Ens hem d’agenollar demanant que ens estimin?

Ens hem d’agenollar demanant que ens estimin?

No
No
No

L'amor, com qualsevol altre sentiment, ha de ser honest i natural, ha de sortir de l'ànima, ha de fluir sense fi, per venes i terminacions nervioses, omplint espais, amunt i avall.

La vida com en un cicle, com un cercle euclidià, en què es traspassa portes i finestres. Es mor per néixer de nou, l'au Fènix sempre acaba volant. Després de les llàgrimes tornen els somriures, les rialles, les pessigolles.

No val la pena morir d'amor, perquè tot torna. Com aquell riu que flueix de manera natural, després de l'hivern ve la primavera, i després l'estiu, i la tardor. El sol torna a sortir quan menys t'ho esperes. Cicles i més cicles, en què tot va i ve.

Deixa't sorprendre per la vida. Com se sol dir, després de la tempesta ve la calma....només cal esperar que els rajos de sol es facin camí entre els núvols i les darreres gotes s'eixuguin.

Down on my knees? No, wake up!

(com Jorge Luis Borges insistia una i altra vegada a la seva obra, "ni el libro ni la arena tienen principio ni fin".)

Diumenges

L'esperança és com aquells diumenges lluminosos en que respires i somrius satisfet perquè te n'adones de l'afortunat que ets de tenir a la gent que t'envolta, de ser viu, i tenir salut, i de veure créixer les flors a l'horitzó.....



Diumenges de somriures i rialles, de brisa càlida i sol radiant....diumenges que esdevenen finals i inicis...un passet més, només un, per adonar-se de la màgia  que amaga la vida....

Retorn a l'origen

Si tanco els ulls i escolto aquesta cançó, em trasllado a l'origen, a la primitivitat de la meva ànima, al costat dels meus ancestres, amb olor a fum, cendra, rosada nit, humit matí.... I aquesta al·legoria és per mi una metàfora d'un altre retorn a l'origen...a l'origen d'aquest blog, a una de les persones que més em van inspirar, que quan escribia no podia esperar a llegir-lo, perquè m'atrapava, perquè em feia somniar i tranquilitzava la meva ànima...sofria, reia, somreia, plorava i gaudia amb mi.... Ara, anys més tard, ell ha pensat en mi i jo en ell....jo tinc això mig despenjat, oblidat, potser per una desmotivació inevitable de no poder contagiar a altres ànimes....però ell vol tornar, i no dubto que ho farà en força....ja ho trobava a faltar... La reine est morte, vive le roi!