, en mil i un bocins....

I try

Jocs, canvis i pors
quan s'aniran d'aquí
quan s'aturaran
crec que el destí ens ha portat fins aquí
i que hauríem d'estar junts
però no ho estem
vaig a cites però estic somiant amb tu
estaré bé però m'esfondro
intento dir adéu i m'ofego

intento allunyar-me i ensopego
penso en intentar amagar això que és tan clar
el meu món s'ensorra quan no estàs a prop
dic adéu i m'ofego
intento allunyar-me i ensopego
penso en intentar amagar això que és tan clar:
el meu món s'ensorra quan no estàs a prop

puc aparentar ser lliure
però no sóc més que una presonera del teu amor
puc semblar estar bé i somriure quan te'n vas
però el meu somriure és només una façana
vaig a cites però estic somiant amb tu
penso que estaré bé però m'esfondro
intento dir adéu i m'ofego
intento allunyar-me i ensopego
penso en intentar amagar això que és tan clar:
el meu món s'ensorra quan no estàs a prop

aquí està la meva confessió
podria ser teva
noi, necessito que em toquis
els teus petons amorosos
i amb tota la meva força ho intento
però no puc negar això
vaig a cites però estic somiant amb tu
penso que estaré bé però m'esfondro
intento dir adéu i m'ofego
intento allunyar-me i ensopego
penso en intentar amagar això que és tan clar:
el meu món s'ensorra quan no estàs a prop

A les dones estupendes

Elles. Dones estupendes. De vegades invisibles, de vegades perdudes, inconscients de la seva lluentor s'amaguen sota un vel. Però somnien i volen més del què el seu món els hi permet. Somnien i pateixen, ja que no saben trobar la màgia que brilla dins seu i la recerquen desesperadament a l'exterior. I tot són decepcions, i l'angoixa les atrapa.

Estupendes, capaces de causar estupefacció pel què té de meravellós, gran o bell, perden tota la llum i s'apaguen mica en mica entre notes de trobadors i líriques de Dante a Madame Bovary. La tragèdia del Quixot feminitzat.